Recordo aquells temps gairebé mitològics en què “Espanya anava bé”. Eren temps de vaques grasses i autocomplaença en moltes converses. Entre alguns existia un convenciment que aquell era l’ordre natural de les coses. Com a ciutadans del nord, érem la raça triada per al benestar. Als del sud, en canvi, els havia sortit la creu de la moneda. Contra aquest fet no es podia lluitar més enllà que amb la caritat o la condescendència.
D’entre els que pensaven d’aquesta manera, hi havia una minoria que a tot això li sumava la mala idea. Em vaig trobar enmig d’algunes de les seves converses en què, utilitzant un to burlesc, es mofaven de la manera de ser o la imatge dels negres, sudaques o panchitos. Amb les seves paraules reflectien el convenciment que la pobresa d’aquests era deguda a la seva inherent personalitat. Solets, amb mandra i poca intel · ligència, creaven el seu propi stablishment.
Com qualsevol persona que hagi visitat amb els ulls oberts altres països, sabia que tot allò eren mentides conseqüència del mínim raonament sobre una situació que ni tan sols s’havia arribat a olorar.
Per desgràcia, ara, gran part d’Europa també està veient com les arrels d’aquests problemes abans aliens (en realitat sempre presents, però en menor mesura) creixen amb força. Ens estem veient sorpresos pel fet que, en molt pocs anys, estem descendint per un abisme amb un horitzó que no es pot discernir. Som els mateixos que abans, però hi ha alguna cosa que ho està canviant tot. De sobte, l’Estat té un deute gegantina que ens ofega i la qual, si seguim obstinant en no declarar il · legítima, ens aixafarà durant les pròximes dècades. Allò del deute extern ara és també el problema d’Europa. Si no es fan polítiques diferents, per conèixer el futur de Grècia, Portugal o Espanya tan sols cal llegir un llibre d’història econòmica d’Argentina, Perú o Equador.
Com a mínim això ens hauria de servir per aprendre alguna cosa. La culpa de la misèria mai la tenen els pobles per la seva forma de ser, el problema sempre és el mateix: allò que aixafava i aixafa el sud i que ara es desplaça també cap al nord. El problema és l’home contra l’home, no la raça contra la raça. L’avarícia d’uns pocs malalts i la manca de convicció en el seu poder de canvi d’una massa gegantina formada de petits cossos i ànimes.
A la entrades anteriors, hem repassat a grans trets la història comuna del nitrogen i l’ésser humà. Vam començar al moment en què van ser formalment presentats, a finals del segle XVIII, i vam veure com l’home no va tenir una molt bona primera impressió d’aquest gas. Al contrari, va assignar-li diversos malnoms com aer malignus o assot, en considerar-lo una mena d’assassí. No obstant això, poc després, el nitrogen va trobar un aliat en el químic Justus von Liebig, que va anunciar que aquest element tenia una gran importància per a la vida com a fertilitzant per als camps de cultiu. Precisament, en plena Revolució Industrial, els països desenvolupats tenien urgència en trobar aliment per als seus camps, ja que aquests no donaven més per a una població que havia crescut en nombre i s’havia mudat en massa a les ciutats. Aquesta desesperació va ser aprofitada pels àvids capitalistes, els quals van anar a la caça i captura dels nitrats, els compostos que contenen nitrogen que les plantes poden aprofitar. Primer el van trobar en els excrements de les aus del pacífic peruà i, poc més tard, en el salnitre del Desert d’Atacama, però en ambdós casos van passar per sobre i van assassinar a qui va fer falta per tal de comprar-se un barret millor que el del veí.
Ara bé, també vam dir que l’aire que respirem està format en un 78% per nitrogen. Llavors, per què tanta desesperació per trobar-lo i tanta bogeria desfermada al voltant seu, si constantment ens està envoltant? Resulta que, a l’atmosfera, cada àtom de nitrogen està unit a un altre amb un triple enllaç, és a dir, amb tres vegades més de força que un enllaç (covalent) comú. Per tant, resulta summament costós separar-los d’aquesta abraçada d’ós perquè formin els nitrats que poden assimilar les plantes.
