El Alto, la inquietud de La Paz

Quan es tracta de conèixer la idiosincràsia de El Alto, potser el millor és començar posant el focus a La Paz, la capital comercial de Bolívia. A 3650 metres d’altura, La Paz és una de les ciutats més altes del món. La raó per la qual els conqueridors espanyols van decidir assentar-se en aquest lloc, l’any 1548, va ser la cobdícia de l’or que baixava per les aigües del riu Choqueyapa. Però l’or es va anar i La Paz va romandre en el seu lloc, doncs va resultar estar situada en un punt estratègic sobre la ruta Potosí-Lima, transitada amb la plata obtinguda a canvi de vides indígenes en el vell volcà Potojsi.

La Paz té un avantatge per resistir millor les inclemències del temps de les altures que habita. Està enfonsada en la terra, envoltada per una banda pels esplèndids sis mils de la Cordillera Real i, de l’altra, per la paret vertical del congost format pel riu. Amb aquest recer, la vida és més fàcil.

Doncs bé, El Alto es troba al cim d’aquesta paret, a més de 4000 metres d’altura. Dos dels paisatges urbans més impressionants que he vist han estat en aquest lloc. Un d’ells, la visió des de baix de les llums nocturnes de les cases que s’enfilen per la paret del congost, amenaçant amb abalançar a sobre d’un. L’altre, la panoràmica de la Paz des de El Alto, tal com si hagués estat enterrada a causa de la seva pròpia gravetat, amb les majestuoses muntanyes al fons.

La Paz des de El Alto

Vista de La Paz des de El Alto, amb els 6.438 metres del triple cim del Illimani al fons. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

A La Paz i El Alto, la posició econòmica va en contradicció a la que es té sobre el mapa. Les que se solen conèixer com classes altes viuen arrecerades en el més baix de la vall, mentre que l’altiplà és ocupat per centenars de milers d’immigrants interns que han abandonat el camp (o ho van fer els seus ascendents) a la recerca de les oportunitats que sempre promet la ciutat.

El Alto , seu de l’aeroport i lloc per on gairebé sempre cal passar per arribar a La Paz, és un lloc estratègic per al setge d’aquesta última . Així va ser durant la rebel·lió indígena el 1781 de Túpac Katari i la seva dona Bartolina Sisa (en record a la mort de la qual es va instituir el Dia de la Dona Indígena). Dues vegades van assetjar la ciutat des de El Alto i van fer falta tropes de Lima i Buenos Aires, a més de traïcions, per sufocar-la. Amb la bestialitat habitual dels conqueridors, com a càstig exemplar Túpac Katari va ser executat per desmembrament, lligant les seves quatre extremitats als respectius cavalls, mentre que Bartolina Sisa va ser violada, assassinada i també esquarterada.

El setge s’ha anat repetint diverses vegades. L’últim de major importància va ser el 2003, quan la revolució indígena contra les polítiques neoliberals va aconseguir fer fora al president Gonzalo Sánchez de Losada (Goni), al qual els Estats Units es nega a extradir per ser investigat sobre les morts que llavors es van produir. Però fins i tot el govern d’Evo Morales ha viscut aquesta situació. La més forta al 2010, quan es van bloquejar les carreteres en protesta per uns plans que haurien provocat l’augment del preu de la gasolina.

El Alto

Els carrers de El Alto. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

Per desgràcia, segur que aquestes situacions se seguiran repetint en un país tan espectacular com ple de desigualtats. De fet, segons diu la tradició, ja ho va avisar Túpac Katari en les seves últimes paraules abans de morir: Naya saparukiw jiwayapxitata, nayxarusti waranqa, waranqanakaw kut’anixa. o, traduït de l’Aymara, A mi només m’estan matant, sobre mi, milers de milions tornarem!

Tema Funeral de Tupac Katari, de Los Kjarkas.

