Arxius per a la Categoria: Cultura i tradicions

Què queda de tu si et treuen la cultura?

Publicat el per

Fa uns dies que he tornat d’un viatge una mica llarg. Dos mesos i mig pel sud-est asiàtic. He trepitjat set països o regions autònomes que, tot i que l’evolució del món està aplanant qualsevol diferència, tenen encara cultures força diferents de la nostra.

Sempre que retorno d’un viatge així, els primers dies estic una mica descol·locat. Caminant pels carrers de la ciutat que sempre he sentit com a meva, Barcelona, no puc evitar sentir-me estrany, aliè al que veig i, en un sentit, diferent a la resta dels meus conciutadans.

Em sento com un viatger a casa meva. Igual que quan trepitjo per primera vegada un país estranger, em costa distingir els matisos. Totes les persones em semblen iguals, tallades pel mateix patró. Com si totes tinguessin la mateixa personalitat.

La paraula personalitat ve de persona, que en llatí significa màscara i fa referència al costum que els actors romans van adoptar dels grecs de sortir a escena amb la cara coberta. A través (per) de la màscara l’actor feia sonar (sonat) el seu paper. A la Xina tothom camina ràpidament, parla fort i menja arròs. A Barcelona tots utilitzen les mateixes paraules per un moment determinat, subjecten la cervesa d’una forma particular i volen comprar el mateix producte. Al final, ens creiem el nostre paper.

arroz_chino.png

Arròs xinès, per Anna Llopis.

Llavors, aquesta persona que veig a Barcelona, tan igual a la resta pels meus ulls, si hagués nascut a la Xina, seria llavors patró 100% xinès?

Què queda de nosaltres si ens treuen la nostra cultura? Quina és la nostra part invariable que és igual tant si naixem a Barcelona com a la Xina? En quina mesura aquesta part invariable és igual a les parts invariables dels demés? Dirigir-se cap al coneixement d’aquest lloc interior és el viatge més emocionant que es pot emprendre mai.

Un arma a la boca

Publicat el per

Diverses vegades s’ha dit que l’arma més perillosa de l’home és la paraula. En ple segle XXI, després de les bombes nuclears o les armes químiques, potser sigui una afirmació exagerada. No obstant això, no ho és tant si ens adonem que la paraula es troba en la base de la propagació dels prejudicis, aquells que acaben provocant que tu i jo pensem que pensem diferent, que som dos uns diferents de dos mons que no es toquen, incapacitats d’enfocar recíprocament la nostra empatia.

Des de la primera vegada que vaig parlar més de 5 minuts seguits amb un argentí, vaig convertir-me en un admirador de l’enginy que tenen en l’ús de la paraula. La seva rapidesa a l’hora d’assignar malnoms és sorprenent. Només cal ser ros per ser un Ruso, o moreno per ser un Turco. En la mateixa línia, qualsevol lleuger sobrepès ja el fa a un digne de ser un Gordo, encara que desviar-se del patró ideal per baix tampoc el salva i el converteix en un Flaco.

La majoria de vegades, aquesta lleugeresa lingüística és simplement graciosa. Però no ho és quan contribueix a perpetuar discriminacions. Recordo que em vaig quedar gelat quan vaig escoltar l’expressió Negro de alma i em van fer comprendre el seu significat. Certs personatges la utilitzen per referir-se a aquell que, tot i no ser negre, es comporta com a tal. Segons les seves idees preestablertes, és clar. És a dir, que roba, insulta o qualsevol altra floreta. A l’Argentina, per negro s’entén a qualsevol persona prou morena com per semblar descendent d’indígena i, en general, habitant d’una Villa. Si ens parem a pensar, l’expressió és d’una crueltat i injustícia enormes, ja que pre-jutja que la delinqüència ve arrelada genèticament al color de pell negre, tant que si qui la comet és un blanc el fet es converteix en alguna cosa fora del normal, que no va amb el seu ADN.

Per sort, aquest tipus de persones de llengua viperina són cada vegada més mal vistes per la societat i queden més retratades quan es deixen anar. Però, la veritat, és quelcom en què tots hem d’estar atents en major o menor mesura si no volem perpetuar injustícies. Jo mateix, en aquest paràgraf, he deixat sense possible defensa als escurçons.

