33 hores a través dels segles

Després de dues setmanes viatjant per la Xina dels han, l’ètnia majoritària del país i del món, la meva companya i jo necessitàvem un respir. És cert que el seu univers és fascinant. La seva història i saviesa són mil·lenàries, un món on les bogeries es fan realitat. Però, tot i això, almenys la part més urbana que havíem visitant fins aleshores, és també estressant i esgotadora. Rius de gent per tot arreu, contaminació, superfícies enormes construïdes a força d’abocar infinits cubells de ciment… Tot plegat difícil de pair.

Si mirem el mapa de la Xina i imaginem que és una diana, el sud de la província de Gansu es troba dins del seu cercle més petit. La seva posició desperta certa intriga. Com pot ser el bell mig d’aquest gegant que és la Xina? Pels quatre costats cal recórrer milers de quilòmetres per tal de trobar la següent frontera. Com si fóssim un dard afortunat, cap allà vam anar.

En arribar a la seva capital, Lanzhou, la primera impressió va ser la prevista. Un altre monstre de ciment. Com la majoria de ciutats xineses, Lanzhou és com un vell rondinetes. En veure’l per primer cop no t’ofereix una cara gens amable, així que cal anar furgant amb paciència fins trobar els primers somriures. No obstant, aquest no era el nostre destí final, ja que volíem anar a conèixer Xiahe i Langmusi, dos pobles pertanyents a un microcosmos tibetà proper (el Tibet històric és molt més gran que el que el govern xinès reconeix com a Regió Autònoma del Tibet. Concretament, aquesta zona pertany a la província històrica d’Amdo).

Fent camí a Xiahe és fàcil observar la tàctica de conquesta per “progrés” que utilitzen les autoritats. Noves i modernes carreteres per les quals fer arribar milers d’immigrants de l’ètnia han, amb l’objectiu que els tibetans quedin dissolts com un terròs de sucre a l’aigua. Tanmateix, sembla que més aviat es comporten com l’aigua i l’oli, formant capes immiscibles que no es barregen entre elles. Sigui com sigui, per ara no han aconseguit ofegar els desitjos de llibertat dels seus habitants, els quals van confraternitzar al 2008 amb les protestes de Lhasa tot i ser ,de la mateixa forma, brutalment reprimits.

Peregrins caminant la kora.

Un cop vam arribar, no oblidaré la impressió en veure els pelegrins fent la kora (fer la volta a un lloc sagrat, en aquest cas un monestir, que és també una forma de meditació). Sens dubte, aquella va ser la glopada d’atmosfera més mística que fins ara he respirat. Persones de totes les edats emprenen la volta a qualsevol hora del dia, recitant mantres en veu baixa en un ambient carregat pel fum de la crema d’ofrenes i acompanyat pels càntics dels monjos o el ressò d’un gong a les muntanyes. El més impressionant d’aquesta tradició són aquells que fan la kora a força de postracions completes, com si volguessin mesurar el perímetre de la volta en cossos. És un exercici d’humilitat i força de voluntat sorprenents. Molts d’ells són d’edat avançada i fan un entrenament que molt difícilment podrien seguir fins i tot persones en bon estat físic.

S’acabaven els dies i, tot i que la tranquil·litat trobada ens va tornar a la vida, no podíem marxar de la Xina sense visitar una de les seves estrelles més brillants: Xangai. En 33 hores de tren (i podrien haver estat menys a més pressupost), vam passar de l’ambient atemporal tibetà a l’any 3000 de Xangai. Del món sense ego al món on aquest és el més important. A un dels costats del riu Huangpu, trobem el Bund, la zona més emblemàtica de l’època colonial. Els seus edificis encarnen la lluita que en aquell temps van tenir els seus propietaris per ser el més ric i famós. Ara, tots ells queden ridiculitzats pel nou camp de batalla d’egos a la riba contrària, el Pudong, la zona financera farcida de gratacels futuristes. Però, com una faula budista, els edificis poc a poc s’estan enfonsant (literalment) sota la seva pròpia il·lusió, ja que el Pudong s’assenta sobre uns inestables aiguamolls.