Sud o no sud

Recordo aquells temps gairebé mitològics en què “Espanya anava bé”. Eren temps de vaques grasses i autocomplaença en moltes converses. Entre alguns existia un convenciment que aquell era l’ordre natural de les coses. Com a ciutadans del nord, érem la raça triada per al benestar. Als del sud, en canvi, els havia sortit la creu de la moneda. Contra aquest fet no es podia lluitar més enllà que amb la caritat o la condescendència.

D’entre els que pensaven d’aquesta manera, hi havia una minoria que a tot això li sumava la mala idea. Em vaig trobar enmig d’algunes de les seves converses en què, utilitzant un to burlesc, es mofaven de la manera de ser o la imatge dels negres, sudaques o panchitos. Amb les seves paraules reflectien el convenciment que la pobresa d’aquests era deguda a la seva inherent personalitat. Solets, amb mandra i poca intel · ligència, creaven el seu propi stablishment.

Com qualsevol persona que hagi visitat amb els ulls oberts altres països, sabia que tot allò eren mentides conseqüència del mínim raonament sobre una situació que ni tan sols s’havia arribat a olorar.

quino_sur_o_no_sur.jpg

Il·lustració de Quino.

Per desgràcia, ara, gran part d’Europa també està veient com les arrels d’aquests problemes abans aliens (en realitat sempre presents, però en menor mesura) creixen amb força. Ens estem veient sorpresos pel fet que, en molt pocs anys, estem descendint per un abisme amb un horitzó que no es pot discernir. Som els mateixos que abans, però hi ha alguna cosa que ho està canviant tot. De sobte, l’Estat té un deute gegantina que ens ofega i la qual, si seguim obstinant en no declarar il · legítima, ens aixafarà durant les pròximes dècades. Allò del deute extern ara és també el problema d’Europa. Si no es fan polítiques diferents, per conèixer el futur de Grècia, Portugal o Espanya tan sols cal llegir un llibre d’història econòmica d’Argentina, Perú o Equador.

Com a mínim això ens hauria de servir per aprendre alguna cosa. La culpa de la misèria mai la tenen els pobles per la seva forma de ser, el problema sempre és el mateix: allò que aixafava i aixafa el sud i que ara es desplaça també cap al nord. El problema és l’home contra l’home, no la raça contra la raça. L’avarícia d’uns pocs malalts i la manca de convicció en el seu poder de canvi d’una massa gegantina formada de petits cossos i ànimes.

Sur o no sur, de Kevin Johansen.

Històries del nitrògen, la fam i la guerra (i V)

A la entrades anteriors, hem repassat a grans trets la història comuna del nitrogen i l’ésser humà. Vam començar al moment en què van ser formalment presentats, a finals del segle XVIII, i vam veure com l’home no va tenir una molt bona primera impressió d’aquest gas. Al contrari, va assignar-li diversos malnoms com aer malignus o assot, en considerar-lo una mena d’assassí. No obstant això, poc després, el nitrogen va trobar un aliat en el químic Justus von Liebig, que va anunciar que aquest element tenia una gran importància per a la vida com a fertilitzant per als camps de cultiu. Precisament, en plena Revolució Industrial, els països desenvolupats tenien urgència en trobar aliment per als seus camps, ja que aquests no donaven més per a una població que havia crescut en nombre i s’havia mudat en massa a les ciutats. Aquesta desesperació va ser aprofitada pels àvids capitalistes, els quals van anar a la caça i captura dels nitrats, els compostos que contenen nitrogen que les plantes poden aprofitar. Primer el van trobar en els excrements de les aus del pacífic peruà i, poc més tard, en el salnitre del Desert d’Atacama, però en ambdós casos van passar per sobre i van assassinar a qui va fer falta per tal de comprar-se un barret millor que el del veí.

Desert d’Atacama. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

Ara bé, també vam dir que l’aire que respirem està format en un 78% per nitrogen. Llavors, per què tanta desesperació per trobar-lo i tanta bogeria desfermada al voltant seu, si constantment ens està envoltant? Resulta que, a l’atmosfera, cada àtom de nitrogen està unit a un altre amb un triple enllaç, és a dir, amb tres vegades més de força que un enllaç (covalent) comú. Per tant, resulta summament costós separar-los d’aquesta abraçada d’ós perquè formin els nitrats que poden assimilar les plantes.

