Fins ara no ho havies entès. Creies que s’havien d’unir un munt de factors. Feies càlculs que calia tranquil·litat, estabilitat, parella, feina, temps… però per fi entens que res d’això era necessari. També comproves que no havies de netejar res del passat ni preparar res per al futur. Com havia passat tan desapercebut si sempre havies estat immers en ell?

El moment era ara. I ara. I ara. Veus perfectament que cada instant és l’adequat per començar a viure com de veritat vols viure. Comences, t’equivoques, i tornes a començar, doncs torna a ser un altre cop el moment tan esperat. Entens que, al cap i a la fi, res era tan important, ja que al final sempre hi ha la mort que ho relativitza tot, sobretot la por. Ho relativitza tot excepte el viure. Però el viure de veritat, posa-hi majúscules: Viure.

Ja era hora. Fas una ullada al teu voltant i a la teva mirada està la consciència de cada segon. A partir d’ara, i ara, dirigeixes la teva vida cap a on tu vols que vagi. No obstant això, facis el que facis, surti bé o malament, estàs vivint.

Il·lustració d’Anna Llopis.

D’entre els que pensaven d’aquesta manera, hi havia una minoria que a tot això li sumava la mala idea. Em vaig trobar enmig d’algunes de les seves converses en què, utilitzant un to burlesc, es mofaven de la manera de ser o la imatge dels negres, sudaques o panchitos. Amb les seves paraules reflectien el convenciment que la pobresa d’aquests era deguda a la seva inherent personalitat. Solets, amb mandra i poca intel · ligència, creaven el seu propi stablishment.

Com qualsevol persona que hagi visitat amb els ulls oberts altres països, sabia que tot allò eren mentides conseqüència del mínim raonament sobre una situació que ni tan sols s’havia arribat a olorar.

Il·lustració de Quino.

Per desgràcia, ara, gran part d’Europa també està veient com les arrels d’aquests problemes abans aliens (en realitat sempre presents, però en menor mesura) creixen amb força. Ens estem veient sorpresos pel fet que, en molt pocs anys, estem descendint per un abisme amb un horitzó que no es pot discernir. Som els mateixos que abans, però hi ha alguna cosa que ho està canviant tot. De sobte, l’Estat té un deute gegantina que ens ofega i la qual, si seguim obstinant en no declarar il · legítima, ens aixafarà durant les pròximes dècades. Allò del deute extern ara és també el problema d’Europa. Si no es fan polítiques diferents, per conèixer el futur de Grècia, Portugal o Espanya tan sols cal llegir un llibre d’història econòmica d’Argentina, Perú o Equador.

Com a mínim això ens hauria de servir per aprendre alguna cosa. La culpa de la misèria mai la tenen els pobles per la seva forma de ser, el problema sempre és el mateix: allò que aixafava i aixafa el sud i que ara es desplaça també cap al nord. El problema és l’home contra l’home, no la raça contra la raça. L’avarícia d’uns pocs malalts i la manca de convicció en el seu poder de canvi d’una massa gegantina formada de petits cossos i ànimes.

Sempre que retorno d’un viatge així, els primers dies estic una mica descol·locat. Caminant pels carrers de la ciutat que sempre he sentit com a meva, Barcelona, no puc evitar sentir-me estrany, aliè al que veig i, en un sentit, diferent a la resta dels meus conciutadans.

Em sento com un viatger a casa meva. Igual que quan trepitjo per primera vegada un país estranger, em costa distingir els matisos. Totes les persones em semblen iguals, tallades pel mateix patró. Com si totes tinguessin la mateixa personalitat.

La paraula personalitat ve de persona, que en llatí significa màscara i fa referència al costum que els actors romans van adoptar dels grecs de sortir a escena amb la cara coberta. A través (per) de la màscara l’actor feia sonar (sonat) el seu paper. A la Xina tothom camina ràpidament, parla fort i menja arròs. A Barcelona tots utilitzen les mateixes paraules per un moment determinat, subjecten la cervesa d’una forma particular i volen comprar el mateix producte. Al final, ens creiem el nostre paper.