Negros de alma, curt documental d’ Ariel Placencia.

L’herba mate (i II)

Publicat el per

El mate era ben conegut i utilitzat pels pobles originaris que habitaven el que ara és Paraguai, nord-est d’Argentina i sud de Brasil. Hernando Arias de Saavedra, el primer crioll que va ocupar un càrrec com a governador a Amèrica, va observar que els guaranís portaven una bosseta amb fulles de mate triturades. Li deien Ka’ay, de ka’a herba i y aigua en guaraní, i la prenien tant mastegada com en infusió. De tota manera, altres pobles coneixíen també aquesta herba doncs s’han trobat restes en tombes inques del que avui és Perú. De fet, es creu que la paraula mate prové del quechua mati, que denomina a la carbassa amb la qual se sol construir el recipient per a la infusió.

Al principi, l’obtusa ment dels colons va creure veure quelcom de diabòlic en aquesta herba, a més d’una ganduleria en el ritual de la seva presa. Segles més tard, el 1788, Antonio Valladares de Sotomayor escriu:

Que de esta yerba, que no es otra cosa que las ojas de ciertos arboles del país, que llamándolos yerbales, dixo el Padre Antonio Ruiz en su conquista espiritual de aquel país del Paraguay, que los hechiceros (que es como el trata á los Españoles en su historia), la introduxeron por parte del demonio que con ella se privaban del juicio, se emborrachaban, y se hacian mas fieros que los demonios. Y el Doctor Xarque, en su apología de las Misiones, adonde el estuvo muchos años con la ropa de Misionero, dixo, que aquella yerba es pestifera, muy perjudicial á la salud, y que ocasionaba grandes males.

La Inquisició va arribar a considerar el ritual una superstició diabòlica, però sembla que tot el que és dolent s’enganxa. Poc van trigar els espanyols a caure en la temptació i fins i tot de forma més viciosa, estenent-se ràpidament el consum de mate a tot el Virregnat de la Plata. Es van arribar a imposar multes de 100 pesos a l’espanyol que la posseís o 100 fuetades per l’indígena. A finals del segle XVI, un membre del cabildo d’Asunción escriu:

El vicio y mal hábito de tomar mate se ha extendido tanto entre los españoles, sus mujeres y niños, que a diferencia de los indios que se contentan con beber una vez al día la toman de forma continua y aquellos que no lo beben son muy raros.

Mate i lectura. Aquest petit plaer modern podia resultar molt perillós en altres temps. Tots els drets reservats ©Jordi Busqué.

No obstant això, la cosa va canviar i molt. Els jesuïtes van aprendre a domesticar la planta i el seu cultiu es va convertir en el principal ingrés econòmic de les seves missions, tant que també va passar a conèixer-se com el te dels jesuïtes. Des d’Espanya es va intentar comercialitzar a la resta de la vella Europa. Segons escriu Valladares, los Ingleses después del año de 1714, con el motivo de tener allá [en Chile] casa para la venta de los negros que llevan de África, viendo que aún en los negros obraba lo que en los Indios, y que á ellos les hacia mas bien el uso de ella, que el del te’, traxeron cantidad. Y con la novedad la tomaron en Londres como el te’, y todos convinieron en que era mejor que el te’ [...] y es mas provechosa y barata que el te; [..] pero como dependia unicamente de los Jesuítas, y pocos Españoles, y no lo había en otra parte que allí, [...] luego que estos supiesen que por ella habían dexado el te’ la subirían de precio, y les dexarian sin ella [...].

Quan el 1767 els jesuïtes van ser expulsats d’Amèrica a causa de la seva cada vegada més incòmoda influència, els mètodes de cultiu per l’herba mate van marxar amb ells. No va ser fins al segle XIX quan es va tornar a conrear de manera controlada i eficaç. Per desgràcia, com a tot arreu on es mouen diners i poder per ells l’home va explotar l’home. En aquest cas a les víctimes se’ls va posar el nom de mensúes, indígenes que van ser esclavitzats per a la plantació i recol·lecció de l’herba mate.

