L’ambició dels bons

Si entenem la societat com un mirall de la seva classe dirigent, segur que arribem a la conclusió que el món és una merda. Però no una merda qualsevol, sinó una bona merda. Llevat de comptadíssimes excepcions, els que manen no ho fan pensant en el bé comú, doncs només es dediquen a vendre la seva ànima i sa mare al millor postor. Enganyen, roben i assassinen. L’engranatge que mou la roda està podrit però sembla molt difícil de trencar, ja que l’única emoció de conèixer un determinat successor és saber si només arribarà a ser tan lladre com l’anterior o aconseguirà superar-lo.

Però, passant molt més desapercebudes, hi ha un altre tipus de persones: els eriçons1. Coberts per un mantell de pues que els protegeix de la podridura externa, són éssers molt vàlids que senten un amor infinit cap a alguna cosa i que no estan gens interessats en corrompre’l. Són grans coneixedors d’un determinat tema que, no obstant això, es guanyen el pa en alguna cosa que no hi té res a veure.

erizo.png

L’elegància de l’eriçó, per Anna Llopis.

L’altre dia vaig tenir la sort de presenciar la descoberta d’un d’ells. Els detalls no tenen cap importància i no els donaré per preservar la voluntat que sempre té un eriçó de seguir-ho sent. Només cal saber que era una persona amb una feina de les que anomenen poc qualificades, i que tenia un coneixement i un amor sorprenents sobre un cert camp cultural. En el moment en què em vaig creuar amb ell a la vida, s’estava despullant de la seva carcassa davant d’una altra persona socialment més reconeguda. Portaven anys creuant-se a la feina de forma casual, però fins a aquell moment no havia reunit la confiança necessària per sincerar-se d’aquella forma. Les seves paraules eren un autèntic raig de passió i saviesa sobre allò que tant li agrada.

Per què aquest eriçó no és ministre de Cultura? Per què no tenim un millor lloc en el món gràcies a ella i, al contrari, tenim un de pitjor per culpa d’una altra? Crec que la resposta és l’ambició. En general, les bones persones no tenen ambició. O potser és molt difícil deslligar-la de l’ego. Algú que estima alguna cosa, l’estima de veritat i es fon amb ella. Per contra, altres persones, menys sanes mentalment, tenen la necessitat de pujar, pujar i pujar. Tenir i tenir. Per desgràcia, també per a elles, només s’estimen a si mateixes. Per tant, com deia Pocho, els bons han de fer la feina de les formigues per poder canviar la societat. No hi ha altre remei.

Vaig aprendre el que és un eriçó gràcies a la pel·lícula L’elegància de l’Eriçó.