Arròs xinès, per Anna Llopis.

Llavors, aquesta persona que veig a Barcelona, tan igual a la resta pels meus ulls, si hagués nascut a la Xina, seria llavors patró 100% xinès?

Què queda de nosaltres si ens treuen la nostra cultura? Quina és la nostra part invariable que és igual tant si naixem a Barcelona com a la Xina? En quina mesura aquesta part invariable és igual a les parts invariables dels demés? Dirigir-se cap al coneixement d’aquest lloc interior és el viatge més emocionant que es pot emprendre mai.

Però, passant molt més desapercebudes, hi ha un altre tipus de persones: els eriçons¹. Coberts per un mantell de pues que els protegeix de la podridura externa, són éssers molt vàlids que senten un amor infinit cap a alguna cosa i que no estan gens interessats en corrompre’l. Són grans coneixedors d’un determinat tema que, no obstant això, es guanyen el pa en alguna cosa que no hi té res a veure.

L’elegància de l’eriçó, per Anna Llopis.

L’altre dia vaig tenir la sort de presenciar la descoberta d’un d’ells. Els detalls no tenen cap importància i no els donaré per preservar la voluntat que sempre té un eriçó de seguir-ho sent. Només cal saber que era una persona amb una feina de les que anomenen poc qualificades, i que tenia un coneixement i un amor sorprenents sobre un cert camp cultural. En el moment en què em vaig creuar amb ell a la vida, s’estava despullant de la seva carcassa davant d’una altra persona socialment més reconeguda. Portaven anys creuant-se a la feina de forma casual, però fins a aquell moment no havia reunit la confiança necessària per sincerar-se d’aquella forma. Les seves paraules eren un autèntic raig de passió i saviesa sobre allò que tant li agrada.

Per què aquest eriçó no és ministre de Cultura? Per què no tenim un millor lloc en el món gràcies a ella i, al contrari, tenim un de pitjor per culpa d’una altra? Crec que la resposta és l’ambició. En general, les bones persones no tenen ambició. O potser és molt difícil deslligar-la de l’ego. Algú que estima alguna cosa, l’estima de veritat i es fon amb ella. Per contra, altres persones, menys sanes mentalment, tenen la necessitat de pujar, pujar i pujar. Tenir i tenir. Per desgràcia, també per a elles, només s’estimen a si mateixes. Per tant, com deia Pocho, els bons han de fer la feina de les formigues per poder canviar la societat. No hi ha altre remei.

Vaig aprendre el que és un eriçó gràcies a la pel·lícula L’elegància de l’Eriçó.

Que maldestre se’t veu ara! Quins passos tan poc convençuts que fas. La teva dona, eterna companya, al costat. Intentes mostrar-te segur com sempre, però no és fàcil, un munt de coses et desconcerten. Alternes la mirada a la guia que portes oberta entre les mans amb ullades als edificis que hi ha al voltant. Et preguntes, què he de fer per a què la meva visita a Barcelona es consideri ben feta, per no haver fracassat com mai faig a la meva feina? Suposo que he de visitar això, això i això. És aquí? No, és un xic més enllà. Aquí, sí, aquí és. Trec la càmera. Foto a la placa del Museu Picasso. Ja està. Missió acomplerta. Per què sento que falta alguna cosa?

La camisa recorre de manera cenyida la corba de la felicitat que t’has guanyat amb els durs anys de treball. Els pantalons curts deixen veure les teves cames desertes als turmells de tants anys de mitjons de seda. No ho vols pensar però et passa com a tothom. Un cop tota aquesta roba queda fora, només queda una personeta indefensa que, com tots, no durarà per sempre. Que s’aferra al que és, quan, en realitat, no té el control de res. Una bona persona, però que no sap que ho és.

Il·lustració per Anna Llopis.