El 1909, el químic alemany d’origen jueu Fritz Haber va ser el primer a aconseguir-ho a partir d’un mètode relativament econòmic. L’empresa BASF va comprar l’invent i li va assignar al també alemany Carl Bosch la tasca d’escalar-lo a un nivell de producció industrial, batejat com a procés Haber-Bosch. Gràcies a aquest, es va poder donar aliment a una densitat de població cada vegada més gran i Fritz Haber va ser recompensat amb el premi Nobel el 1918.
Fritz Haber.
No obstant això, el nitrat té una doble cara. D’una banda és una font de vida, però per una altra és un precursor en la fabricació d’explosius. De fet, el procés Haber-Bosch va ser culpable que la Primera Guerra Mundial es prolongués en el temps, ja que Alemanya el va utilitzar com a font d’explosius al mateix temps que els aliats es nodrien de les salitreras xilenes. Acabada la guerra, la majoria de mines van anar tancant en pocs anys a causa de la superioritat del procés industrial, convertint-se en paisatges fantasma i deixant una multitud de miners sense feina.
Si paradoxal és el nitrat, molt més ho és el personatge de Fritz Haber. Encara que el seu descobriment ha sustentat a la societat humana, la seva cara fosca provenia del fet de ser un fervent patriota alemany. A ell se li atribueix la frase: En temps de pau un científic pertany al món, però en temps de guerra pertany al seu país. Immers en la seva convicció, el 22 abril de 1915 Haber es trobava al front de guerra dirigint el primer atac reeixit a gran escala amb gasos químics de la història, llançant tones de clor sobre els soldats aliats. Dies després, la seva dona, la també Química Clara Immerwahr, se suïcidava d’un tret al cor, molts creuen que en part a causa de la repulsió que li produïen els fets provocats pel seu marit. El mateix matí de la mort de Clara, Fritz sortia cap al front de l’Est a llançar més clor i sembrar el pànic. Fritz Haber també va sintetitzar l’insecticida Zyklon A, una varietat del qual va ser més tard utilitzada a les cambres de gas dels camps de concentració nazis, matant a milions de persones entre les quals a membres de l’extensa família Haber.
A l’actualitat, el procés inventat per Fritz Haber segueix sent indispensable per mantenir la civilització humana tal com la coneixem. Però aquest tal com la coneixem no és el millor possible. Es calcula que un terç de la població mundial se sustenta pel procés Haber-Bosch, el qual utilitza un 5% del gas natural que es consumeix a tot el món. La distància abismal que per a moltes persones hi ha entre el que se serveix al plat i l’origen de l’aliment, porta a processos industrials com aquest per arrencar grans rendiments del sòl. El problema és que els fertilitzants són també agents molt contaminants. Quan plou sobre els camps de conreu, els nitrats queden dissolts en l’aigua que és drenada cap a llacs, rius o mars. La gran quantitat de nutrients que porten aquestes aigües provoca una reproducció exagerada d’algunes algues superficials, les quals consumeixen tot l’oxigen dissolt provocant la mort d’altres plantes i peixos, i creen una capa superficial impenetrable al sol (Eutrofització). A més, les molècules de nitrat es combinen amb l’oxigen atmosfèric donant lloc a substàncies que danyen l’ozó de l’atmosfera.
Molt bon vídeo de la BBC (en anglès) que explica la química del procés Haber-Bosch.
Poc van trigar els no gens fidels capitalistes en oblidar les seves abraçades amb el guano i iniciar un nou romanç. Aquest cop, l’afortunada s’anomenà salnitre, o nitrat de sodi, el qual els químics havien revelat com un fertilitzant excel·lent. No obstant això, no van haver de mudar-se molt lluny per anar a viure amb la nova xicota. Durant segles, el salnitre havia estat ignorat en el desert d’Atacama, el més sec del món, les inhòspites extensions del qual havien servit fins aleshores com a matalàs amortidor dels conflictes fronterers entre Perú, Xile i Bolívia. No és sorprenent, el nou tresor faria desaparèixer aquesta tranquil·litat.
