Alguns murals repassen episodis de la vida política italiana des del feixisme fins a l’actualitat. En un d’ells, es representen unes caricatures de l’ex cap de govern Giulio Andreotti i d’altres implicats en un conjunt de casos de corrupció. Els personatges repeteixen una i altra vegada el que van dir davant del jutge: …non mi ricordo….

Caminar pels carrers d’Orgosolo és com fer-ho per un passadís temporal que recorre els esdeveniments més transcendentals que ha viscut la humanitat durant el segle XX i el que portem de XXI. Així, per exemple, es denuncien els bombardejos nuclears per part del govern dels EUA sobre el Japó a la segona guerra mundial, el cop d’estat coordinat per la CIA que va acabar amb el marxisme democràtic i la vida de Salvador Allende, les desaparicions durant la dictadura argentina que van conduir fins a la desesperació a las Madres de la Plaza de Mayo, els assassinats de la dictadura franquista a Espanya o, mitjançant una reproducció de la genialitat de Picasso, el bombardeig de Guernica. També apareixen els atemptats de l’11-S, amb una inscripció on hi diu que els drets dels pobles no s’aconsegueixen amb les barbàries, i la caiguda de l’estàtua de Saddam Hussein a Bagdad.

Un combatent jau abatut al terra amb un paper a la mà on s’hi llegeix: La Guerra. La terra pel camperol. En segon pla, unes armes s’alcen en senyal de victòria per sobre d’un turó del camp de batalla. A sota, una frase d’Emilio Lussu -polític, escriptor i soldat sard que va lluitar durant la primera guerra mundial- es lamenta: No per un pam de llunyana frontera hem llençat al vent la nostra joventut sinó per un major ideal de llibertat i de justícia. Unes parets més enllà, un grup d’emigrants, massa en nombre per a una embarcació tan precària, arriben a la terra promesa. A dalt s’hi llegeix: Tots som clandestins. Ben a prop, acompanyant la imatge d’unes persones d’algun lloc d’Àfrica oblidat per Occident, Tolstoi escriu: Són una hipocresia i una impostura tots els plans per atenuar la pobresa dels pobres amb l’almoina dels rics.

Les imatges antibèl·liques són comunes, com el Charlot amb indumentària de soldat que, fusell a l’espatlla, es pregunta i respon a ell mateix: Una altra guerra? No gràcies. Un dels murals més durs és el que imita en forma de fotogrames les imatges de la mort del nen palestí de 12 anys Mohammed el Dura a braços del seu pare durant un tiroteig a Gaza, les quals van ser retransmeses per les televisions de tot el món al setembre de l’any 2000.

En altres temps, Orgosolo era coneguda com la capital del silenci. Eren els anys seixanta, durant el període de màxima activitat de l’Anonima Sarda, un conjunt d’organitzacions criminals de l’illa especialitzat en segrests. Revelar qualsevol informació inadequada podia significar acabar els dies sent el blanc d’un tiroteig a qualsevol bar del poble. Potser aquest silenci va quedar impregnat sota la pell de la gent d’Orgosolo. L’espectador, situat a l’ull d’un huracà artístic i social, veu aparèixer i desaparèixer la gent del poble que, amb la boca tancada, sembla que hagin deixat que siguin les parets les que parlin per ells.

L’activitat muralista a Orgosolo va néixer el 1968, temps en el qual Europa respirava aires d’esperança que emanaven de sota de les llombardes de les ciutats franceses i quan a Sardenya Giangiacomo Feltrinelli, revolucionari italià, fracassava en el seu intent de convertir aquesta illa en la Cuba del Mediterrani. Va ser aleshores quan el grup teatral de tendència anarquista Dionisio de Milà, inaugurà el llenç en blanc de les parets del poble amb una pintura en ple centre històric. En ella, es veu un mapa d’Itàlia on enlloc de Sardenya hi apareix un interrogant, simbolitzant l’aïllament al qual sempre ha estat sotmès el territori per part de la política centralista de Roma. Al costat, una justícia que du un barret amb les barres i estrelles dels EUA subjecta una balança molt poc equilibrada.

Ara bé, el vertader impuls no arribà fins l’any 1975 de la mà de Francesco del Casino, professor d’educació artística de l’Escola Mitjana Estatal d’Orgosolo, autor de la majoria dels murals. Aquell any se celebrava el trentè aniversari de l’alliberament d’Itàlia de la dictadura nazi-feixista de Mussolini. Per tal de commemorar aquest fet, els alumnes de l’escola -coordinats per del Casino- van decidir il·lustrar una sèrie de manifests que es van penjar als murs del poble. Finalment, els pamflets no van tractar només sobre l’aniversari de l’alliberament i el final de les lluites partisanes (exèrcit contra les milícies), sinó també sobre el rebuig a un parc nacional que es volia construir sense considerar els inconvenients sobre l’economia rural de la regió, la lluita de Pratobello (una mobilització pacífica de la població davant l’ocupació militar de terres del voltant d’Orgosolo per a realitzar pràctiques de tir) i la guerra del Vietnam.

Mural en commemoració de la lluita de Pratobello i de la guerra del Vietnam.

Però els papers penjats a les parets, a part de ser un recurs massa vist, són massa vulnerables tant al temps meteorològic com al cronològic. Com podien aconseguir que les seves proclames cridessin més l’atenció i fossin alhora més duradores? Així es va gestar i dur a terme la idea de transformar les parets monocromes del poble en rics murals.

