La pilota a la teulada de Cuba

Cuba, un matí assolellat de juliol. Bé, a Cuba això d’assolellat sobre. Ya tu sabes, una calor infernal. Com ahir i com demà. El gran viatger i millor compadre Jaume i un servidor hem comprat un parell d’entrades per un pesito cadascuna (uns 3 cèntims d’euro) per presenciar el joc de pelota (beisbol) entre l’Holguín i el Gibara. D’acord, no és el partit del segle, i tampoc de l’any. La lliga nacional va acabar amb les finals d’abril. Aleshores, a la calor ambiental se li va sumar la calor passional dels seguidors de cada equip. A les esquinas calientes de cada població (reunions informals a les places on l’exercici és discutir ) cada analista va donar la seva opinió i l’animós caràcter cubà es va burlar més que mai de l’equip rival.

Prenem seient a les grades. A punt de començar el partit, el públic ens dóna la seva reprimenda per la nostra distracció en no aixecar-nos amb l’himne nacional cubà. Com si ens cremés el cul, ens alcem ben rígids per paliar el nostre error. ¡Asere, tremenda cagada!

Holguín vs. Gibara

El joc comença i aprofitem per intentar desxifrar com funciona això de la pelota. Ja ens perdonaran, nosaltres venim d’un país futboler i res més. Segons sembla, es tracta d’aconseguir més carreres que el rival, i aquestes s’obtenen quan un atacant (els que bategen) aconsegueix tornar al punt de sortida passant abans per les diferents bases. Si l’atacant aconsegueix batre comença el moment d’èxtasi, aquell que dóna sentit a un esport de masses. Aleshores, l’ordre es transforma en un aparent caos en què els atacants avancen bases mentre els defensors intenten tornar a fer seure al públic. Però bé, no cal dramatitzar. El partit no és important, fa calor… Els pocs que han vingut, tot homes, aparenten ser uns quants més pel fet de tenir cada extremitat en un seient diferent. Sembla que el moment orgull nacional va acabar amb l’himne.

El dictador Batista va escapar de la revolució amb la cua entre les cames i un bon botí sota del braç. Els guerrillers van aconseguir acabar amb la mà invisible però negra dels Estats Units. No obstant això, la passió per la pelota, que va ser introduïda per mariners nord-americans i per cubans que tornaven d’aquest país, va romandre intacta. De fet, el mateix Fidel Castro presumeix d’haver estat en el passat un gran pelotero, abans de canviar bat per fusell. Però la veritat, veient el següent vídeo, impagable document, sembla deduir-se el contrari…

Escena del documental Fidel!, de Saúl Landau.

El Alto, la inquietud de La Paz

Quan es tracta de conèixer la idiosincràsia de El Alto, potser el millor és començar posant el focus a La Paz, la capital comercial de Bolívia. A 3650 metres d’altura, La Paz és una de les ciutats més altes del món. La raó per la qual els conqueridors espanyols van decidir assentar-se en aquest lloc, l’any 1548, va ser la cobdícia de l’or que baixava per les aigües del riu Choqueyapa. Però l’or es va anar i La Paz va romandre en el seu lloc, doncs va resultar estar situada en un punt estratègic sobre la ruta Potosí-Lima, transitada amb la plata obtinguda a canvi de vides indígenes en el vell volcà Potojsi.

La Paz té un avantatge per resistir millor les inclemències del temps de les altures que habita. Està enfonsada en la terra, envoltada per una banda pels esplèndids sis mils de la Cordillera Real i, de l’altra, per la paret vertical del congost format pel riu. Amb aquest recer, la vida és més fàcil.

Doncs bé, El Alto es troba al cim d’aquesta paret, a més de 4000 metres d’altura. Dos dels paisatges urbans més impressionants que he vist han estat en aquest lloc. Un d’ells, la visió des de baix de les llums nocturnes de les cases que s’enfilen per la paret del congost, amenaçant amb abalançar a sobre d’un. L’altre, la panoràmica de la Paz des de El Alto, tal com si hagués estat enterrada a causa de la seva pròpia gravetat, amb les majestuoses muntanyes al fons.

La Paz des de El Alto

Vista de La Paz des de El Alto, amb els 6.438 metres del triple cim del Illimani al fons. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

A La Paz i El Alto, la posició econòmica va en contradicció a la que es té sobre el mapa. Les que se solen conèixer com classes altes viuen arrecerades en el més baix de la vall, mentre que l’altiplà és ocupat per centenars de milers d’immigrants interns que han abandonat el camp (o ho van fer els seus ascendents) a la recerca de les oportunitats que sempre promet la ciutat.

