Tu i jo som còmplices d’assassinat

L’última setmana als grans mitjans els va passar inadvertida la publicació d’un nou decret llei contra l’atur. Segons aquest, a partir d’ara, tota persona que es trobi sense feina pot ser detinguda per la policia i privada de la seva llibertat en uns centres que seran construïts especialment amb aquest objectiu. Aquestes presons estaran envoltades d’altes tanques amb ganivetes i vigilades per un cos especial de policia al qual, de manera excepcional, no li seran aplicades les lleis espanyoles per tal que així puguin utilitzar qualsevol mesura per evitar que els interns escapin.

Si la notícia del paràgraf anterior fos certa, vull pensar que la nostra societat no ho permetria. Es convocarien protestes a totes les ciutats contra la brutalitat de la llei, s’escriurien un munt d’articles clamant al cel… El govern, encara que fos per la por a perdre vots, es veuria obligat a retirar la mesura i es podria veure forçat a dimitir a causa de les pressions internes i internacionals.

Llavors, per què està passant ja una cosa terriblement semblant a Melilla i a la resta de la frontera amb l’Àfrica? Quines poden ser les raons per les quals permetem que milers de joves que no han comès cap delicte siguin privats de la seva llibertat, apallissats i molts morin pel simple fet de buscar un futur millor?

Legalisme? No crec que la raó de fons sigui l’assumpció miop que, per viure en un país, calen papers. Les lleis s’han de fer per a l’home i no en contra d’ell. A més, en qualsevol cas, el decret sobre els aturats també s’hagués convertit en llei injusta però l’haguéssim tombat.

Por? Sí, segurament hi ha bastant d’això. Ens envaeixen. Ens quedarem sense feina. Por sol ser sinònim d’ignorància. Per començar, sense feina ja ens hem quedat i el culpable no ha estat la immigració. L’argument de la invasió cau pel seu propi pes. Excepte uns pocs aventurers, molt poca gent al món abandona la seva llar si no és impulsat per la necessitat de guanyar-se la vida. Ja va sent hora d’adonar-se que cal començar a repartir, a deixar de viure a costa d’altres. Si al món hi ha per a tots però només ho gaudim uns poquíssims, i ho fem a través de l’extorsió, és clar que la justícia no està de la nostra part.

Crec que el motiu principal de la impassivitat davant del crim a tanques i pasteres és la manca d’identificació amb els joves que intenten arribar fins aquí. Amb els aturats, que som nosaltres mateixos o algú molt proper, ens veiem molt més reflectits que amb un paio de Guinea-Bissau. Per començar són negres. O sigui, diferents; uns altres. Què sabem dels seus països? Entre poc i res. Han de ser molt diferents a nosaltres. Gairebé tant com ho és un animal.

Hi ha un experiment realitzat l’any 1963 i que mostra de forma tenebrosa fins a quin punt el grau d’empatia que sentim cap a una persona ens fa tolerar el seu dolor, tot i que siguem nosaltres mateixos els que l’infligim. En l’experiment Milgram, un voluntari és incitat per part de l’experimentador a sotmetre descàrregues elèctriques progressivament més fortes a un altre participant cada vegada que aquest comet errors en un exercici de memòria. El participant que rep les descàrregues és un actor i, en realitat, no pateix cap dany, però això no ho sap el voluntari. Encara que l’objectiu principal de l’experiment és explicar com la majoria de persones som capaces de fer coses horribles per obediència deguda (el 65 % dels voluntaris van aplicar la descàrrega màxima de 450 volts, quan ja feia estona que l’actor fingia estar inconscient) , els resultats també van mostrar que com més identificat socialment se sentia el voluntari amb l’actor, menys procliu era a sotmetre’l a les descàrregues.

Les persones que intenten arribar aquí i són colpejades, violades, o moren al desert, al mar o als peus d’una tanca, són com tu i com jo . No només això, són els millors representants de les seves societats , els més vàlids, doncs cal ser jove i emprenedor per atrevir-se a això. La desgràcia dels seus països d’origen és doble, doncs a la desestructuració crònica se li suma la fuga de cervells que, ironia, aquí no deixem entrar.

Als governants d’allà ja els va bé la situació, ja que és una via d’escapament per a gent que, d’una altra manera, iniciaria protestes internes. Però les responsabilitats vénen sobretot d’aquest costat. Recordem que primer els vam esclavitzar per tal d’obligar-los a construir el nostre progrés, per després atorgar-los una independència de paper mullat que serveix d’excusa per tornar a esclavitzar-los només de forma una mica més subtil, gràcies a dictadors amics i polítiques de segrest. Ara que hem destruït les seves societats ja no volem que entrin?

Superar aquest sot d’indiferència és realment senzill. Només cal fer un petitíssim esforç mental. Per començar cal preguntar-se, faríem nosaltres el mateix? Posa’t que ets tu, i que neixes en un lloc que en moltes coses és més un infern que un país, sense cap possibilitat de canviar. No intentaries emigrar? Si la resposta és sí però tot i així vols que s’eviti l’entrada dels immigrants, l’única justificació que pots esgrimir és l’egoisme. Així que accepta-ho i no intentis colar falsos arguments si parles sobre aquest tema. Pregunta’t també si vols ser egoista tota la vida. A més, no som ara, una altra vegada, un poble emigrant? Com pot un poble emigrant negar a un altre el mateix dret que a ell s’atorga?

