33 hores a través dels segles

Després de dues setmanes viatjant per la Xina dels han, l’ètnia majoritària del país i del món, la meva companya i jo necessitàvem un respir. És cert que el seu univers és fascinant. La seva història i saviesa són mil·lenàries, un món on les bogeries es fan realitat. Però, tot i això, almenys la part més urbana que havíem visitant fins aleshores, és també estressant i esgotadora. Rius de gent per tot arreu, contaminació, superfícies enormes construïdes a força d’abocar infinits cubells de ciment… Tot plegat difícil de pair.

Si mirem el mapa de la Xina i imaginem que és una diana, el sud de la província de Gansu es troba dins del seu cercle més petit. La seva posició desperta certa intriga. Com pot ser el bell mig d’aquest gegant que és la Xina? Pels quatre costats cal recórrer milers de quilòmetres per tal de trobar la següent frontera. Com si fóssim un dard afortunat, cap allà vam anar.

En arribar a la seva capital, Lanzhou, la primera impressió va ser la prevista. Un altre monstre de ciment. Com la majoria de ciutats xineses, Lanzhou és com un vell rondinetes. En veure’l per primer cop no t’ofereix una cara gens amable, així que cal anar furgant amb paciència fins trobar els primers somriures. No obstant, aquest no era el nostre destí final, ja que volíem anar a conèixer Xiahe i Langmusi, dos pobles pertanyents a un microcosmos tibetà proper (el Tibet històric és molt més gran que el que el govern xinès reconeix com a Regió Autònoma del Tibet. Concretament, aquesta zona pertany a la província històrica d’Amdo).

Fent camí a Xiahe és fàcil observar la tàctica de conquesta per “progrés” que utilitzen les autoritats. Noves i modernes carreteres per les quals fer arribar milers d’immigrants de l’ètnia han, amb l’objectiu que els tibetans quedin dissolts com un terròs de sucre a l’aigua. Tanmateix, sembla que més aviat es comporten com l’aigua i l’oli, formant capes immiscibles que no es barregen entre elles. Sigui com sigui, per ara no han aconseguit ofegar els desitjos de llibertat dels seus habitants, els quals van confraternitzar al 2008 amb les protestes de Lhasa tot i ser ,de la mateixa forma, brutalment reprimits.

Peregrins caminant la kora.

Un cop vam arribar, no oblidaré la impressió en veure els pelegrins fent la kora (fer la volta a un lloc sagrat, en aquest cas un monestir, que és també una forma de meditació). Sens dubte, aquella va ser la glopada d’atmosfera més mística que fins ara he respirat. Persones de totes les edats emprenen la volta a qualsevol hora del dia, recitant mantres en veu baixa en un ambient carregat pel fum de la crema d’ofrenes i acompanyat pels càntics dels monjos o el ressò d’un gong a les muntanyes. El més impressionant d’aquesta tradició són aquells que fan la kora a força de postracions completes, com si volguessin mesurar el perímetre de la volta en cossos. És un exercici d’humilitat i força de voluntat sorprenents. Molts d’ells són d’edat avançada i fan un entrenament que molt difícilment podrien seguir fins i tot persones en bon estat físic.

S’acabaven els dies i, tot i que la tranquil·litat trobada ens va tornar a la vida, no podíem marxar de la Xina sense visitar una de les seves estrelles més brillants: Xangai. En 33 hores de tren (i podrien haver estat menys a més pressupost), vam passar de l’ambient atemporal tibetà a l’any 3000 de Xangai. Del món sense ego al món on aquest és el més important. A un dels costats del riu Huangpu, trobem el Bund, la zona més emblemàtica de l’època colonial. Els seus edificis encarnen la lluita que en aquell temps van tenir els seus propietaris per ser el més ric i famós. Ara, tots ells queden ridiculitzats pel nou camp de batalla d’egos a la riba contrària, el Pudong, la zona financera farcida de gratacels futuristes. Però, com una faula budista, els edificis poc a poc s’estan enfonsant (literalment) sota la seva pròpia il·lusió, ja que el Pudong s’assenta sobre uns inestables aiguamolls.

Mentrestant, sorgien unes quantes preguntes. Com és possible que tant aquesta part tibetana com Xangai formin part del mateix país? El sentit comú es resistia a acceptar un contrast tan bèstia trobat en tan poc temps. Pot un sol govern central ser capaç de complir amb les necessitats d’un i altre? Pot proclamar-se pare legítim de tots dos?

Increïble Shanghai.

Molt xinès a la Xina (o el misteri de l’autobús en forma de tren) (i III)

Il·lustració d’Anna Llopis.