Des de la primera vegada que vaig parlar més de 5 minuts seguits amb un argentí, vaig convertir-me en un admirador de l’enginy que tenen en l’ús de la paraula. La seva rapidesa a l’hora d’assignar malnoms és sorprenent. Només cal ser ros per ser un Ruso, o moreno per ser un Turco. En la mateixa línia, qualsevol lleuger sobrepès ja el fa a un digne de ser un Gordo, encara que desviar-se del patró ideal per baix tampoc el salva i el converteix en un Flaco.

La majoria de vegades, aquesta lleugeresa lingüística és simplement graciosa. Però no ho és quan contribueix a perpetuar discriminacions. Recordo que em vaig quedar gelat quan vaig escoltar l’expressió Negro de alma i em van fer comprendre el seu significat. Certs personatges la utilitzen per referir-se a aquell que, tot i no ser negre, es comporta com a tal. Segons les seves idees preestablertes, és clar. És a dir, que roba, insulta o qualsevol altra floreta. A l’Argentina, per negro s’entén a qualsevol persona prou morena com per semblar descendent d’indígena i, en general, habitant d’una Villa. Si ens parem a pensar, l’expressió és d’una crueltat i injustícia enormes, ja que pre-jutja que la delinqüència ve arrelada genèticament al color de pell negre, tant que si qui la comet és un blanc el fet es converteix en alguna cosa fora del normal, que no va amb el seu ADN.

Per sort, aquest tipus de persones de llengua viperina són cada vegada més mal vistes per la societat i queden més retratades quan es deixen anar. Però, la veritat, és quelcom en què tots hem d’estar atents en major o menor mesura si no volem perpetuar injustícies. Jo mateix, en aquest paràgraf, he deixat sense possible defensa als escurçons.

Desert d’Atacama. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

Ara bé, també vam dir que l’aire que respirem està format en un 78% per nitrogen. Llavors, per què tanta desesperació per trobar-lo i tanta bogeria desfermada al voltant seu, si constantment ens està envoltant? Resulta que, a l’atmosfera, cada àtom de nitrogen està unit a un altre amb un triple enllaç, és a dir, amb tres vegades més de força que un enllaç (covalent) comú. Per tant, resulta summament costós separar-los d’aquesta abraçada d’ós perquè formin els nitrats que poden assimilar les plantes.

El 1909, el químic alemany d’origen jueu Fritz Haber va ser el primer a aconseguir-ho a partir d’un mètode relativament econòmic. L’empresa BASF va comprar l’invent i li va assignar al també alemany Carl Bosch la tasca d’escalar-lo a un nivell de producció industrial, batejat com a procés Haber-Bosch. Gràcies a aquest, es va poder donar aliment a una densitat de població cada vegada més gran i Fritz Haber va ser recompensat amb el premi Nobel el 1918.

Fritz Haber.

No obstant això, el nitrat té una doble cara. D’una banda és una font de vida, però per una altra és un precursor en la fabricació d’explosius. De fet, el procés Haber-Bosch va ser culpable que la Primera Guerra Mundial es prolongués en el temps, ja que Alemanya el va utilitzar com a font d’explosius al mateix temps que els aliats es nodrien de les salitreras xilenes. Acabada la guerra, la majoria de mines van anar tancant en pocs anys a causa de la superioritat del procés industrial, convertint-se en paisatges fantasma i deixant una multitud de miners sense feina.

Si paradoxal és el nitrat, molt més ho és el personatge de Fritz Haber. Encara que el seu descobriment ha sustentat a la societat humana, la seva cara fosca provenia del fet de ser un fervent patriota alemany. A ell se li atribueix la frase: En temps de pau un científic pertany al món, però en temps de guerra pertany al seu país. Immers en la seva convicció, el 22 abril de 1915 Haber es trobava al front de guerra dirigint el primer atac reeixit a gran escala amb gasos químics de la història, llançant tones de clor sobre els soldats aliats. Dies després, la seva dona, la també Química Clara Immerwahr, se suïcidava d’un tret al cor, molts creuen que en part a causa de la repulsió que li produïen els fets provocats pel seu marit. El mateix matí de la mort de Clara, Fritz sortia cap al front de l’Est a llançar més clor i sembrar el pànic. Fritz Haber també va sintetitzar l’insecticida Zyklon A, una varietat del qual va ser més tard utilitzada a les cambres de gas dels camps de concentració nazis, matant a milions de persones entre les quals a membres de l’extensa família Haber.