Al 1908, el escritor espanyol Rafael Barrett escriu: Escudriñad bajo la selva: descubriréis un fardo que camina. Mirad bajo el fardo: descubriréis una criatura agobiada en que se van borrando los rasgos de su especie. Aquello no es ya un hombre; es todavía un peón yerbatero… Els mensúes (paraula que prové de mensual) es veien atrapats en un cicle de deute fraudulent contret amb els seus amos, qui no només els concedien préstecs de fam usurers sinó que els diners que els pagaven com a mensual sempre tornaven a les seves mans a través de les botigues d’aliments de la seva propietat, on el mensú no tenia més opció que comprar. Per desgràcia, encara que pugui semblar que tot això forma part del passat, la veritat és que si se’ls deixa sempre apareixen els mateixos malalts d’ambició. Empreses amb enormes beneficis segueixen explotant a molts mensúes (entre ells nens) els quals viuen en condicions infrahumanes i, a la pràctica, en l’esclavitud.

Tema dedicat al Mensú, del cantautor Ramón Ayala. Segons aquest, el Che Guevara li va confessar que durant la revolució cubana entonaren aquesta cançó a la Sierra Maestra.

L’herba mate (I)

Publicat el per

L’any 2006, vaig tenir la sort de recórrer part de Sud-amèrica amb el gran viatger i millor germà Jordi Busqué. Encara que ja havíem sortit de casa abans, d’alguna manera aquell va ser el nostre viatge iniciàtic. Empesos per la urgència de viure la vida abans que s’acabi i amb el romanticisme que produeix veure per primer cop Diaris de Motocicleta, ens vam posar en marxa com si fóssim Ernesto Guevara i Alberto Granado. Sense disposar de La Poderosa (la motocicleta dels diaris) però també amb baix pressupost, vam viatjar per gran part d’Argentina haciendo dedo (autoestop). Una mica menys donats a l’art de la conversa que l’amic Alberto, i davant els campions mundials d’aquesta modalitat -els argentins- escoltàvem atentament les històries que ens explicaven els nostres amables companys de viatge.

No passava massa temps des que nos levantaban (ens permetien pujar al transport) fins que qui ocupava el seient del copilot ens convidava a prendre mate, la beguda oficial argentina, consistent en una infusió de fulles seques i trossejades de Ilex paraguariensis. Nosaltres, preníem la calabaza (el recipient on se serveix, també conegut simplement com a mate) i, amb por a abusar, ho compartíem com a bons germans. Com si es tractés d’un suc en tetra brik, amb la mà subjectàvem la bombilla (la llarga canya per on es xucla, la qual disposa d’un filtre a l’extrem per a què no es colin les herbes) i bevíem fins que l’acabàvem. Agraïts per la generositat dels nostres amfitrions de vehicle, retornàvem llavors el mate amb un sincer i sonor: Gràcies!

El mate, il·lustració per Anna Llopis

¡Quin parell d’heretges del ritual gairebé sagrat del matear! Com més tard ens vam poder assabentar, quan t’arriba el mate no l’has de compartir. Al contrari, s’ha de beure tot i tornar-ho al cebador (la persona que el prepara i serveix), el qual el torna a omplir d’aigua calenta i el passa al següent de la ronda. Mai s’ha de tocar la bombilla, sinó xuclar subjectant tan sols la calabaza i, a l’hora de tornar-lo, no s’ha de dir Gràcies excepte al final, quan ja se n’ha pres suficient i no es vol ser pres en compte per a la següent ronda. Així doncs, no sé que impressió es portarien el nostres companys de viatge.

A l’actualitat, el mate es pren principalment a Argentina, Uruguai, Paraguai, Patagònia xilena, sud de Brasil, Chaco bolivià i … Síria!, on el van introduir emigrants d’aquest país quan van tornar d’Argentina a la dècada de 1930. El ritual gregari del mate uneix transversalment a persones de totes classes socials, encara que té les seves peculiaritats en funció de cada lloc. Per exemple, al Paraguai es pren molt la variant freda, el tereré, i a Síria es pren també en grup però cadascú amb el seu propi recipient. Es diu que els uruguaians són els seus consumidors més fanàtics, tot i que Argentina consumeix unes 200.000 tones a l’any (uns 100 litres per habitant). Hi ha la variant amarga (coneguda també com cimarrón, paraula que també designa un animal assilvestrat) i la endolcida, però alguns consideren aquesta última una heretgia.