L’extracció del salnitre va arribar fins a Antofagasta, en aquell temps província boliviana, però les mines eren de propietat xilena. Quan el govern bolivià va decidir apujar els impostos a les empreses que operaven en el seu sòl per sobre del que s’havia pactat, Xile va mobilitzar el seu exèrcit i va iniciar la Guerra del Pacífic (1879-1883) contra bolivians i també peruans. Nens i adults, exaltats pel nacionalisme i reclutats forçats, van lluitar i van matar-se els uns als altres. De forma simultània, la caiguda del valor de les salnitreres a causa de la guerra era aprofitada per empresaris britànics per convertir-se en els seus amos a un mínim cost.
Al voltant de 1925 van començar a aparèixer a Espanya i Portugal aquests rètols de rajoles esmaltades promocionant el Nitrat de Xile, com també és conegut el salnitre d’aquest país. Encara és possible trobar algun supervivent com aquest, fotografiat a Jaén per Felipe Sérvulo (CC by-nc-nd-2.5-es).
Finalitzada la guerra, Perú va perdre el sud del seu territori i Bolívia va perdre Antofagasta, la seva única sortida al mar, en mans de Xile. No obstant això, Bolívia no va saber el que realment havia perdut fins a principis del segle XIX. En aquest territori va ser descoberta la que durant molts anys va ser la més gran mina de coure del món i motor de l’economia xilena, Chuquicamata.
Dir que Xile va guanyar la guerra és una mentida si entenem Xile com les persones que l’habiten. Sí que ho van fer uns pocs d’ells i també un altre grapat d’anglesos. Contràriament, molts més xilens -i també peruans, bolivians o argentins- van tenir com a recompensa jornades laborals de 16 hores al mig del desert i en condicions d’esclavitud. Els miners eren controlats per una força policial privada i no eren pagats amb diners. Per contra, se’ls asalariaba amb unes fitxes que només tenien valor als comerços pertanyents a les mateixes companyies salnitreres. Quan al 1907 els treballadors es van unir i van demanar cobrar en diners, més seguretat o fundar escoles nocturnes, la força repressora de l’estat va preferir protegir els beneficis de les empreses angleses i va cosir a trets als obrers al seu lloc de reunió (una escola d’Iquique), provocant una brutal matança (es parla des de centenars a més de 3000).
Anys abans, José Manuel Balmaceda, president de Xile entre 1886 i 1891, havia intentat revertir la situació i acabar amb el monopoli de les empreses salnitreres. La intenció era que el poble també rebés algun benefici d’aquesta extracció. Veient amenaçada la seva posició de superioritat, els grups de pressió es van vestir, com tan bé saben, amb el vestit de titellaires i van moure els fils oportuns (fils i suborns) per a enfrontar al congrés contra el president. La guerra civil va esclatar i el poble va tornar a matar-se entre si, mentre Balmaceda, derrotat, acabava disparant-se un tir.
Pel·lícula sobre la guerra civil xilena centrada en José Manuel Balmaceda.
No obstant això, com veurem a la propera entrada, els amos de les mines no van poder fer res contra un sol químic alemany.
Corbs marins, pelicans i altres aus marines portaven centenars d’anys cagant amb tranquil·litat a les costes de l’actual Perú quan els europeus van adonar-se de l’excel·lent capacitat fertilitzant dels seus excrements. La cultura Nazca i els inques ja ho havien sabut al seu temps. Els dirigents d’aquests últims controlaven al màxim la recol·lecció de les digestions dels ocells de manera que fossin molestats el mínim possible. Els encarregats s’acostaven en barca a les illes i recollien els excrements que després utilitzaven com a adob per als camps de blat de moro.