A l’actualitat, el procés inventat per Fritz Haber segueix sent indispensable per mantenir la civilització humana tal com la coneixem. Però aquest tal com la coneixem no és el millor possible. Es calcula que un terç de la població mundial se sustenta pel procés Haber-Bosch, el qual utilitza un 5% del gas natural que es consumeix a tot el món. La distància abismal que per a moltes persones hi ha entre el que se serveix al plat i l’origen de l’aliment, porta a processos industrials com aquest per arrencar grans rendiments del sòl. El problema és que els fertilitzants són també agents molt contaminants. Quan plou sobre els camps de conreu, els nitrats queden dissolts en l’aigua que és drenada cap a llacs, rius o mars. La gran quantitat de nutrients que porten aquestes aigües provoca una reproducció exagerada d’algunes algues superficials, les quals consumeixen tot l’oxigen dissolt provocant la mort d’altres plantes i peixos, i creen una capa superficial impenetrable al sol (Eutrofització). A més, les molècules de nitrat es combinen amb l’oxigen atmosfèric donant lloc a substàncies que danyen l’ozó de l’atmosfera.

L’extracció del salnitre va arribar fins a Antofagasta, en aquell temps província boliviana, però les mines eren de propietat xilena. Quan el govern bolivià va decidir apujar els impostos a les empreses que operaven en el seu sòl per sobre del que s’havia pactat, Xile va mobilitzar el seu exèrcit i va iniciar la Guerra del Pacífic (1879-1883) contra bolivians i també peruans. Nens i adults, exaltats pel nacionalisme i reclutats forçats, van lluitar i van matar-se els uns als altres. De forma simultània, la caiguda del valor de les salnitreres a causa de la guerra era aprofitada per empresaris britànics per convertir-se en els seus amos a un mínim cost.

Al voltant de 1925 van començar a aparèixer a Espanya i Portugal aquests rètols de rajoles esmaltades promocionant el Nitrat de Xile, com també és conegut el salnitre d’aquest país. Encara és possible trobar algun supervivent com aquest, fotografiat a Jaén per Felipe Sérvulo (CC by-nc-nd-2.5-es).

Finalitzada la guerra, Perú va perdre el sud del seu territori i Bolívia va perdre Antofagasta, la seva única sortida al mar, en mans de Xile. No obstant això, Bolívia no va saber el que realment havia perdut fins a principis del segle XIX. En aquest territori va ser descoberta la que durant molts anys va ser la més gran mina de coure del món i motor de l’economia xilena, Chuquicamata.

Dir que Xile va guanyar la guerra és una mentida si entenem Xile com les persones que l’habiten. Sí que ho van fer uns pocs d’ells i també un altre grapat d’anglesos. Contràriament, molts més xilens -i també peruans, bolivians o argentins- van tenir com a recompensa jornades laborals de 16 hores al mig del desert i en condicions d’esclavitud. Els miners eren controlats per una força policial privada i no eren pagats amb diners. Per contra, se’ls asalariaba amb unes fitxes que només tenien valor als comerços pertanyents a les mateixes companyies salnitreres. Quan al 1907 els treballadors es van unir i van demanar cobrar en diners, més seguretat o fundar escoles nocturnes, la força repressora de l’estat va preferir protegir els beneficis de les empreses angleses i va cosir a trets als obrers al seu lloc de reunió (una escola d’Iquique), provocant una brutal matança (es parla des de centenars a més de 3000).

Anys abans, José Manuel Balmaceda, president de Xile entre 1886 i 1891, havia intentat revertir la situació i acabar amb el monopoli de les empreses salnitreres. La intenció era que el poble també rebés algun benefici d’aquesta extracció. Veient amenaçada la seva posició de superioritat, els grups de pressió es van vestir, com tan bé saben, amb el vestit de titellaires i van moure els fils oportuns (fils i suborns) per a enfrontar al congrés contra el president. La guerra civil va esclatar i el poble va tornar a matar-se entre si, mentre Balmaceda, derrotat, acabava disparant-se un tir.