A partir d’aquell moment, el poble es va convertir en un museu a l’aire lliure gratuït i en continua ampliació. La majoria de quadres d’aquesta exposició sense mesures de seguretat per a les seves obres d’art han estat pintats mitjançant la tècnica del fresc vertader, és a dir, aplicant els pigments directament sobre el mur. Tot i que la majoria d’ells són creació de Francesco del Casino, molts altres autors hi han col·laborat. Per exemple, Pasquale Buesca, amb obres de qualitat artística elevada, o el grup de joves Les Abelles, amb temàtiques inconformistes. L’estil de les pintures és molt variable i avarca des del realisme fins al còmic. Destaquen un gran nombre de murals de del Casino d’inspiració picassiana. Fins i tot alguns turistes han estat encomanats per aquest virus creatiu i hi han volgut deixar el seu granet de sorra. A una de les parets una parella vestida amb colors ben llampants i ulleres de sol no pot més que exclamar: Oh! Wonderful murales!

Mural d’inspiració picassiana.

Però són les imatges compromeses les que més abunden a Orgosolo. L’àmbit geogràfic dels missatges que es volen transmetre va des d’aquest petit poble fins al món sencer. Són també comunes les representacions de la vida de la gent local, sobretot de la dura feina del pasturatge o també d’altres activitats com és el cas de la dona que cus als peus d’una porta (imatge a l’entrada anterior).

Tots som clandestins

Un aire fresc suavitza l’ambient d’un migdia qualsevol d’estiu. Durant el seu camí, els raigs del Sol no han trobat cap impediment fins a reflectir-se a la transparent superfície d’un mar completament adormit. Les aigües són netes i prenen tonalitats turqueses. No cal fixar-s’hi massa per adonar-se que un gran nombre de iots descansen sobre aquestes plàcides aigües. Si ens hi apropem una mica més, veurem qui és qui descansa a la coberta d’aquestes embarcacions. En un d’ells hi ha Silvio Berlusconi, preparant una de les seves orgies de diners. En un altre trobem a Flavio Briatore i, en el de més enllà, veiem a l’Alejandro Agag parlant pel mòbil. Som al luxós i exclusiu complex turístic Costa Esmeralda, al nord-est de la Sardenya.

Si prenem el cotxe i ens dirigim a poc més de 125 kilòmetres cap al sud, la postal canvia de forma dràstica. Ens trobem al cor de la Barbagia, la regió més muntanyosa de l’illa italiana. Per a dotar aquesta nova postal de qualitat artística, el millor és que ens aturem a un poble de nom Orgosolo. Els més de 160 murals que es poden contemplar a les parets exteriors de les cases fan de la visita a aquest poble de prop de 5.000 habitants una experiència inoblidable. Si parlem amb els seus habitants, és molt possible que no en vulguin saber res de la privativa Costa Esmeralda i que els seus ideals no coincideixin massa amb els d’aquells que descansaven als iots. Si més no, aquesta és la opinió que ha quedat impregnada en la pintura de la majoria dels murals, de temàtica clarament reivindicativa.

Des de la distància, Orgosolo sembla un poble com qualsevol altre. Però les parets de les seves cases guarden un secret…

A Orgosolo s’hi arriba per una carretera plena de corves. És una bona manera d’anar preparant la ment per a una sobredosis d’art i consciència barrejats. El nostre estat final de mareig ens permetrà acostar-nos més al subconscient, sempre més receptiu que el seu germà gran tan raonable. Si se sol dir que les parets escolten, el que aquí fan és parlar. I no parlen per parlar, sinó que denuncien les injustícies d’Orgosolo, de Sardenya, d’Itàlia i del món. Crits silenciosos a favor de la llibertat i la igualtat; severes esbroncades sordes contra el capitalisme i el mal ús del poder per part d’alguns. Súpliques mudes perquè les coses es comencin a fer d’una manera diferent.

A Orgosolo, els habitants de carn i os i els de les parets conviuen barrejats.

Precisament, Sardenya sempre ha estat blanc de les mirades de diversos poders forans interessats tan sols en els seus propis beneficis. Ja ho diu un proverbi sard: Furat chie benit dae su mare , o el que és el mateix: Aquell qui ve del mar està aquí per robar . Al llarg de la història, aquesta illa del Mediterrani ha estat disputada o negociada per fenicis, romans, vàndals, bizantins, àrabs, les antigues repúbliques de Pisa i Gènova, catalans, castellans, àustries, els ducs de Savoia i, per últim, ha estat integrada a Itàlia. Però els sards mai s’han mostrat amb el cap cot davant d’aquests abusos sinó que sempre han estat un mal de cap difícil de superar per l’invasor. A l’Alguer, per exemple, el regne catalano-aragonès va decidir expulsar tota la població cap a l’interior per tal de poder respirar tranquils.

L’orografia més accidentada de l’illa es presenta a la Barbagia. Això ha facilitat que aquesta hagi estat tradicionalment la regió que més ha resistit en front dels diferents imperialismes. No és casualitat que fos batejada amb aquest nom pels romans, utilitzant la mateixa arrel que la paraula bàrbar, que aleshores s’aplicava a tot aquell que no se sotmetia al seu imperi. L’accidentalitat del territori també ha servit per aïllar la seva gent i, per tant, ha mantingut de forma més intacta la seva forma de ser. Fins fa ben poc, els codis d’honor dels diferents clans familiars continuaven molt presents com a forma de justícia. Encara avui no és gens estrany el veure passejar pels carrers dels pobles a dones grans vestides de negre de dalt a baix, amb el que és el seu vestit tradicional. La vida no és fàcil a la Barbagia, on el pasturatge és la principal activitat. A més, durant bona part del segle XX els bandolers passejaven tranquil·lament per aquest territori ple d’amagatalls naturals.

Dues dones orgolessines amb el seu vestit tradicional.