Ja estàvem informats que a la Xina no és el mateix per al cos viatjar en autobús que en tren, però la realitat va superar les nostres expectatives durant aquelles 12 hores nocturnes a l’interior de l’exprés cap a Guilin. Per començar, la nostra última provisió d’esperança es va esvair quan, buscant el número del nostre vagó, vam veure que deixàvem enrere les lliteres per donar pas a simples, incòmodes i estrets seients.

Com les males notícies sempre abunden per al que duu un ànim negatiu, i jo el duia durant aquell inici de nit, vaig tenir la mala sort que el pitjor element de les 1000 persones del tren es va asseure davant meu. Primer, el bon home no parava d’aixecar-se i xocar els seus genolls contra els meus. Després, va començar a menjar mandarines i a escopir les pelletes sobre els meus pantalons, se suposa que inadvertidament. Alhora, el fum del tabac dels passatgers, el meu malson particular, envaïa sigilosament l’ambient del tren.

Però el pitjor estava per arribar. A alguna hora incerta, l’ent va decidir treure’s les sabates per intentar descansar una mica. En aquest moment, un núvol tòxic de fortor tan sòlida que es podia agafar amb la mà ho va fossilitzar tot. Com ens trobàvem en una cultura estranya per a nosaltres, vam pensar que potser els xinesos ho toleraven tot i no li vam dir res. Ens vam limitar a amagar el nas dins la nostra fumejada jaqueta i a intentar respirar el mínim possible. No obstant això, la dona del seu costat es va aixecar i se’n va anar (dubto si va saltar amb el tren en marxa) i, tot seguit, va fer el mateix l’home de la meva esquerra. Aprofitant l’oportunitat, el susdit va decidir estirar les potes al seient que havia quedat lliure. Com a resultat, els seus formatges van quedar a un pam del meu nas, el qual no ajudava a millorar la situació a causa de la seva gran grandària. Quan ja estava estudiant les cortines per fer-me una soga i penjar-m’hi, l’home de la meva esquerra va tornar i li va dir al subjecte que es posés les sabates (en xinès, és clar). La meva alegria va ser tal que gairebé li faig un petó als morros, alhora que em vaig adonar de la increïble contenció que poden atorgar unes simples sabates. No obstant això, l’individu encara disposava d’un últim as en forma de cigarret, però aleshores es va topar amb l’Anna, que va perdre tota barrera cultural i lingüística per fer-li entendre que, si us plau, se’l fumés a l’espai entre vagons. Tot s’ha de dir, l’ésser va obeir sense ni piolar. A la fi, 12 hores i 12 tics a la cara més tard vam arribar a Guilin.

Il·lustració d’Anna Llopis.

He de dir que aquesta és una de les experiències que, ara, recordo amb més afecte del viatge per la Xina. He escrit aquesta sèrie d’entrades amb un cert to d’humor primermundista, perquè riure és sa, però no s’ha oblidar que el que un prova en un viatge és el dia a dia de moltíssims altres que són tan persones i es mereixen el mateix que un. Encara que de vegades pugui semblar molt dur per als que no estem acostumats, viatjar en el transport local dels països de destinació és sempre una de les millors formes per conèixer la realitat del lloc. Ho recomano molt. Al cap i a la fi, no és tan difícil mentalitzar-se per una situació amb un final pròxim en el temps i la recompensa en coneixement i proximitat val la pena. Els que realment tenen motius per queixar-se són els habitants de l’indret, que han de suportar transports horrorosos dia rere dia.

Il·lustració d’Anna Llopis.

Molt xinès a la Xina (o el misteri de l’autobús en forma de tren) (II)

Després d’una pràctica avançada en mímica, vam aconseguir abandonar l’estació amb els dos bitllets cap a Guilin a les nostres mans. Això sí, la data era per a la nit de l’endemà, en no quedar lloc per a la que s’apropava. Per tant, amb la foscor amenaçant por, vam haver de buscar allotjament en el tercer monstre més gran de la Xina. Va costar prou però vam aconseguir dormir en un bon lloc. A més, el matí següent ens va regalar l’altra personalitat de la típica i marcadíssima bipolaritat de les ciutats xineses. En el cas de Guǎngzhōu, ens vam perdre pels carrerons del seu increïble mercat, on es venen mil productes i aliments d’aroma oriental. El dia anterior ens havia semblat impossible trobar una cosa així en una ciutat de tan mala primera impressió, així que el descobriment ens va deixar un gran sabor de boca.

El mercat de Qinping a Guǎngzhōu.