No obstant això, com veurem a la propera entrada, els amos de les mines no van poder fer res contra un sol químic alemany.

Els inques nomenaven wanu a aquest fem, d’on va derivar la paraula guano que s’utilitza a l’actualitat. Però, els ocells fan les seves necessitats per tot el món. Per què llavors es va desfermar la passió amb els que ho feien a les costes del Pacífic peruà? A part de per la seva presència en milions, la resposta està en l’extrema sequedat d’aquest lloc, la qual fa preservar molt millor la gran quantitat de nitrogen i fosfats presents a la substància.

Aus guaneres sobre el seu insospitat tresor.

El 1802, el científic i explorador alemany Alexander von Humbolt va recollir mostres del guano peruà i les va enviar a Europa perquè fossin analitzades. Es va desfermar llavors un intens debat sobre si es tractava de restes actuals o, per contra, eren excrements fòssils d’aus gegantines antediluvianes. En tot cas, els experiments de Liebig i altres químics van demostrar la gran millora en les collites a les quals se’ls afegia guano. Per això, a partir de la dècada de 1840 va començar la seva exportació a gran escala cap a Anglaterra. En plena revolució industrial, els països desenvolupats van girar la vista cap als culs d’aquests ocells com a salvació per les seves terres tan castigades.

Als capitalistes britànics no els va importar embrutar els seus barrets per una causa tan lucrativa. Il·lustració per Anna Llopis.

L’historiador peruà Emilio Romero cita les paraules de l’ornitòleg Robert Cushman Murphy sobre el guanay, una de les principals aus guaneres:

[...] és l’au més valuosa del món pel seu rendiment en dòlars per cada digestió. En aquest sentit [...] està per sobre del rossinyol de Shakespeare que cantava al balcó de Julieta, per sobre del colom que va volar sobre l’Arca de Noè i, per descomptat, de les tristes orenetes de Bécquer.

El guano va passar a ser ràpidament la depenent font d’exportacions del Perú i garantia en un creixent endeutament del país. El negoci era sobretot per a comerciants anglesos que concertaven les vendes i pagaven tan sols una petita participació a l’estat. Aquests mateixos comerciants van passar a ser després els prestadors de manera que van augmentar encara més el seu poder de negociació. Mitjançant el Contracte Dreyfus, l’estat va intentar revertir la situació venent directament el guano a una empresa estrangera sense passar pels intermediaris. Gràcies als ingressos generats es van construir centenars de quilòmetres de vies de tren al Perú, però altre cop a costa d’endeutar-se massa. Mentre els diners del fertilitzant corria de banda a banda del món, gran part de la població peruana patia malnutrició.

Pelicans volant magníficament arran de mar.

El negoci del guano va ser efímer, doncs pocs anys més tard va ser descobert una mica més al sud, al mateix Perú, un fertilitzant fins i tot més fort, el salnitre, del qual parlarem a la propera entrada. A poc a poc les aus guaneres van anar desapareixent del focus d’atenció. No obstant, al contrari del que pugui semblar, això va ser encara pitjor per a elles. A la dècada de 1960 va començar l’auge de la farina de peix, concentrat de proteïnes que s’utilitza per accelerar el creixement d’animals. La pesca incontrolada d’engràulids de les costes peruanes va ser el nou filó, de manera que les aus guaneras van perdre la seva principal font d’alimentació. Eduardo Galeano escriu:

Les empreses pesqueres, majoritàriament nord-americanes, van arrasar ràpidament els bancs d’engràuluds propers a la costa, per alimentar amb farina peruana als porcs i les aus d’Estats Units i Europa, i els ocells guaners sortien a perseguir els pescadors, cada vegada més lluny, mar enfora. Sense resistència pel retorn, queien al mar. Altres no s’anaven, i així es podien veure, el 1962 i 1963, les bandades de mascarells perseguint menjar per l’avinguda principal de Lima: quan ja no podien aixecar vol, els mascarells quedaven morts als carrers.