Gorom-Gorom i la vida inabastable

Gorom-Gorom es troba ubicada a la cantonada nord de Burkina Faso. Allà on el país és colpejat in-extremis pel cinturó del Sahel, el qual acompanya la transcisió del desert del Sàhara a la sabana i s’estén des del Oceà Atlàntic al Mar Roig. El seu nom, en una de les llengües Songhai, significa “Seiem. Anem a seure”. Suposadament, això és el que es van dir dos germans que fa uns quants segles viatjaven per aquesta zona.

I tant que venen ganes de seure un cop s’arriba a Gorom-Gorom! Està unida per 56 km de ruta a Dori, però aquests es troben en tan mal estat que el trajecte pot durar fins a dues esgotadores i caloroses hores (prop dels 50 graus a l’estiu). El millor que un pot fer en baixar és, realment, seure una bona estona a la primera ombra que es pugui aconseguir per preparar l’esperit i disposar-lo a conèixer un dels mercats més animats d’aquesta part d’Àfrica.

A Gorom-Gorom s’ha d’arribar dijous, dia del mercat, ja que és aleshores quan es converteix en un centre de gravetat que atrau persones provinents de tots els punts propers i no tan propers. Gorom-Gorom es converteix en una barreja d’un munt de grups ètnics, individus que porten als seus gens una apassionant història de l’Àfrica Occidental. Els esvelts Fulani arriben per vendre el seu bestiar, els Tuareg vinguts del desert, els seus ex-esclaus (o per desgràcia no tan ex) Belles, els Songhai …

Mercat de Gorom-Gorom

Venda de ramat al mercat de Gorom-Gorom

En aquestes situacions és quan de sobte em fa tanta ràbia que una vida sigui tan curta. En tan poc temps es fa impossible conèixer tantes coses. Al mercat de Gorom-Gorom és possible anar tirant d’un fil infinit que ofereix cada vegada més sorpreses. Parlant dels Songhai podem conèixer el que fou el seu imperi, el més gran que l’Àfrica Occidental hagi albergat. Des d’aquí ens podem concentrar en la seva capital, Gao, en una part remota de l’actual Mali. Gao és a prop de Timbuktu, llegendària com a punt de trobada entre cultures. Dels Tuareg a l’impressionant Sàhara. Dels Fulani a l’estètica africana. I dins de cada un dels presents al mercat una vida igual d’infinita. Però en algun moment cal adonar-se de quina és la realitat. S’ha de viure la vida aprofitant el infinitesimal que se’ns descobreix, acceptant que les ànsies només disminueixen aquesta petita porció del pastís deliciós que tastem. Fugir de les traïdores presses per ocupar-se dels minuts i deixar que siguin ells els que s’ocupin de les hores. Tal com vaig llegir en algun lloc que no recordo, potser és que ho vaig fer amb poc temps.

Els calors d’Àfrica

Fa un parell d’anys, vaig tenir l’oportunitat de tastar un glop de l’apassionant i gairebé inabastable cultura de l’Àfrica subsahariana. Fixeu-vos que em deixo portar per la tradició simplificadora europea d’aglutinar tota la cultura d’aquell continent en una sola, quan en realitat el que vaig tenir la sort de conèixer va ser tan sols una petita part de la cultura de dos països, Burkina Faso i Mali, mentre que segueixo nedant en la més completa ignorància respecte de la resta de territori.

De lluny, aquest va ser el viatge més cansat que he fet mai. Viatjar a Mali i Burkina Faso va suposar un salt de diversos graons pel que fa a la dificultat lògica que comporta viatjar per compte propi, utilitzant els mateixos mitjans de transport que la població local. L’altíssima calor feia del pas del dia un suplici, augmentat pel fet que anava acompanyat de llargs trajectes per carreteres plenes de sots, moltes vegades en camionetes amuntegades de gent fins l’impossible, i sempre respirant i empassant la sorra vermella que ho cobreix tot. Arribat a l’equador del viatge, em va sorprendre l’atac de gana més ferotge que mai hagi tingut, doncs la sufocació amagava de forma eficaç la gana latent i feia que mengés molt poc.

Camió a Djenné, Mali.

Jo, escanyolit europeu, amb un horitzó ben definit de tornada a les que en aquells moments se’m revelaven com obscenes però desitjades comoditats del “primer món”, estava al límit de les meves forces. Mentrestant, els burkinesos i els malians seguien com si res en el seu dia a dia, sense aigua embotellada ni pastilles anti-malària, i molts d’ells coneixent la fam de veritat.

Per això i per mil coses més, m’indigna veure com moltes vegades són tractats en els països rics les persones arribades de l’Àfrica subsahariana. Li puc assegurar a qualsevol que, en la seva situació, tots faríem el mateix. No cal recordar les causes de la desestructurada societat africana i de la seva pobresa. No cal parlar de colonialisme ni de préstecs xantatgistes del Banc Mundial i del FMI per a sufragar deutes contrets il.legítimament. Només cal preguntar-se de quina justificació es pot algú autoconvèncer per impedir a altres persones fer el mateix que ell faria en la seva situació.

Riu Bani, a Mali.

Per descomptat, la solució als problemes d’Àfrica no passa pel drama de l’emigració. Drama que són els seus països els que pateixen doncs significa que els seus joves més actius dediquen els seus esforços a intentar arribar com sigui fins al somiat “primer món”, en lloc d’emprar la seva imaginació per transformar les seves societats des de dins. Però, des dels països receptors, el mínim que es pot oferir als que aconsegueixen el seu objectiu és una mica d’humanitat i acompanyament perquè puguin desenvolupar-se com a persones i així aconsegueixin dedicar els seus esforços a treure del pou a les seves societats.