En un lloc on no existeixen les pedres ni els metalls, no és d’estranyar que s’hagin conservat poques restes dels seus antics habitants. Quan van arribar a aquestes terres els primers colonitzadors, es van trobar amb grups ètnics severament delmats per les epidèmies que havien introduït els primers expedicionaris europeus. Aquests habitants ja havien perdut el coneixement del maneig del colossal sistema hídric, capaç de transformar un entorn d’inundació hostil en productiu.

Igual que a la resta d’Amèrica Llatina, el pitjor malson que podrien haver somiat els mojeños es va materialitzar amb els visitants de més enllà de l’Atlàntic. Primer van aparèixer els caçadors d’esclaus i després es van instaurar les missions jesuítiques. Aquestes, eren llocs on els indígenes trobaven protecció enfront dels esclavistes però a un preu molt alt: sotmetre’s a un procés d’aculturació que tenia com a objectiu fer-los oblidar les seves arrels i adoptar les europees i del cristianisme. Si bé és cert que en elles el indígena obtenia resguard, també ho és que eren al mateix temps un xantatge, ja que havien d’oblidar els seus déus i la seva saviesa ancestral per creure en el déu del cristianisme i aprendre, per exemple, música barroca.

L’església de San Ignacio de Mojos té el seu origen a l’època de les missions jesuítiques.

El que va venir després de l’expulsió dels jesuïtes d’Amèrica va ser quelcom encara pitjor: sacerdots i governadors corruptes. Durant l’auge del cautxú al segle XIX, el indígena va ser esclavitzat. Va treballar i va morir perquè els cotxes dels països rics poguessin lluir pneumàtics.

El mojeño actual viu les conseqüències de la història del seu poble. Els primers dies que vaig estar a San Ignacio de Mojos van ser asfixiants, no només per la calor de l’època sinó per la densa fumera que ho envoltava tot. Era el temps del chaqueo, la crema d’hectàrees de pampa per a regenerar, sobretot, pastura pel bestiar. La crema és molts cops incontrolada i té resultats desastrosos, destruint també la muntanya i deixant atrapats en una presó de foc molts animals que acaben també cremant, causant un dany irreparable a l’ecosistema.

Durant el chaqueo es cremen hectàrees de pampa i de muntanya.

Les terres de Mojos estan en mans d’uns pocs latifundistes que es dediquen a l’explotació vacuna. Abans de l’arribada dels jesuïtes, la principal forma d’aprofitament de l’entorn seguia sent l’agricultura. Van ser ells els que van introduir la ramaderia, la principal activitat econòmica en l’actualitat. Aquesta manera de producció no té cap sentit a Mojos, ja que les pobres pastures i les inundacions causen una ridícula producció de tan sols 11 quilos de carn per hectàrea a l’any. En època de pluges, no és estrany veure des de l’aire vaques literalment amb l’aigua al coll, refugiades a les restes dels antics terraplens. L’agricultura ha quedat reduïda a petits camps d’1 o 2 hectàrees anomenats chacos i que treballen els camperols.

L’agricultura es practica a petita escala als chacos dels camperols.

Al llarg dels anys, als mojeños se’ls ha imposat un mode de vida que no ha nascut pel seu medi natural. En el present, l’asfalt de la capital del Beni, Trinidad, fa encara més asfixiant la calor tropical. Els canals de navegació han quedat en desús, coberts de vegetació o tallats per carreteres que en època de pluges són impossibles de transitar.

Però el pitjor és la manca de seguretat que s’ha anat incrustant en el caràcter dels mojeños, acostumats des de segles a que els diguin el que han de fer. Van venir els jesuïtes i els van dir que allò en el que creien no era cert, que l’únic Déu era el seu. Els van fer oblidar gairebé del tot la seva cultura i construir violins per tocar música barroca i renaixentista. Després, altres persones els van obligar a treballar com a esclaus.

Encara perduren mostres de la cultura originaria, com en el cas dels Macheteros.

D’aquesta manera, els mojeños s’ha acostumat a resistir i a no tenir iniciativa pròpia. Si al voltant del 90% d’ells viu en la pobresa no és perquè no sàpiguen fer res per evitar-ho, sinó perquè se’ls ha ensenyat que ells no saben fer res per evitar-ho. Sempre han de ser altres caps pensants els que prenguin les decisions. En canvi, en els tallers que s’impartien a la Biblioteca Pública de San Ignacio de Mojos, els nens, que encara no han tingut temps d’acceptar aquest paper, ens sorprenien cada dia als que allà treballàvem amb una gran iniciativa i ganes d’aprendre que després es perden en la població de més edat.