Mentrestant, sorgien unes quantes preguntes. Com és possible que tant aquesta part tibetana com Xangai formin part del mateix país? El sentit comú es resistia a acceptar un contrast tan bèstia trobat en tan poc temps. Pot un sol govern central ser capaç de complir amb les necessitats d’un i altre? Pot proclamar-se pare legítim de tots dos?

Increïble Shanghai.

Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (i II)

T’imagines estar celebrant el Nadal, reunit amb la família, i de forma imprevista convidar als torrons i al cava a dos turistes que passen per davant de casa teva? Crec que, en general, ens hem convertit en una societat massa tancada per aquestes improvisacions. Però això és precisament el que ens va passar a l’Anna i a mi quan passejàvem pels carrers de Kon Tum.

Quan la dona ens convida a passar, ens trobem a tota una quadrilla asseguda a terra al voltant d’una catifa plena de gots i plats buits. Resulta que ja han dinat, però ràpidament ens ofereixen galetes, una espècie de cogombre fregit i boles d’arròs. Ara bé, sembla que el què la família més ens estava reservant és el beure.

Primer una i després una altra, ens porten dues cerveses a cadascú que anem prenent amb interrupcions constants al crit de yuuuuuu! (una mena de salut! en vietnamita). Això és només el preàmbul per el què ve. No sabem d’on, treuen un gerro enorme ple de quelcom alcohòlic i es comença el típic joc en què tothom ha de beure (l’equivalent al duro, per a què ens entenguem). En aquest cas, el joc consisteix en beure d’una llarga palleta fins al punt en què se sobrepassa el nivell marcat per un palet de fusta vertical que penja d’un altre d’horitzontal, reposant aquest últim a les vores de la boca del gerro. Un cop aconseguit, es torna a omplir amb llimonada i es passa al de més a la dreta. Tot i que som unes 15 persones, per algun misteri de les matemàtiques vietnamites a l’Anna i a mi ens toca beure cada 2 o 3 cops.

El duro de Vietnam.

Poc acostumats a l’art del vi barat, acabem per ballar i cantar un mix inspirat en les nostres riques arrels culturals: l’himne del Barça, els Segadors, l’ Estaca, la macarena i l’aserejé. Alhora, aplaudim les seves cançons, tan fervents com les nostres. Per rematar-ho, ballem una conga que recorre el seu saló i surt fins al pati. No vull saber que pensarien els veïns.

Tant líquid i tan poc acostumats, ens cal anar al bany sovint. Ens indiquen que és al final de la casa, però anem sols cap allà. És diferent al què ens hem anat trobant. Normalment es tracta d’un forat ben rodó al sòl de terra, però en aquest cas és de diàmetre més petit i està tocant a la paret. Bé, com hi ha una aixeta al costat suposem que amb l’aigua fan que marxi tot. Tranquil·litat. Però en una de les nostres diverses anades i vingudes de necessitat, un dels membres de la família ens veu (les parets no arriben fins al sostre) i riu fent-nos senyals que no és aquí on se suposa que hem d’estar. Tot d’una, comprenem que ens hem estat pixant a la dutxa dels nostres amfitrions, cosa que podríem considerar de molt mala educació. Entre el fet en si i l’alegria dels yuuuuus, l’atac de riure és tal que ens fan mal una bona estona les costelles.

Aquell dia em fa pensar en la classista i condescendent campanya siente un pobre en su mesa que, als anys cinquanta, la dictadura franquista va promoure per festes. L’objectiu era netejar consciències burgeses i disfressar el brutal règim amb un translúcid vestit de caritat cristiana. Al contrari, pels nostres amics vietnamites, degut a la il·lusió que desperta Occident, va ser una mena d’assegui dos rics a la seva taula, i això sí que té un veritable mèrit.

Van ser unes quantes hores. En elles no vam poder comunicar-nos més que per senyes. Vam aconseguir preguntar els noms, brindar, establir els seus parentius familiars i poc més. No obstant això, quan les bones intencions són les que manen, no es necessita res més per apropar-se a una altra persona. Gràcies per convidar-nos.