Els inques nomenaven wanu a aquest fem, d’on va derivar la paraula guano que s’utilitza a l’actualitat. Però, els ocells fan les seves necessitats per tot el món. Per què llavors es va desfermar la passió amb els que ho feien a les costes del Pacífic peruà? A part de per la seva presència en milions, la resposta està en l’extrema sequedat d’aquest lloc, la qual fa preservar molt millor la gran quantitat de nitrogen i fosfats presents a la substància.
Aus guaneres sobre el seu insospitat tresor.
El 1802, el científic i explorador alemany Alexander von Humbolt va recollir mostres del guano peruà i les va enviar a Europa perquè fossin analitzades. Es va desfermar llavors un intens debat sobre si es tractava de restes actuals o, per contra, eren excrements fòssils d’aus gegantines antediluvianes. En tot cas, els experiments de Liebig i altres químics van demostrar la gran millora en les collites a les quals se’ls afegia guano. Per això, a partir de la dècada de 1840 va començar la seva exportació a gran escala cap a Anglaterra. En plena revolució industrial, els països desenvolupats van girar la vista cap als culs d’aquests ocells com a salvació per les seves terres tan castigades.
Als capitalistes britànics no els va importar embrutar els seus barrets per una causa tan lucrativa. Il·lustració per Anna Llopis.
L’historiador peruà Emilio Romero cita les paraules de l’ornitòleg Robert Cushman Murphy sobre el guanay, una de les principals aus guaneres:
[...] és l’au més valuosa del món pel seu rendiment en dòlars per cada digestió. En aquest sentit [...] està per sobre del rossinyol de Shakespeare que cantava al balcó de Julieta, per sobre del colom que va volar sobre l’Arca de Noè i, per descomptat, de les tristes orenetes de Bécquer.
El guano va passar a ser ràpidament la depenent font d’exportacions del Perú i garantia en un creixent endeutament del país. El negoci era sobretot per a comerciants anglesos que concertaven les vendes i pagaven tan sols una petita participació a l’estat. Aquests mateixos comerciants van passar a ser després els prestadors de manera que van augmentar encara més el seu poder de negociació. Mitjançant el Contracte Dreyfus, l’estat va intentar revertir la situació venent directament el guano a una empresa estrangera sense passar pels intermediaris. Gràcies als ingressos generats es van construir centenars de quilòmetres de vies de tren al Perú, però altre cop a costa d’endeutar-se massa. Mentre els diners del fertilitzant corria de banda a banda del món, gran part de la població peruana patia malnutrició.
Pelicans volant magníficament arran de mar.
El negoci del guano va ser efímer, doncs pocs anys més tard va ser descobert una mica més al sud, al mateix Perú, un fertilitzant fins i tot més fort, el salnitre, del qual parlarem a la propera entrada. A poc a poc les aus guaneres van anar desapareixent del focus d’atenció. No obstant, al contrari del que pugui semblar, això va ser encara pitjor per a elles. A la dècada de 1960 va començar l’auge de la farina de peix, concentrat de proteïnes que s’utilitza per accelerar el creixement d’animals. La pesca incontrolada d’engràulids de les costes peruanes va ser el nou filó, de manera que les aus guaneras van perdre la seva principal font d’alimentació. Eduardo Galeano escriu:
Les empreses pesqueres, majoritàriament nord-americanes, van arrasar ràpidament els bancs d’engràuluds propers a la costa, per alimentar amb farina peruana als porcs i les aus d’Estats Units i Europa, i els ocells guaners sortien a perseguir els pescadors, cada vegada més lluny, mar enfora. Sense resistència pel retorn, queien al mar. Altres no s’anaven, i així es podien veure, el 1962 i 1963, les bandades de mascarells perseguint menjar per l’avinguda principal de Lima: quan ja no podien aixecar vol, els mascarells quedaven morts als carrers.
La sobrepesca industrial i el fenomen del Niño han fet que el guanay hagi passat d’una població estimada de 21 milions el 1954 a menys de 4 milions en l’actualitat. Per tot això, crec que es pot deduir que la merda més protagonista de tota aquesta història és l’avarícia humana.