La sobrepesca industrial i el fenomen del Niño han fet que el guanay hagi passat d’una població estimada de 21 milions el 1954 a menys de 4 milions en l’actualitat. Per tot això, crec que es pot deduir que la merda més protagonista de tota aquesta història és l’avarícia humana.

Segell commemoratiu del 150 aniversari del naixement de Justus von Liebig.

El que Liebig i els seus col·legues van descubrir va demostrar era, en part, conegut des de feia mil·lennis per la saviesa popular. Els agricultors de tot el món sempre han barrejat substàncies amb la terra per tal de millorar la collita. Per exemple, a l’antiga Xina es practicaven rotacions de conreu de soja, pel fet que bacteris presents a les arrels de les lleguminoses són capaços de transformar el nitrogen de l’aire en nitrats. A l’Amazònia precolombina, s’utilitzava una barreja de carbó, ossos i fems (Terra Preta) per augmentar la fertilitat dels sòls. El poder fertilitzant de la matèria que un cop va sustentar a éssers vius ha donat lloc a episodis força escabrosos. Tot i que sembla que més aviat per producte de la seva imaginació que per una realitat, el mateix Liebig, en una famosa nota, acusa els britànics d’haver-se convertit en els majors saquejadors de cadàvers d’Europa amb la intenció d’alimentar les seves terres:

Gran Bretanya priva a tots els països de les condicions per a la seva fertilitat. Ha escombrat els camps de batalla de Leipsic, Waterloo, i Crimea, ha consumit els ossos de diverses generacions acumulats a les catacumbes de Sicília [...] Com un vampir s’agafa al pit d’Europa, i fins i tot del món, xuclant la seva sang vital [...]

En aquells temps, Gran Bretanya necessitava més que mai augmentar la productivitat de les seves collites. El país es trobava en ple apogeu, cavalcant sobre la màquina de vapor de la Revolució Industrial. La població creixia, es desplaçava a les ciutats i els camps es buidaven. Alguns creien que el progrés humà conduiria cap a una segura utopia social. No obstant això, altres aixafaguitarres profetitzaven un futur radicalment diferent i pessimista de l’espècie humana. D’aquests, el més rellevant va ser el reverend Thomas Robert Malthus. A finals del XVIII, basant-se en la història fins a aquell moment, Malthus recordava que durant els períodes de bonança la població augmentava mentre que no ho feien en la mateixa forma les provisions per al seu manteniment:

Per tant, el menjar que abans suportava 7.000.000 ara ha ser dividit entre set milions i mig o vuit milions. En conseqüència, els pobres han de viure molt pitjor, i molts d’ells han de patir severes dificultats. Estant el nombre de treballadors també per sobre del treball disponible al mercat, el preu del treball tendirà a baixar, mentre que el preu de les provisions a la vegada augmentarà. Per tant, els treballadors hauran de treballar més dur per guanyar el mateix que abans.

Xemeneies fumejants al Manchester de 1840. Llavors se li posà el sobrenom de Cottonopolis per ser la capital de la indústria del cotó (cotton en anglès)

Anys més tard, Liebig tampoc preveia un panorama favorable:

Per a la seva auto-conservació, les nacions es veuran obligades a massacrar-se i destruir-se les unes a les altres en cruels guerres. Aquestes no són vagues i fosques profecies ni els somnis d’una ment malalta, ja que la ciència no fa profecies sinó càlculs. No és el si, sinó el quan, el que és desconegut.

Les humils matemàtiques, que no argumenten amb una altra cosa que amb el que estan ben segures, una altra vegada no es van equivocar. La desesperació britànica per aconseguir fertilitzants per rejovenir els seus esgotats sòls els va portar a treure els seus pitjors instints. Com veurem a la propera entrada, les conseqüències es van patir a milers de quilòmetres, a les costes sud-americanes del Pacífic.