El 1909, el químic alemany d’origen jueu Fritz Haber va ser el primer a aconseguir-ho a partir d’un mètode relativament econòmic. L’empresa BASF va comprar l’invent i li va assignar al també alemany Carl Bosch la tasca d’escalar-lo a un nivell de producció industrial, batejat com a procés Haber-Bosch. Gràcies a aquest, es va poder donar aliment a una densitat de població cada vegada més gran i Fritz Haber va ser recompensat amb el premi Nobel el 1918.

Fritz Haber.

No obstant això, el nitrat té una doble cara. D’una banda és una font de vida, però per una altra és un precursor en la fabricació d’explosius. De fet, el procés Haber-Bosch va ser culpable que la Primera Guerra Mundial es prolongués en el temps, ja que Alemanya el va utilitzar com a font d’explosius al mateix temps que els aliats es nodrien de les salitreras xilenes. Acabada la guerra, la majoria de mines van anar tancant en pocs anys a causa de la superioritat del procés industrial, convertint-se en paisatges fantasma i deixant una multitud de miners sense feina.

Si paradoxal és el nitrat, molt més ho és el personatge de Fritz Haber. Encara que el seu descobriment ha sustentat a la societat humana, la seva cara fosca provenia del fet de ser un fervent patriota alemany. A ell se li atribueix la frase: En temps de pau un científic pertany al món, però en temps de guerra pertany al seu país. Immers en la seva convicció, el 22 abril de 1915 Haber es trobava al front de guerra dirigint el primer atac reeixit a gran escala amb gasos químics de la història, llançant tones de clor sobre els soldats aliats. Dies després, la seva dona, la també Química Clara Immerwahr, se suïcidava d’un tret al cor, molts creuen que en part a causa de la repulsió que li produïen els fets provocats pel seu marit. El mateix matí de la mort de Clara, Fritz sortia cap al front de l’Est a llançar més clor i sembrar el pànic. Fritz Haber també va sintetitzar l’insecticida Zyklon A, una varietat del qual va ser més tard utilitzada a les cambres de gas dels camps de concentració nazis, matant a milions de persones entre les quals a membres de l’extensa família Haber.

A l’actualitat, el procés inventat per Fritz Haber segueix sent indispensable per mantenir la civilització humana tal com la coneixem. Però aquest tal com la coneixem no és el millor possible. Es calcula que un terç de la població mundial se sustenta pel procés Haber-Bosch, el qual utilitza un 5% del gas natural que es consumeix a tot el món. La distància abismal que per a moltes persones hi ha entre el que se serveix al plat i l’origen de l’aliment, porta a processos industrials com aquest per arrencar grans rendiments del sòl. El problema és que els fertilitzants són també agents molt contaminants. Quan plou sobre els camps de conreu, els nitrats queden dissolts en l’aigua que és drenada cap a llacs, rius o mars. La gran quantitat de nutrients que porten aquestes aigües provoca una reproducció exagerada d’algunes algues superficials, les quals consumeixen tot l’oxigen dissolt provocant la mort d’altres plantes i peixos, i creen una capa superficial impenetrable al sol (Eutrofització). A més, les molècules de nitrat es combinen amb l’oxigen atmosfèric donant lloc a substàncies que danyen l’ozó de l’atmosfera.

Molt bon vídeo de la BBC (en anglès) que explica la química del procés Haber-Bosch.

Històries del nitrògen, la fam i la guerra (IV)

Poc van trigar els no gens fidels capitalistes en oblidar les seves abraçades amb el guano i iniciar un nou romanç. Aquest cop, l’afortunada s’anomenà salnitre, o nitrat de sodi, el qual els químics havien revelat com un fertilitzant excel·lent. No obstant això, no van haver de mudar-se molt lluny per anar a viure amb la nova xicota. Durant segles, el salnitre havia estat ignorat en el desert d’Atacama, el més sec del món, les inhòspites extensions del qual havien servit fins aleshores com a matalàs amortidor dels conflictes fronterers entre Perú, Xile i Bolívia. No és sorprenent, el nou tresor faria desaparèixer aquesta tranquil·litat.