El Alto , seu de l’aeroport i lloc per on gairebé sempre cal passar per arribar a La Paz, és un lloc estratègic per al setge d’aquesta última . Així va ser durant la rebel·lió indígena el 1781 de Túpac Katari i la seva dona Bartolina Sisa (en record a la mort de la qual es va instituir el Dia de la Dona Indígena). Dues vegades van assetjar la ciutat des de El Alto i van fer falta tropes de Lima i Buenos Aires, a més de traïcions, per sufocar-la. Amb la bestialitat habitual dels conqueridors, com a càstig exemplar Túpac Katari va ser executat per desmembrament, lligant les seves quatre extremitats als respectius cavalls, mentre que Bartolina Sisa va ser violada, assassinada i també esquarterada.

El setge s’ha anat repetint diverses vegades. L’últim de major importància va ser el 2003, quan la revolució indígena contra les polítiques neoliberals va aconseguir fer fora al president Gonzalo Sánchez de Losada (Goni), al qual els Estats Units es nega a extradir per ser investigat sobre les morts que llavors es van produir. Però fins i tot el govern d’Evo Morales ha viscut aquesta situació. La més forta al 2010, quan es van bloquejar les carreteres en protesta per uns plans que haurien provocat l’augment del preu de la gasolina.

El Alto

Els carrers de El Alto. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

Per desgràcia, segur que aquestes situacions se seguiran repetint en un país tan espectacular com ple de desigualtats. De fet, segons diu la tradició, ja ho va avisar Túpac Katari en les seves últimes paraules abans de morir: Naya saparukiw jiwayapxitata, nayxarusti waranqa, waranqanakaw kut’anixa. o, traduït de l’Aymara, A mi només m’estan matant, sobre mi, milers de milions tornarem!

Tema Funeral de Tupac Katari, de Los Kjarkas.

Un arma a la boca

Diverses vegades s’ha dit que l’arma més perillosa de l’home és la paraula. En ple segle XXI, després de les bombes nuclears o les armes químiques, potser sigui una afirmació exagerada. No obstant això, no ho és tant si ens adonem que la paraula es troba en la base de la propagació dels prejudicis, aquells que acaben provocant que tu i jo pensem que pensem diferent, que som dos uns diferents de dos mons que no es toquen, incapacitats d’enfocar recíprocament la nostra empatia.

Des de la primera vegada que vaig parlar més de 5 minuts seguits amb un argentí, vaig convertir-me en un admirador de l’enginy que tenen en l’ús de la paraula. La seva rapidesa a l’hora d’assignar malnoms és sorprenent. Només cal ser ros per ser un Ruso, o moreno per ser un Turco. En la mateixa línia, qualsevol lleuger sobrepès ja el fa a un digne de ser un Gordo, encara que desviar-se del patró ideal per baix tampoc el salva i el converteix en un Flaco.

La majoria de vegades, aquesta lleugeresa lingüística és simplement graciosa. Però no ho és quan contribueix a perpetuar discriminacions. Recordo que em vaig quedar gelat quan vaig escoltar l’expressió Negro de alma i em van fer comprendre el seu significat. Certs personatges la utilitzen per referir-se a aquell que, tot i no ser negre, es comporta com a tal. Segons les seves idees preestablertes, és clar. És a dir, que roba, insulta o qualsevol altra floreta. A l’Argentina, per negro s’entén a qualsevol persona prou morena com per semblar descendent d’indígena i, en general, habitant d’una Villa. Si ens parem a pensar, l’expressió és d’una crueltat i injustícia enormes, ja que pre-jutja que la delinqüència ve arrelada genèticament al color de pell negre, tant que si qui la comet és un blanc el fet es converteix en alguna cosa fora del normal, que no va amb el seu ADN.

Per sort, aquest tipus de persones de llengua viperina són cada vegada més mal vistes per la societat i queden més retratades quan es deixen anar. Però, la veritat, és quelcom en què tots hem d’estar atents en major o menor mesura si no volem perpetuar injustícies. Jo mateix, en aquest paràgraf, he deixat sense possible defensa als escurçons.

Negros de alma, curt documental d’ Ariel Placencia.