Les planes de Mojos han estat sempre una zona molt poc coneguda a causa de la manca d’infraestructures terrestres i a les inundacions que pateix cada any. L’aviació no hi va arribar fins a la dècada dels 50, de la mà de companyies petrolieres a la recerca de nous jaciments per explotar. Un enginyer texà d’aquesta indústria, Kenneth Lee , va descobrir el 1957, durant un vol en avioneta des de Trinidad fins més enllà de San Ignacio, uns perfils tan sols visibles des de les altures i que es creu que poden ser les restes de camps de conreu elevats. Impressionat, Kenneth Lee va deixar la indústria petroliera per dedicar-se completament a l’estudi del que, poc a poc, es van anar revelant com a possibles restes d’una antiga civilització que hauria girat entorn de l’aigua. En la meva opinió, Lee va prendre la decisió més sàvia de la seva vida en canviar petroli per aigua.

Els estudis de Lee i d’altres, com William Denevan o la ONG Centre d’Estudis Amazònics (CEA) (enllaç amb molta informació), semblen demostrar que els antics habitants de Mojos haurien construït una gegantina obra hídrica amb l’objectiu de transformar un entorn hostil en habitable, utilitzant tècniques per transferir la fertilitat de les aigües al sòl. Amb aquesta finalitat, haurien mogut tones de terra per crear un sistema format per diversos elements: llomes, camps de conreu elevats, canals, llacunes i dics.

Hi ha un potencial de coneixement enorme per descobrir en els jaciments arqueològics per descobrir a Mojos.

És impossible entendre com hauria funcionat aquest complex hídric si no es considera en tot el seu conjunt i se n’estableixen les relacions. Ja hem vist l’existència de milers de llomes (60.000km², segons CEA ) que queden fora de perill de les inundacions anuals. Igual que ara, en aquestes llomes és on haurien habitat els antics pobladors, i així ho demostren la gran quantitat de jaciments arqueològics que es troben en elles. Durant la meva estada a Mojos, unes obres en un habitatge van revelar uns atuells funeraris que amagaven uns esquelets. Per desgràcia, els treballadors de l’obra els havien destrossat a la recerca de les mítiques quantitats d’or que a Mojos es creu que acompanyen aquestes tombes.

Els camps de conreu elevats que va descobrir Lee es troben envoltats per un gran nombre de canals, els quals haurien servit per emmagatzemar aigua i per fer créixer el tarope, una increïble planta aquàtica la qual, gràcies a la seva absorció de la matèria orgànica, és capaç de millorar en gran quantitat la producció d’una collita.

Altres canals haurien estat utilitzats com a via de comunicació. Aquests presenten un traçat est-oest perpendicular a la direcció sud-nord de la majoria dels rius que creuen les planes de Mojos.

Les llacunes de Mojos són ara llocs on passar millor la sufocant calor. A la imatge la llacuna Isireri de San Ignacio.

Els canals podrien haber estat utilitzats també per alimentar una de les obres més impressionants de Mojos: els centenars de llacunes artificials existents, moltes de les quals de forma rectangular, orientades en direcció sud-oest/nord-est i de fons poc profund i uniforme. En acabar l’època humida, els alevins dels peixos -que amb les pluges escapen del curs dels rius i queden escampats per la pampa a salvi de molts dels seus depredadors- es perdrien entre el laberint de canals per a, en lloc de tornar a trobar el riu, acabar finalment en aquestes llacunes que es convertirien en una valuosa aportació de proteïnes per a l’ésser humà.

Finalment, milers de quilòmetres de dics o terraplens haurien servit com a contenció i conducció per controlar els cursos de les aigües i portar-los als centres de producció (és a dir, els camps elevats i les llacunes).

Per tant, aquests estudis desmentirien la teoria durant molt de temps acceptada que les terres amazòniques no podien haver sustentat una gran quantitat d’habitants a causa de que els seus sòls compactes i pobres en nutrients no són bons per a l’agricultura. Es creia que les societats que els van habitar en temps remots no podrien haver estat formades més que per caçadors-recolectors, però aquestes proves (i d’altres de relacionades a altres llocs de l’amazonia) demostrarien l’existència d’una societat amb l’alt grau d’organització necessari per a construir unes obres tan colossals.

En la propera entrada veurem com aquesta civilització va desaparèixer sense deixar gairebé ni rastre i com l’arribada dels colonitzadors va canviar i va destrossar l’entorn i els mitjans de producció de les planes de Mojos, influint encara a l’actualitat en el caràcter dels mojeños.

Com en un lloc que durant uns quants mesos a l’any queda cobert per les aigües s’hi ha establert la vida humana?

Durant la meva estada a la regió de Mojos vaig estar vivint al poble de San Ignacio. Era el mes d’octubre, a la frontera entre l’hivern i l’estiu, entre l’època seca i la de les pluges. El sec hivern no és, lògicament, tan calorós com l’estiu, però mai no s’hi arriba a temperatures massa fredes. L’hivern és periòdicament colpejat pels surazos: vents freds provinents de la llunyana Antàrtida que poden fer baixar la temperatura fins a 15 graus de cop. El vent del nord, en canvi, arriba sempre ben calentet des de les zones tropicals.