L’extracció del salnitre va arribar fins a Antofagasta, en aquell temps província boliviana, però les mines eren de propietat xilena. Quan el govern bolivià va decidir apujar els impostos a les empreses que operaven en el seu sòl per sobre del que s’havia pactat, Xile va mobilitzar el seu exèrcit i va iniciar la Guerra del Pacífic (1879-1883) contra bolivians i també peruans. Nens i adults, exaltats pel nacionalisme i reclutats forçats, van lluitar i van matar-se els uns als altres. De forma simultània, la caiguda del valor de les salnitreres a causa de la guerra era aprofitada per empresaris britànics per convertir-se en els seus amos a un mínim cost.

Al voltant de 1925 van començar a aparèixer a Espanya i Portugal aquests rètols de rajoles esmaltades promocionant el Nitrat de Xile, com també és conegut el salnitre d’aquest país. Encara és possible trobar algun supervivent com aquest, fotografiat a Jaén per Felipe Sérvulo (CC by-nc-nd-2.5-es).

Finalitzada la guerra, Perú va perdre el sud del seu territori i Bolívia va perdre Antofagasta, la seva única sortida al mar, en mans de Xile. No obstant això, Bolívia no va saber el que realment havia perdut fins a principis del segle XIX. En aquest territori va ser descoberta la que durant molts anys va ser la més gran mina de coure del món i motor de l’economia xilena, Chuquicamata.

Dir que Xile va guanyar la guerra és una mentida si entenem Xile com les persones que l’habiten. Sí que ho van fer uns pocs d’ells i també un altre grapat d’anglesos. Contràriament, molts més xilens -i també peruans, bolivians o argentins- van tenir com a recompensa jornades laborals de 16 hores al mig del desert i en condicions d’esclavitud. Els miners eren controlats per una força policial privada i no eren pagats amb diners. Per contra, se’ls asalariaba amb unes fitxes que només tenien valor als comerços pertanyents a les mateixes companyies salnitreres. Quan al 1907 els treballadors es van unir i van demanar cobrar en diners, més seguretat o fundar escoles nocturnes, la força repressora de l’estat va preferir protegir els beneficis de les empreses angleses i va cosir a trets als obrers al seu lloc de reunió (una escola d’Iquique), provocant una brutal matança (es parla des de centenars a més de 3000).

Anys abans, José Manuel Balmaceda, president de Xile entre 1886 i 1891, havia intentat revertir la situació i acabar amb el monopoli de les empreses salnitreres. La intenció era que el poble també rebés algun benefici d’aquesta extracció. Veient amenaçada la seva posició de superioritat, els grups de pressió es van vestir, com tan bé saben, amb el vestit de titellaires i van moure els fils oportuns (fils i suborns) per a enfrontar al congrés contra el president. La guerra civil va esclatar i el poble va tornar a matar-se entre si, mentre Balmaceda, derrotat, acabava disparant-se un tir.

Pel·lícula sobre la guerra civil xilena centrada en José Manuel Balmaceda.

No obstant això, com veurem a la propera entrada, els amos de les mines no van poder fer res contra un sol químic alemany.

Històries del nitrògen, la fam i la guerra (III)

Corbs marins, pelicans i altres aus marines portaven centenars d’anys cagant amb tranquil·litat a les costes de l’actual Perú quan els europeus van adonar-se de l’excel·lent capacitat fertilitzant dels seus excrements. La cultura Nazca i els inques ja ho havien sabut al seu temps. Els dirigents d’aquests últims controlaven al màxim la recol·lecció de les digestions dels ocells de manera que fossin molestats el mínim possible. Els encarregats s’acostaven en barca a les illes i recollien els excrements que després utilitzaven com a adob per als camps de blat de moro.

