La banca ètica (I)

Són les 3 de la matinada en un fosc bar d’una ciutat sense nom. Estàs assegut en una taula, sol, amb la teva beguda preferida a la mà. La música sona de fons i t’ajuda a submergir-te en els teus pensaments. De sobte, la porta del bar s’obre i apareix un personatge molt, molt ben vestit. És estrany, els seus ulls semblen quedar a l’ombra encara que resta dempeus sota els fanalets que pengen a l’entrada. El tipus s’apropa a la teva taula i s’asseu a la cadira que queda davant teu. Sense gaire preàmbul, et demana si li pots deixar 3000 euros que necessita per fer negocis amb un venedor d’armes. Promet tornar-te’ls més endavant amb interessos: 3090 euros en total.

Rememorant la famosa sèrie de llibres juvenils “Tria la teva aventura”, en aquest moment et toca triar. Decideixes prestar els diners a l’elegant senyor? O, per contra, prefereixes denegar-li el tracte? Si amb consciència tries la primera opció, l’aventura acaba aquí. Has sortit victoriós amb 90 euros més a la butxaca. Si, en canvi, els teus principis t’han fet triar la segona opció, més val que ens transportem al món real ja que és bastant possible que sense saber-ho, o sense voler saber-ho, faci temps que li estiguis lliurant diners al misteriós personatge del bar.

Pel títol d’aquesta entrada segur que ja has pogut imaginar que qui et fa un tracte tan lúgubre és, de fet, el teu banquer favorit. No es tracta d’una exageració. És de sobres conegut que molts bancs tenen negocis amb els inversors del món de les armes.

Al meu entendre, la forma més senzilla de plantejar l’assumpte sobre on dipositar els nostres estalvis és mitjançant una qüestió de principis. Estàs disposat a invertir en armes? Si no ajudaries amb els teus diners a algú que, per exemple, vol vendre bombes de dispersió que després seran utilitzades, per què donar-los a algú que els hi donarà per tu?

El cas dels negocis de la banca amb la indústria de l’armament és potser el més cridaner, però ni de bon tros n’és l’únic. Per posar dos exemples, la banca també té negocis amb narcotraficants i amb empreses que pretenen el desplaçament forçat de població originària de l’Amazones. En un pla més abstracte però amb les mateixes implicacions reals, també val la pena plantejar-se si volem contribuir al descontrol especulatiu de torn; a invertir els nostres diners en successives bombolles que, per exemple, hagin fet que segons el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, a Catalunya hi hagi 100 pisos buits per cada persona que dorm al carrer.

Veient les coses d’aquesta manera, què més dóna la rendibilitat que ofereixi un determinat banc? Si tan sols els preguntem quin interès ens ofereixen ens convertim en còmplices del mal funcionament de les coses. Avui dia, una trista realitat és que els diners són una de les coses que més mouen el món. Per tant, és quan decidim què fem amb els nostres diners quan realment estem accionant un canvi al món, molt més que quan dipositem una papereta de vot cada 4 anys.

Finalment, m’agradaria intentar contrarestar els tres típics arguments que la por i la inèrcia a no canviar plantegen per inhibir el pas a considerar una ètica en la nostra vida financera. El primer és de senzill placatge: Total, els meus diners són insignificant en comparació al total. Què és el tot sinó la suma de les parts? De l’únic que val la pena ocupar-se del que està a les mans d’un mateix.

El segon argument: Quina seguretat tinc que aquesta empresa ètica no s’ha d’enfonsar? El comentari revela una visió molt pessimista de la vida, la de pensar que l’únic món possible és el podrit. Per sort, la realitat desmenteix el mal auguri. Creus que és més segur confiar en bancs que inverteixen en castells de cartes? A què es dedicaven els bancs que han fet fallida durant la crisi econòmica actual?

Finalment: Prefereixo no saber-ho perquè si he de actuar amb consciència em tornaré boig. No, no et tornes boig. No quedes de sobte aïllat de la societat per les teves idees incompreses. Simplement decideixes dipositar els diners en un altre lloc i viure de forma més coherent amb el teu pensament. Perquè hi ha alternatives, i són unes quantes, que veurem a la següent entrada.