A la tarda, ens vam dirigir altra vegada a l’estació d’autobusos amb molt temps d’antelació, conscients que, sent estranys a la Xina, qualsevol cosa podia passar. De moment, tot marxava sobre rails. Comparant els símbols del bitllet amb els de les pantalles, vam saber a quina porta estava previst que sortís el nostre autobús. Com més s’apropava l’hora de sortida, més i més gent s’anava amuntegant a la mateixa porta. Massa per a un autobús, crèiem. Almenys hi havia 1000 persones. Vam pensar que, com a la Xina tot funciona en gran, eren capaços de tenir previst que 25 autobusos sortissin alhora per fer el mateix recorregut.

Tot d’una, es van obrir les comportes i ens vam veure atropellats per un fortíssim corrent de gent que empenyia de forma semblant a quan a Espanya regalen alguna cosa. Era estrany, tanta gent en autobús… Però no hi havia gaire temps per pensar. Finalment, el riu va arribar a la seva desembocadura i és una pena que no hi hagi fotografies per demostrar la cara que se’ns va quedar quan vam veure que havíem anat a parar a les andanes d’una via de tren.

Més o menys, l’allau a l’estació va ser una cosa així.

El dia del judici final, si quan arribi tinc diners per pagar les seves taxes, no em cansaré de defensar que no vam ser ximples en equivocar-nos en comprar un bitllet de tren en lloc d’un de bus. Diré que no vam pecar d’innocents, ni d’inexperts o ingenus. Fer-se entendre a la Xina és una odissea i res feia pensar que ens haguéssim equivocat d’aquella manera. No obstant això, com veurem en el capítol final, la setmana que ve, en aquell moment tampoc sabíem que, en realitat, més que en un tren acabàvem d’entrar al passadís dels horrors.

Molt xinès a la Xina (o el misteri de l’autobús en forma de tren) (I)

La Xina és gran. Això ho sap tothom. Hi ha, doncs, molts xinesos. Quina obvietat. Ja ho sabia abans de visitar aquest país, però un cop vaig posar-hi els peus vaig adonar-me que fins aquell moment no m’havien entrat al cap tals proporcions. En realitat, tenint en compte que només he visitat un trosset de la Xina i que no he estat a la seva ciutat més poblada -Shanghai- ni tan sols a la segona -Beijing, segur que encara no he arribat a assimilar els veritables números amb què tractem.

Sí que he estat, en canvi, a la tercera ciutat més poblada de la Xina: Guǎngzhōu, Canton per als amics. Aquesta ciutat té uns 13 milions d’habitants i, en només dos dies que vaig estar allà, em va fer la impressió que ja els havia vist a tots.

Els carrers de Guǎngzhōu són una xarxa de torrents formats per persones dirigint-se decidides i a ritme ràpid cap a algun lloc. En punts molt distants de la ciutat a un li fa la impressió d’estar al centre, per com cal anar sortejant transeünts al més pur estil Matrix. Miris on miris, hi ha molts, molts xinesos.

mcdonalds_china.png

Les grans ciutats xineses són un gran exemple de l’autèntic comunisme d’aquest país.

Anna, la meva companya, i jo no teníem pensat passar ni una sola nit a Guǎngzhōu (encara que a posteriori ens ha encantat haver-la conegut), doncs volíem agafar un autobús nocturn cap Guilin. Per a això, com no, el primer pas era anar cap a l’estació d’autobusos.

Igual que amb les proporcions xineses, tampoc és fàcil transmetre amb paraules com és de complicat moure’s per lliure a la Xina sense saber ni papa de xinès ni del seu alfabet. Gairebé el màxim anglès que et trobes és un “Hello” (això sí, amb un sorprenent bon accent). A més, una altra sèrie d’entrades mereixeria la poca amabilitat al caminant que ofereixen les ciutats xineses a la primera trobada (per cert, al contrari que la seva amable gent).

Resumint en una sola línia i sense cap consideració per la memòria dels que vam viure el periple fins a trobar l’estació, diré que vam arribar una mica trastornats fins a les guixetes on comprar els bitllets. No obstant això, l’estat de xoc es va incrementar en veure com ens havíem d’enfrontar, a grans trets, a unes 40 files de 50 persones (2000, per als de lletres) al capdavant de panells amb els tan bonics com indesxifrables símbols xinesos.

Aconseguiran els nostres amics una cosa tan simple com comprar dos bitllets per l’autobús nocturn cap Guilin? La resposta en el proper capítol de “Molt xinès a la Xina (o el misteri de l’autobús en forma de tren)”.

guangzhou.png

Per sort, tot i que costa trobar-los, Guǎngzhōu també sap oferir racons més tranquils.