El passat de Potosí (i II)

Arribats a aquest punt les històries divergeixen. Uns diuen que Diego Huallpa, coneixedor de la llegenda, va decidir no tocar la plata. Altres afirmen que va voler aliar-se amb un amic seu per explotar el negoci però que, en sorgir desavinences entre ells, aquest va explicar tot als espanyols. O potser fos el mateix Diego qui ho va explicar.

No importa, el resultat de la història és el mateix: els espanyols es van assabentar del descobriment i, el 1545, van fundar, al peu del Cerro Rico, el que en un primer moment va ser conegut com a Villa Imperial de Carlos V. A partir d’aquest moment, la plata va començar a fluir a tones en direcció a la Casa de la Contractació de Sevilla. Des d’allà, una part era destinada a cobrir les excentricitats dels monarques i la resta, la gran majoria, s’esfumava direcció a Holanda o Anglaterra, amb l’objectiu de pagar als creditors europeus de l’aventura transoceànica espanyola. La nova ciutat va créixer a un ritme vertiginós i, tan sols vint-i-vuit anys després de la seva fundació, comptava amb 120.000 habitants, els mateixos que la Londres de l’època. Potosí es va convertir, de llarg, en la ciutat més poblada del nou continent, i també en una de les majors del món.

El que va seguir a aquella troballa va ser una orgia de plata, opulència i poder a costa d’una autèntica massacre a comptagotes. La plata va atreure capitans, sacerdots i cercadors de tresors. Gairebé per art de màgia va aparèixer una enorme ciutat i una desordenada societat on alguns vivien extasiats de riquesa i altres deprimits de pobresa. Esglésies i palaus naixien del no-res tan ràpid com tavernes i salons de prostitutes. La flamant ciutat es va convertir en una mena de casa del conte de Hansel i Gretel però de plata. Al 1658, durant la celebració del Corpus Christi, els carrers per on passava la processó van ser aixecats i pavimentats amb aquest metall preciós.

Del no-res en va sorgir una ciutat. A la foto, la Casa de la Moneda.

Com sol passar, la riquesa d’uns pocs va ser construïda sobre la base de la desgràcia de molts altres. Els milions de quilos de plata extrets del Cerro Rico van ser canviats per la vida i la mort de milions de persones. Com que no hi havien suficients indígenes per mantenir la producció, des de l’Àfrica van arribar el que, simplement, eren considerats carregaments d’esclaus. Es calcula que, des de 1545 fins al 1825, data de la teòrica independència boliviana, vuit milions de persones van morir com a conseqüència del treball amb la plata a Potosí. Els miners morien en terribles accidents o malalts de silicosi. Als enginys, on se separava la plata del que no s’obtenia benefici, els efectes tòxics del mercuri també causaven la mort. Amb la finalitat d’augmentar la productivitat, el 1572 el virrei de Toledo va instaurar la llei de la mita. Per aquesta, els miners estaven obligats a viure 4 mesos dins de la mina, treballant durant torns de 12 hores i sense veure la llum. En sortir, molts morien com a conseqüència del treball forçat i altres quedaven cecs en sentir una altra vegada la brillantor del sol.

Les mines del Cerro Rico encara són explotades a l’actualitat.

Potosí va ser important mentre va tenir plata. Les quantitats ingents que van ser exportades van suposar la base del creixement d’Europa. Però, al segle XVIII, gairebé ja no se’n podia obtenir més i, aleshores, va començar el declivi de la ciutat. A poc a poc va anar caient en l’oblit fins arribar al que és ara: una bruta ciutat que encara segueix intentant viure del poc que li queda a la muntanya. Mentrestant, desagraïts, els països adinerats l’han oblidat.

El passat de Potosí (I)

A 4090 metres sobre el nivell del mar, Potosí (al centre-sud de Bolívia) és la ciutat més alta del món. Paradoxalment, també es pot afirmar que és una de les ciutats que ha hagut de viure amb el cap més baix al llarg de tota la història.

El motiu de l’existència i la desgràcia de Potosí és un mateix: la plata. Quan a un bolivià se li pregunta sobre aquesta ciutat, és molt probable que ajunti les mans en forma de piràmide per fer referència al Cerro Rico, la muntanya als peus de la qual descansa. Tot seguit, potser aplani una mica la punta dels dits per representar així com aquesta ha anat disminuint d’alçada. Al llarg dels segles, el Cerro Rico ha anat escopint tones de plata a la mateixa velocitat que s’ha anat empassant les vides dels miners que l’han treballat.

El Cerro Rico de Potosí.

Alguns asseguren que amb la plata usurpada al Cerro Rico durant el domini espanyol, s’hauria pogut construir un pont per unir Potosí a Espanya i que encara n’hauria sobrat per a transportar aprofitant la nova infraestructura. Potser és una mica exagerat, però el que està clar és que les entranyes d’aquesta muntanya van ajudar decisivament al progrés del què ara alguns anomenen Occident. Tal com va passar en altres llocs, com per exemple a les plantacions tropicals, els indígenes i els esclaus portats d’Àfrica es van convertir en un simple combustible a consumir per tal de fer funcionar la màquina de generar riqueses.

Explica la llegenda que, abans de l’arribada dels espanyols, el inca Huayna Cápac, malalt, es va fer portar a unes aigües termals que havien d’ajudar-lo a sanar. De camí, es va trobar amb el Sumaj Orcko, o turó preciós en quítxua, del qual havia escoltat grans elogis dedicats a la seva forma cònica perfecta i a la seva gamma de tonalitats vermelloses. En aquells temps, la plata i l’or que l’imperi extreia no s’utilitzaven per comerciar sinó tan sols com a ofrenes als déus. Les sospites que a l’interior d’aquell turó podrien haver metalls preciosos impulsà l’inca a organitzar una expedició amb l’objectiu d’embellir encara més el Temple del Sol de Cusco, capital de l’imperi inca. Però quan els miners van intentar foradar la pedra i extreure la primera veta de plata, una terrible veu, com si es tractés d’un tro, va sorgir del més profund de sota dels seus peus: “No és per a vosaltres, Déu reserva aquestes riqueses pels que vénen de més enllà “. Els inques, presos pel pànic, van fugir i, a partir de llavors, aquella muntanya va passar a ser coneguda com a Potojsi, que significa “explosió”.

Nens jugant a l’actual Potosí.

Però un cridador de llames inca, de nom Diego Huallpa, va canviar el curs de la història. Corria l’any 1545 i els espanyols ja feia temps que havien arribat al que, per a ells, era un nou món. Com feia sempre, Diego va sortir a pasturar amb les seves llames, extraordinàries supervivents capaces d’aprofitar el poc que creix a 4000 metres. Però aquell dia dues d’elles es van escapar i Diego va començar a perseguir-les. Com que en arribar la nit encara no havien aparegut, per no morir de fred es va apropar a la paret de la muntanya i va encendre una foguera. Va ser en aquell moment quan la llum del foc va reflectir-se en una veta de plata pura i va revelar així el gran secret amagat.