Les formigues de Rosario

Hi ha una constant disputa entre els habitants de Rosario i de Córdoba sobre quina de les dues mereix el títol de segona ciutat d’Argentina, per darrere de la colossal i inabastable Buenos Aires. Sigui quina sigui la guanyadora, és fàcil adonar-se que si la ciutat dels rosarins opta a aquest honor ha de ser per força una ciutat vital, enèrgica i de constant bullici als seus carrers més cèntrics. Però aquell vianant que sàpiga mantenir una mirada observadora s’adonarà de l’existència d’uns curiosos habitants a la ciutat: unes formigues pintades a les parets i que es deixen veure aquí i allà per diferents racons.

Formiga davant del riu Paranà

A l’origen de les formigues de Rosario es troba una història esperançadora amb un final tràgic. Esperançadora perquè demostra que hi ha persones bones, no egoistes, que posen el bé dels demés com a objectiu del seu propi comportament. Així expliquen que era Claudio Pocho Lepratti, un argentí que va desenvolupar una enorme tasca social a les villas (els barris de barraques) de la ciutat.

D’ell diuen que era persona de poques paraules però ben triades. Sempre anava d’un lloc a l’altre en una bicicleta amb la intenció d’ajudar els joves marginats per la societat de consum a trobar un horitzó vital lluny de les armes i les drogues. De profunda fe cristiana, va ingressar en el seminari en una modalitat que acceptava els vots de pobresa i de castedat però no el d’obediència. D’allà va sortir quan li van dir que havia d’esperar abans d’anar-se’n a viure a les villas per poder ajudar en primera persona.

El desembre de 2001, en la repressió policial que va seguir a la crisi del Corralito, Pocho Lepratti va sortir a la teulada del menjador social en què estava treballant i va cridar a la policia: ¡Hijos de puta, no tiren que hay pibes comiendo!. Una bala disparada per l’escopeta d’un dels agents va travessar-li la tràquea i el va matar.

Tema dedicat a Pocho Lepratti, El ángel de la bicicleta, com també se l’anomena. Del cantautor Leon Gieco.

Però el millor homenatge que se li pot donar a Pocho Lepratti no és parlar d’ell sinó del missatge que volia transmetre i que segur que comparteixen milers de lluitadors socials anònims. Diuen que sempre parlava del poder de les formigues davant dels elefants, de com un gran nombre d’individualitats petites i insignificants poden unir-se i vèncer el gegantí sistema repressor. Sabia que el canvi sempre comença per un mateix, dins del cap d’un mateix. D’aquí, amb una mica de sort, passa al cap de la persona que està al costat i poc a poc es va expandint com formigues que surten d’un formiguer. No cal esperar que apareguin grans líders que de sobte introdueixin grans canvis en la societat, sinó ser un mateix el que es vol que sigui la societat. Dedicar tots els esforços a no patir amnèsia de la nostra condició de formigues, recordar que l’individu pot introduir qualsevol canvi a la societat, ja que aquesta no és més que un conjunt de persones.

Encara que no ho sembli, les formigues ho tenen tot sota control.

Documental Pochormiga de Manu Toons.