Els calors d’Àfrica

Fa un parell d’anys, vaig tenir l’oportunitat de tastar un glop de l’apassionant i gairebé inabastable cultura de l’Àfrica subsahariana. Fixeu-vos que em deixo portar per la tradició simplificadora europea d’aglutinar tota la cultura d’aquell continent en una sola, quan en realitat el que vaig tenir la sort de conèixer va ser tan sols una petita part de la cultura de dos països, Burkina Faso i Mali, mentre que segueixo nedant en la més completa ignorància respecte de la resta de territori.

De lluny, aquest va ser el viatge més cansat que he fet mai. Viatjar a Mali i Burkina Faso va suposar un salt de diversos graons pel que fa a la dificultat lògica que comporta viatjar per compte propi, utilitzant els mateixos mitjans de transport que la població local. L’altíssima calor feia del pas del dia un suplici, augmentat pel fet que anava acompanyat de llargs trajectes per carreteres plenes de sots, moltes vegades en camionetes amuntegades de gent fins l’impossible, i sempre respirant i empassant la sorra vermella que ho cobreix tot. Arribat a l’equador del viatge, em va sorprendre l’atac de gana més ferotge que mai hagi tingut, doncs la sufocació amagava de forma eficaç la gana latent i feia que mengés molt poc.

Camió a Djenné, Mali.

Jo, escanyolit europeu, amb un horitzó ben definit de tornada a les que en aquells moments se’m revelaven com obscenes però desitjades comoditats del “primer món”, estava al límit de les meves forces. Mentrestant, els burkinesos i els malians seguien com si res en el seu dia a dia, sense aigua embotellada ni pastilles anti-malària, i molts d’ells coneixent la fam de veritat.

Per això i per mil coses més, m’indigna veure com moltes vegades són tractats en els països rics les persones arribades de l’Àfrica subsahariana. Li puc assegurar a qualsevol que, en la seva situació, tots faríem el mateix. No cal recordar les causes de la desestructurada societat africana i de la seva pobresa. No cal parlar de colonialisme ni de préstecs xantatgistes del Banc Mundial i del FMI per a sufragar deutes contrets il.legítimament. Només cal preguntar-se de quina justificació es pot algú autoconvèncer per impedir a altres persones fer el mateix que ell faria en la seva situació.

Riu Bani, a Mali.

Per descomptat, la solució als problemes d’Àfrica no passa pel drama de l’emigració. Drama que són els seus països els que pateixen doncs significa que els seus joves més actius dediquen els seus esforços a intentar arribar com sigui fins al somiat “primer món”, en lloc d’emprar la seva imaginació per transformar les seves societats des de dins. Però, des dels països receptors, el mínim que es pot oferir als que aconsegueixen el seu objectiu és una mica d’humanitat i acompanyament perquè puguin desenvolupar-se com a persones i així aconsegueixin dedicar els seus esforços a treure del pou a les seves societats.