Els nostres.

Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (I)

L’any passat vaig tenir la gran sort de celebrar l’any nou dos cops. No, no vaig aprofitar el canvi de fus horari en dos països fronterers. Tampoc vaig celebrar-ho un primer cop i vaig agafar a continuació un avió que em dugués en una cursa cap a l’oest per avançar altre cop la nit. Amb més calma, ho vaig celebrar primer el dia 31 de desembre a casa meva i, després, el 10 de febrer al Vietnam.

És clar, es tracta de dos anys nous diferents. El primer, el 2013 del calendari gregorià. El segon, un nou any de la serp en el calendari vietnamita, molt semblant al xinès. El Têt, com es coneix aquesta celebració, és una bogeria col·lectiva que periòdicament s’espera entre finals de gener i principis de febrer i que dura prop d’una setmana. És la festassa de l’any. Per a que ens entenguem, és com un Nadal, any nou i els aniversaris de tota la població alhora. Molts vietnamites compten la seva edat com a têts viscuts. Durant aquests dies, les penúries de l’any anterior s’obliden. Des d’allà on siguis, tornes al teu poble d’origen per celebrar-ho amb la teva família, agafant-te a l’esperança que l’any vinent serà millor.

L’any nou al Vietnam comporta una infinitat de costums i celebracions. Il·lustració per Anna Llopis.

Per fi, 10 de febrer. De tots ells, el dia més assenyalat. L’Anna, la meva companya, i jo som a Kon Tum, una ciutat poc turística de l’interior muntanyós del país. És l’hora de dinar i estem passejant pels carrers desolats propis d’un dia en què tothom es reuneix amb la família. De sobte, d’una de les cases anònimes una dona ens crida i ens fa amb la mà per a què ens apropem. Intrigats, anem cap allà. Ens convida a passar i desapareixem de la grisor impersonal dels carrers solitaris per endinsar-nos a la proximitat de la celebració de les festes amb els que, de sobte, es converteixen amb els nostres de Vietnam.

Molt s’ha parlat dels dos vietnams, de la diferència que encara es nota entre el nord comunista i el sud capitalista. Segur que hi són però, com a visitants ocasionals, la diferència més exagerada que es pot percebre no és entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud sinó entre el turístic i el no turístic.

A molts llocs del món s’ha pervertit totalment la interacció que poden dur a terme un foraster i un autòcton, sobretot si aquesta és breu. Entre uns quants turistes prepotents que se saben segurs de poder aconseguir el que vulguin amb els seus diners, i uns quants local desitjosos d’arreplegar d’allà on puguin, qualsevol dels dos que vulgui sortir d’aquests papers preconcebuts no ho tindrà gens fàcil. A la majoria de llocs, però, tan sols en saltar-se la primera línia de contenció aquests vicis desapareixen. En uns poquets indrets, però, no n’hi ha prou amb això i s’ha d’anar alerta amb el preu fins i tot quan es compra una ampolla d’aigua en una petita parada no cèntrica. Vietnam té algun llocs d’aquests, com Hoi An, allà d’on veniem abans d’arribar a Kon Tum. En canvi, el Vietnam no turístic és totalment diferent. Tranquil·litat. Mirades rialleres i nervioses, molta humilitat. La humilitat, que sempre va lligada amb la dignitat.

Les cases de Hoi An són precioses, però és un lloc saturat de turisme. Il·lustració d’Anna Llopis.

A la propera entrada explicarem què pot passar per a què dos catalans més aviats tímids acabin ballant la macarena amb una família vietnamita a la que acaben de conèixer.

La pilota a la teulada de Cuba

Cuba, un matí assolellat de juliol. Bé, a Cuba això d’assolellat sobre. Ya tu sabes, una calor infernal. Com ahir i com demà. El gran viatger i millor compadre Jaume i un servidor hem comprat un parell d’entrades per un pesito cadascuna (uns 3 cèntims d’euro) per presenciar el joc de pelota (beisbol) entre l’Holguín i el Gibara. D’acord, no és el partit del segle, i tampoc de l’any. La lliga nacional va acabar amb les finals d’abril. Aleshores, a la calor ambiental se li va sumar la calor passional dels seguidors de cada equip. A les esquinas calientes de cada població (reunions informals a les places on l’exercici és discutir ) cada analista va donar la seva opinió i l’animós caràcter cubà es va burlar més que mai de l’equip rival.