Els inques nomenaven wanu a aquest fem, d’on va derivar la paraula guano que s’utilitza a l’actualitat. Però, els ocells fan les seves necessitats per tot el món. Per què llavors es va desfermar la passió amb els que ho feien a les costes del Pacífic peruà? A part de per la seva presència en milions, la resposta està en l’extrema sequedat d’aquest lloc, la qual fa preservar molt millor la gran quantitat de nitrogen i fosfats presents a la substància.

Aus guaneres sobre el seu insospitat tresor.

El 1802, el científic i explorador alemany Alexander von Humbolt va recollir mostres del guano peruà i les va enviar a Europa perquè fossin analitzades. Es va desfermar llavors un intens debat sobre si es tractava de restes actuals o, per contra, eren excrements fòssils d’aus gegantines antediluvianes. En tot cas, els experiments de Liebig i altres químics van demostrar la gran millora en les collites a les quals se’ls afegia guano. Per això, a partir de la dècada de 1840 va començar la seva exportació a gran escala cap a Anglaterra. En plena revolució industrial, els països desenvolupats van girar la vista cap als culs d’aquests ocells com a salvació per les seves terres tan castigades.

Als capitalistes britànics no els va importar embrutar els seus barrets per una causa tan lucrativa. Il·lustració per Anna Llopis.

L’historiador peruà Emilio Romero cita les paraules de l’ornitòleg Robert Cushman Murphy sobre el guanay, una de les principals aus guaneres:

[...] és l’au més valuosa del món pel seu rendiment en dòlars per cada digestió. En aquest sentit [...] està per sobre del rossinyol de Shakespeare que cantava al balcó de Julieta, per sobre del colom que va volar sobre l’Arca de Noè i, per descomptat, de les tristes orenetes de Bécquer.

El guano va passar a ser ràpidament la depenent font d’exportacions del Perú i garantia en un creixent endeutament del país. El negoci era sobretot per a comerciants anglesos que concertaven les vendes i pagaven tan sols una petita participació a l’estat. Aquests mateixos comerciants van passar a ser després els prestadors de manera que van augmentar encara més el seu poder de negociació. Mitjançant el Contracte Dreyfus, l’estat va intentar revertir la situació venent directament el guano a una empresa estrangera sense passar pels intermediaris. Gràcies als ingressos generats es van construir centenars de quilòmetres de vies de tren al Perú, però altre cop a costa d’endeutar-se massa. Mentre els diners del fertilitzant corria de banda a banda del món, gran part de la població peruana patia malnutrició.

Pelicans volant magníficament arran de mar.

El negoci del guano va ser efímer, doncs pocs anys més tard va ser descobert una mica més al sud, al mateix Perú, un fertilitzant fins i tot més fort, el salnitre, del qual parlarem a la propera entrada. A poc a poc les aus guaneres van anar desapareixent del focus d’atenció. No obstant, al contrari del que pugui semblar, això va ser encara pitjor per a elles. A la dècada de 1960 va començar l’auge de la farina de peix, concentrat de proteïnes que s’utilitza per accelerar el creixement d’animals. La pesca incontrolada d’engràulids de les costes peruanes va ser el nou filó, de manera que les aus guaneras van perdre la seva principal font d’alimentació. Eduardo Galeano escriu:

Les empreses pesqueres, majoritàriament nord-americanes, van arrasar ràpidament els bancs d’engràuluds propers a la costa, per alimentar amb farina peruana als porcs i les aus d’Estats Units i Europa, i els ocells guaners sortien a perseguir els pescadors, cada vegada més lluny, mar enfora. Sense resistència pel retorn, queien al mar. Altres no s’anaven, i així es podien veure, el 1962 i 1963, les bandades de mascarells perseguint menjar per l’avinguda principal de Lima: quan ja no podien aixecar vol, els mascarells quedaven morts als carrers.

La sobrepesca industrial i el fenomen del Niño han fet que el guanay hagi passat d’una població estimada de 21 milions el 1954 a menys de 4 milions en l’actualitat. Per tot això, crec que es pot deduir que la merda més protagonista de tota aquesta història és l’avarícia humana.