Joves mateadors del Paraguai. Tots els drets reservats ©Jordi Busqué.

Segons ens van explicar, hi ha qui fins i tot mulla el xumet dels nadons amb la infusió per anar acostumant-lo a un orgullós futur mateador. També és conegut com la beguda de l’estudiant, ja que el seu contingut en cafeïna la fa una companya ideal per a les llargues nits prèvies als exàmens. Però el mate és sobretot una beguda social. Per això, la major ofensa que se li pot fer a algú és saltar-se’l en una ronda. O apropar el mate con la bombilla hacia atrás, pa ‘que no volvás. Tampoc és un gran privilegi rebre el primer mate, el qual es coneix com a mate sonso (ximple) pel fet que encara és massa amarg.

El dia de la Pachamama ( i III)

Publicat el per

El sol encara està baix quan arriben al lloc d’on surt l’aigua del rierol. El pare deixa al terra el plat amb la coa fumejant i clava al costat un matxet. En el mateix punt de cada any, marcat per alguna referència natural, comencen el que a ulls de qualsevol profà seria cavar un forat. En realitat, s’està obrint la boca de la Pachamama.

-Mireu! -exclama la mare- s’ha acabat tot el que li vam donar l’any passat. Només s’ha deixat els ossos.

S’ha de vigilar que els gossos no es mengin el que és per a la Pachamama. Il·lustració per Anna Llopis.

Molt poca gent fuma a les comunitats indígenes de la Quebrada de Humahuaca, és un luxe massa car, però també cal acontentar els vicis de la Mare Terra. Cadascun dels presents encen una cigarreta i la clava, amb l’extrem fumejant cap amunt, a la terra que ha quedat acumulada en obrir la boca. Al seu voltant es decora amb serpentines.

Compungits pel fred, els participants van passant de dos en dos agenollats davant de la boca, amb el rostre encarat cap al sol naixent. És en aquesta posició com realitzan les ofrenes. Cal treure’s la gorra i tocar un parell de vegades amb les dues mans el perímetre de la boca, primer sense creuar i després creuant els braços.

-Amb el permís de tots -diu la parella.

-Que sigui bona hora -respon la resta.

Alguns diuen unes paraules en honor a la Pacha i altres també en honor a Déu. El sincretisme religiós és molt gran a causa de la forçosa cristianització de fa segles. Llavors, comencen a omplir l’estómac de la Mare Terra. Una mica de sopa, una mica de la safata de menjar … Cal tenir en compte que en quedi per a les altres parelles. Gots d’aigua, gasosa, licor, chicha de cacauet … Les begudes les aniran preparant els que en aquell moment no estan realitzant l’ofrena, passant-les a la parella agenollada. Finalment, s’ofereixen unes fulles de coca -la fulla sagrada- i uns confetis per decorar, els quals també es deixen caure sobre els caps de la parella.

De dos en dos, els participants van omplint la boca de la Pachamama.

Els últims a passar acaben tota la sopa i el menjar. Tampoc n’ha de sobrar res de la beguda. O bé es beu o s’aboca al terra com a ofrena. La parella que va obrir la boca la torna a tancar arrossegant cap endins les cigarretes. Deixen clavada cap-per-vall una ampolla de vidre -en aquest moment la Mare Terra sembla una autèntica beguda- i es deixan caure més confetis i serpentines.

Un cop la cerimònia ja ha estat repetida en els tres llocs especials escollits, la família convida a un gran dinar a qui vulgui compartir amb ells. Es serveixen els mateixos plats que abans se li han donat a la Pachamama. És el moment de trencar la solemnitat i tornar a la vida mundana: rialles, crits i més enrenou. Aquesta nit, la família agafarà el son amb facilitat.