Prenem seient a les grades. A punt de començar el partit, el públic ens dóna la seva reprimenda per la nostra distracció en no aixecar-nos amb l’himne nacional cubà. Com si ens cremés el cul, ens alcem ben rígids per paliar el nostre error. ¡Asere, tremenda cagada!

Holguín vs. Gibara

El joc comença i aprofitem per intentar desxifrar com funciona això de la pelota. Ja ens perdonaran, nosaltres venim d’un país futboler i res més. Segons sembla, es tracta d’aconseguir més carreres que el rival, i aquestes s’obtenen quan un atacant (els que bategen) aconsegueix tornar al punt de sortida passant abans per les diferents bases. Si l’atacant aconsegueix batre comença el moment d’èxtasi, aquell que dóna sentit a un esport de masses. Aleshores, l’ordre es transforma en un aparent caos en què els atacants avancen bases mentre els defensors intenten tornar a fer seure al públic. Però bé, no cal dramatitzar. El partit no és important, fa calor… Els pocs que han vingut, tot homes, aparenten ser uns quants més pel fet de tenir cada extremitat en un seient diferent. Sembla que el moment orgull nacional va acabar amb l’himne.

El dictador Batista va escapar de la revolució amb la cua entre les cames i un bon botí sota del braç. Els guerrillers van aconseguir acabar amb la mà invisible però negra dels Estats Units. No obstant això, la passió per la pelota, que va ser introduïda per mariners nord-americans i per cubans que tornaven d’aquest país, va romandre intacta. De fet, el mateix Fidel Castro presumeix d’haver estat en el passat un gran pelotero, abans de canviar bat per fusell. Però la veritat, veient el següent vídeo, impagable document, sembla deduir-se el contrari…

Escena del documental Fidel!, de Saúl Landau.

Què queda de tu si et treuen la cultura?

Fa uns dies que he tornat d’un viatge una mica llarg. Dos mesos i mig pel sud-est asiàtic. He trepitjat set països o regions autònomes que, tot i que l’evolució del món està aplanant qualsevol diferència, tenen encara cultures força diferents de la nostra.

Sempre que retorno d’un viatge així, els primers dies estic una mica descol·locat. Caminant pels carrers de la ciutat que sempre he sentit com a meva, Barcelona, no puc evitar sentir-me estrany, aliè al que veig i, en un sentit, diferent a la resta dels meus conciutadans.

Em sento com un viatger a casa meva. Igual que quan trepitjo per primera vegada un país estranger, em costa distingir els matisos. Totes les persones em semblen iguals, tallades pel mateix patró. Com si totes tinguessin la mateixa personalitat.

La paraula personalitat ve de persona, que en llatí significa màscara i fa referència al costum que els actors romans van adoptar dels grecs de sortir a escena amb la cara coberta. A través (per) de la màscara l’actor feia sonar (sonat) el seu paper. A la Xina tothom camina ràpidament, parla fort i menja arròs. A Barcelona tots utilitzen les mateixes paraules per un moment determinat, subjecten la cervesa d’una forma particular i volen comprar el mateix producte. Al final, ens creiem el nostre paper.

arroz_chino.png

Arròs xinès, per Anna Llopis.

Llavors, aquesta persona que veig a Barcelona, tan igual a la resta pels meus ulls, si hagués nascut a la Xina, seria llavors patró 100% xinès?

Què queda de nosaltres si ens treuen la nostra cultura? Quina és la nostra part invariable que és igual tant si naixem a Barcelona com a la Xina? En quina mesura aquesta part invariable és igual a les parts invariables dels demés? Dirigir-se cap al coneixement d’aquest lloc interior és el viatge més emocionant que es pot emprendre mai.