Casa a San Ignacio de Mojos.

Quan la meva companya, Anna, i jo vam arribar a San Ignacio feia un dia calorós, el qual ens va banyar en suor degut al tràfec del viatge. Tot i això, els mojeños ens donaven esperança dient-nos que encara havien d’arribar un o dos surazos de comiat de l’hivern. A l’habitació on dormíem hi havia dues finestres: una encarada cap al nord i l’altra cap al sud. En els moments de més calor, que no eren pocs, m’estirava al llit intentant no tocar-me a mi mateix i mirava expectant al meu voltant. M’omplia d’il·lusió si em semblava que la cortina de la finestra del sud es movia una mica, però em desesperava si la que certament es movia era la del nord. De fet, en la sufocació del primer dia, vam estar a punt de comprar-nos un ventilador perquè ens ajudés a suportar les caloroses nits. Si ens l’haguéssim comprat, ens l’hauríem hagut de menjar amb patates en comprovar l’endemà com a les nits l’electricitat era tallada a tot el poble per estalviar energia.

Evidentment, els mojeños no estaven tan paranoics com nosaltres i no es passaven el dia mirant quines cortines eren les que es movien. Aquesta calor tan forta per a nosaltres no ho era tant per a ells, sabedors que l’estiu encara ni havia començat.

Refrescant-se a la llacuna de San Ignacio. Foto de Anna Llopis.

Quan vénen les pluges és impossible anar de Sant Ignacio a la capital del Beni, Trinitat, en cotxe (o movilidad, com en molts llocs de Sud-amèrica es coneix genèricament, i crec que de forma molt encertada, a tot allò que et pot portar per terra). La ruta queda feta un fangar i només pot utilitzar-se el bot o, qui té més diners, l’avioneta.

Tot i que els voltants de Sant Ignacio queden inundats, no hi queda de la mateixa manera ni aquest poble ni d’altres que es troben repartits per les planes de Mojos. De fet, milers de llomes treuen el cap per no ofegar entre l’enorme piscina estacional, i és sobre aquestes llomes on descansen aquests pobles.

Quina explicació geològica té l’origen de les llomes en un terreny la formació del qual pràcticament es limita a l’acumulació de sediments argilosos dels rius, amb una activitat sísmica molt baixa? De fet, pot tenir alguna explicació geològica?

El passat mes d’octubre vaig tenir l’oportunitat de conèixer la terra de Mojos, al departament bolivià del Beni, i la sort d’afegir-la a la curta llista de llocs als quals es pertany: aquells que, en la mesura que sigui, influencien en la personalitat actual de cadascú. Evidentment, els responsables que ara sigui una mica mojeño són la seva gent i el fet que durant un temps compartís la meva vida amb ells i amb els paisatges que veuen cada dia. Ja que, al contrari del que de vegades pensi el nacionalisme, no crec que hi hagi llocs millors que altres sinó experiències que associem a determinats indrets físics.

Les planes de Mojos es troben a Bolívia però poc tenen a veure amb la imatge típica del ventall de colors andí que molts associem amb aquest país. De fet, el 67% del territori de Bolívia no està sustentat en les vertiginoses altituds dels Andes sinó que reposa amb els peus ben clavats a terra en una enorme i baixa planura. Per ella corren una infinitat de caudals que tenen com a destí alimentar el major monstre d’aigua dolça entre tots els rius del món: l’Amazones.

Aquesta regió té una extensió similar a la del Regne Unit, i cada estiu, amb les pluges, es converteix en una de les majors planes d’inundació del món. Amb un pendent de tan sols 9cm/Km, no és d’estranyar que, amb tanta aigua caiguda del cel per canalitzar, els rius es converteixen en uns mandrosos: estiren els seus braços i s’eixamplen, es posen a dormir en posició fetal i formen meandres.

Cap pont creua el rio Mamoré

Els mojeños viuen mirant cap al sud, cap allà d’on vénen les aigües. El major riu de Mojos és el Mamoré, que significa riu mare en llengua nativa. Al nord, el Mamoré s’uneix amb dos altres colossos, el Beni i el Iténez (o Guaporé per als brasilers), per formar el riu Madeira, un dels principals afluents de l’Amazones

A Mojos no hi ha pedres. Tampoc hi ha muntanyes. Fa milions d’anys era un mar interior, tancat pels infranquejables Andes i per l’escut precambrià brasiler. Amb tota la paciència del món, aquest mar va anar absorbint els sediments més petits que els rius que a ell desembocaven deixaven (ja que els més grossos quedaven més amunt del curs) per formar una superfície plana sobre la qual els actuals habitants trepitgen segurs. Però, si hem dit que les planes de Mojos queden totalment inundades cada estiu i que no hi ha muntanyes, com pot ser que hi hagi gent que hi pugui viure?