L’herba mate (i II)

El mate era ben conegut i utilitzat pels pobles originaris que habitaven el que ara és Paraguai, nord-est d’Argentina i sud de Brasil. Hernando Arias de Saavedra, el primer crioll que va ocupar un càrrec com a governador a Amèrica, va observar que els guaranís portaven una bosseta amb fulles de mate triturades. Li deien Ka’ay, de ka’a herba i y aigua en guaraní, i la prenien tant mastegada com en infusió. De tota manera, altres pobles coneixíen també aquesta herba doncs s’han trobat restes en tombes inques del que avui és Perú. De fet, es creu que la paraula mate prové del quechua mati, que denomina a la carbassa amb la qual se sol construir el recipient per a la infusió.

Al principi, l’obtusa ment dels colons va creure veure quelcom de diabòlic en aquesta herba, a més d’una ganduleria en el ritual de la seva presa. Segles més tard, el 1788, Antonio Valladares de Sotomayor escriu:

Que de esta yerba, que no es otra cosa que las ojas de ciertos arboles del país, que llamándolos yerbales, dixo el Padre Antonio Ruiz en su conquista espiritual de aquel país del Paraguay, que los hechiceros (que es como el trata á los Españoles en su historia), la introduxeron por parte del demonio que con ella se privaban del juicio, se emborrachaban, y se hacian mas fieros que los demonios. Y el Doctor Xarque, en su apología de las Misiones, adonde el estuvo muchos años con la ropa de Misionero, dixo, que aquella yerba es pestifera, muy perjudicial á la salud, y que ocasionaba grandes males.

La Inquisició va arribar a considerar el ritual una superstició diabòlica, però sembla que tot el que és dolent s’enganxa. Poc van trigar els espanyols a caure en la temptació i fins i tot de forma més viciosa, estenent-se ràpidament el consum de mate a tot el Virregnat de la Plata. Es van arribar a imposar multes de 100 pesos a l’espanyol que la posseís o 100 fuetades per l’indígena. A finals del segle XVI, un membre del cabildo d’Asunción escriu:

El vicio y mal hábito de tomar mate se ha extendido tanto entre los españoles, sus mujeres y niños, que a diferencia de los indios que se contentan con beber una vez al día la toman de forma continua y aquellos que no lo beben son muy raros.

Mate i lectura. Aquest petit plaer modern podia resultar molt perillós en altres temps. Tots els drets reservats ©Jordi Busqué.

No obstant això, la cosa va canviar i molt. Els jesuïtes van aprendre a domesticar la planta i el seu cultiu es va convertir en el principal ingrés econòmic de les seves missions, tant que també va passar a conèixer-se com el te dels jesuïtes. Des d’Espanya es va intentar comercialitzar a la resta de la vella Europa. Segons escriu Valladares, los Ingleses después del año de 1714, con el motivo de tener allá [en Chile] casa para la venta de los negros que llevan de África, viendo que aún en los negros obraba lo que en los Indios, y que á ellos les hacia mas bien el uso de ella, que el del te’, traxeron cantidad. Y con la novedad la tomaron en Londres como el te’, y todos convinieron en que era mejor que el te’ [...] y es mas provechosa y barata que el te; [..] pero como dependia unicamente de los Jesuítas, y pocos Españoles, y no lo había en otra parte que allí, [...] luego que estos supiesen que por ella habían dexado el te’ la subirían de precio, y les dexarian sin ella [...].

Quan el 1767 els jesuïtes van ser expulsats d’Amèrica a causa de la seva cada vegada més incòmoda influència, els mètodes de cultiu per l’herba mate van marxar amb ells. No va ser fins al segle XIX quan es va tornar a conrear de manera controlada i eficaç. Per desgràcia, com a tot arreu on es mouen diners i poder per ells l’home va explotar l’home. En aquest cas a les víctimes se’ls va posar el nom de mensúes, indígenes que van ser esclavitzats per a la plantació i recol·lecció de l’herba mate.

Al 1908, el escritor espanyol Rafael Barrett escriu: Escudriñad bajo la selva: descubriréis un fardo que camina. Mirad bajo el fardo: descubriréis una criatura agobiada en que se van borrando los rasgos de su especie. Aquello no es ya un hombre; es todavía un peón yerbatero… Els mensúes (paraula que prové de mensual) es veien atrapats en un cicle de deute fraudulent contret amb els seus amos, qui no només els concedien préstecs de fam usurers sinó que els diners que els pagaven com a mensual sempre tornaven a les seves mans a través de les botigues d’aliments de la seva propietat, on el mensú no tenia més opció que comprar. Per desgràcia, encara que pugui semblar que tot això forma part del passat, la veritat és que si se’ls deixa sempre apareixen els mateixos malalts d’ambició. Empreses amb enormes beneficis segueixen explotant a molts mensúes (entre ells nens) els quals viuen en condicions infrahumanes i, a la pràctica, en l’esclavitud.