Un cop descobert el nitrogen al segle XVIII, diversos investigadors van demostrar que la presència d’alguns dels seus compostos al sòl té una gran importància en el creixement de les plantes. El químic alemany Justus von Liebig és reconegut com el pare de la indústria fertilitzant gràcies als seus estudis sobre com l’afegit de diverses substàncies -especialment alguns nitrats (els quals contenen nitrogen)- a la terra produeix millores en la producció agrícola.
Segell commemoratiu del 150 aniversari del naixement de Justus von Liebig.
El que Liebig i els seus col·legues van descubrir va demostrar era, en part, conegut des de feia mil·lennis per la saviesa popular. Els agricultors de tot el món sempre han barrejat substàncies amb la terra per tal de millorar la collita. Per exemple, a l’antiga Xina es practicaven rotacions de conreu de soja, pel fet que bacteris presents a les arrels de les lleguminoses són capaços de transformar el nitrogen de l’aire en nitrats. A l’Amazònia precolombina, s’utilitzava una barreja de carbó, ossos i fems (Terra Preta) per augmentar la fertilitat dels sòls. El poder fertilitzant de la matèria que un cop va sustentar a éssers vius ha donat lloc a episodis força escabrosos. Tot i que sembla que més aviat per producte de la seva imaginació que per una realitat, el mateix Liebig, en una famosa nota, acusa els britànics d’haver-se convertit en els majors saquejadors de cadàvers d’Europa amb la intenció d’alimentar les seves terres:
Gran Bretanya priva a tots els països de les condicions per a la seva fertilitat. Ha escombrat els camps de batalla de Leipsic, Waterloo, i Crimea, ha consumit els ossos de diverses generacions acumulats a les catacumbes de Sicília [...] Com un vampir s’agafa al pit d’Europa, i fins i tot del món, xuclant la seva sang vital [...]
En aquells temps, Gran Bretanya necessitava més que mai augmentar la productivitat de les seves collites. El país es trobava en ple apogeu, cavalcant sobre la màquina de vapor de la Revolució Industrial. La població creixia, es desplaçava a les ciutats i els camps es buidaven. Alguns creien que el progrés humà conduiria cap a una segura utopia social. No obstant això, altres aixafaguitarres profetitzaven un futur radicalment diferent i pessimista de l’espècie humana. D’aquests, el més rellevant va ser el reverend Thomas Robert Malthus. A finals del XVIII, basant-se en la història fins a aquell moment, Malthus recordava que durant els períodes de bonança la població augmentava mentre que no ho feien en la mateixa forma les provisions per al seu manteniment:
Per tant, el menjar que abans suportava 7.000.000 ara ha ser dividit entre set milions i mig o vuit milions. En conseqüència, els pobres han de viure molt pitjor, i molts d’ells han de patir severes dificultats. Estant el nombre de treballadors també per sobre del treball disponible al mercat, el preu del treball tendirà a baixar, mentre que el preu de les provisions a la vegada augmentarà. Per tant, els treballadors hauran de treballar més dur per guanyar el mateix que abans.
Xemeneies fumejants al Manchester de 1840. Llavors se li posà el sobrenom de Cottonopolis per ser la capital de la indústria del cotó (cotton en anglès)
Anys més tard, Liebig tampoc preveia un panorama favorable:
Per a la seva auto-conservació, les nacions es veuran obligades a massacrar-se i destruir-se les unes a les altres en cruels guerres. Aquestes no són vagues i fosques profecies ni els somnis d’una ment malalta, ja que la ciència no fa profecies sinó càlculs. No és el si, sinó el quan, el que és desconegut.
Les humils matemàtiques, que no argumenten amb una altra cosa que amb el que estan ben segures, una altra vegada no es van equivocar. La desesperació britànica per aconseguir fertilitzants per rejovenir els seus esgotats sòls els va portar a treure els seus pitjors instints. Com veurem a la propera entrada, les conseqüències es van patir a milers de quilòmetres, a les costes sud-americanes del Pacífic.