Tema dedicat al Mensú, del cantautor Ramón Ayala. Segons aquest, el Che Guevara li va confessar que durant la revolució cubana entonaren aquesta cançó a la Sierra Maestra.

L’herba mate (I)

L’any 2006, vaig tenir la sort de recórrer part de Sud-amèrica amb el gran viatger i millor germà Jordi Busqué. Encara que ja havíem sortit de casa abans, d’alguna manera aquell va ser el nostre viatge iniciàtic. Empesos per la urgència de viure la vida abans que s’acabi i amb el romanticisme que produeix veure per primer cop Diaris de Motocicleta, ens vam posar en marxa com si fóssim Ernesto Guevara i Alberto Granado. Sense disposar de La Poderosa (la motocicleta dels diaris) però també amb baix pressupost, vam viatjar per gran part d’Argentina haciendo dedo (autoestop). Una mica menys donats a l’art de la conversa que l’amic Alberto, i davant els campions mundials d’aquesta modalitat -els argentins- escoltàvem atentament les històries que ens explicaven els nostres amables companys de viatge.

No passava massa temps des que nos levantaban (ens permetien pujar al transport) fins que qui ocupava el seient del copilot ens convidava a prendre mate, la beguda oficial argentina, consistent en una infusió de fulles seques i trossejades de Ilex paraguariensis. Nosaltres, preníem la calabaza (el recipient on se serveix, també conegut simplement com a mate) i, amb por a abusar, ho compartíem com a bons germans. Com si es tractés d’un suc en tetra brik, amb la mà subjectàvem la bombilla (la llarga canya per on es xucla, la qual disposa d’un filtre a l’extrem per a què no es colin les herbes) i bevíem fins que l’acabàvem. Agraïts per la generositat dels nostres amfitrions de vehicle, retornàvem llavors el mate amb un sincer i sonor: Gràcies!

El mate, il·lustració per Anna Llopis

¡Quin parell d’heretges del ritual gairebé sagrat del matear! Com més tard ens vam poder assabentar, quan t’arriba el mate no l’has de compartir. Al contrari, s’ha de beure tot i tornar-ho al cebador (la persona que el prepara i serveix), el qual el torna a omplir d’aigua calenta i el passa al següent de la ronda. Mai s’ha de tocar la bombilla, sinó xuclar subjectant tan sols la calabaza i, a l’hora de tornar-lo, no s’ha de dir Gràcies excepte al final, quan ja se n’ha pres suficient i no es vol ser pres en compte per a la següent ronda. Així doncs, no sé que impressió es portarien el nostres companys de viatge.

A l’actualitat, el mate es pren principalment a Argentina, Uruguai, Paraguai, Patagònia xilena, sud de Brasil, Chaco bolivià i … Síria!, on el van introduir emigrants d’aquest país quan van tornar d’Argentina a la dècada de 1930. El ritual gregari del mate uneix transversalment a persones de totes classes socials, encara que té les seves peculiaritats en funció de cada lloc. Per exemple, al Paraguai es pren molt la variant freda, el tereré, i a Síria es pren també en grup però cadascú amb el seu propi recipient. Es diu que els uruguaians són els seus consumidors més fanàtics, tot i que Argentina consumeix unes 200.000 tones a l’any (uns 100 litres per habitant). Hi ha la variant amarga (coneguda també com cimarrón, paraula que també designa un animal assilvestrat) i la endolcida, però alguns consideren aquesta última una heretgia.

Joves mateadors del Paraguai. Tots els drets reservats ©Jordi Busqué.

Segons ens van explicar, hi ha qui fins i tot mulla el xumet dels nadons amb la infusió per anar acostumant-lo a un orgullós futur mateador. També és conegut com la beguda de l’estudiant, ja que el seu contingut en cafeïna la fa una companya ideal per a les llargues nits prèvies als exàmens. Però el mate és sobretot una beguda social. Per això, la major ofensa que se li pot fer a algú és saltar-se’l en una ronda. O apropar el mate con la bombilla hacia atrás, pa ‘que no volvás. Tampoc és un gran privilegi rebre el primer mate, el qual es coneix com a mate sonso (ximple) pel fet que encara és massa amarg.