Ashkco Iana i la història oficial argentina

Ashkco Iana significa “gos negre” en quítxua. La policia li va canviar el nom a Darío, però a ell no li importen molt els conceptes que moltes vegades empresonen als significats reals de les paraules. Als 10 gats amb els que viu tampoc els ha encasellat sota cap nom. Ell sap quin és quin, els coneix i els diferencia en base al seu comportament, olor i aspecte. Per recordar el meu nom -Marc- necessita pensar que és quelcom semblant al mar, mentre que la meva companya -Anna- es converteix en Ananá (pinya a Argentina).

Tampoc coneix els noms d’aquells que són culpables que fa 19 anys hagués de deixar la seva terra, el Gran Chaco del nord argentí, per començar una nova vida a Buenos Aires. Ashkco Iana no sap quina edat té, però ens assegura que és més jove que nosaltres, ja que fa només 19 anys que va començar la seva nova vida. Fa aquest temps que va canviar la jungla dels arbres i els animals per la del ciment i els cotxes. La primera és temible, plena de perills que aguaiten a qualsevol lloc: escorpins, pumes, serps… Allà, casa seva era un forat en el tronc d’un arbre mort que havia de tapar amb fustes a la nit per protegir-se. Durant la vida a la selva, el seu cos va absorbir tant verí que ara té el fetge hiper-desenvolupat. No pot menjar molt, ja que, per poc que s’infli el seu estómac, li fa pressió contra el fetge i li fa mal.

Ashkco Iana darrera de les seves artesanies. Foto d’Anna Llopis.

Però la jungla urbana no és molt més amigable. En opinió de l’Ashcko, a la selva saps qui és el teu amic i qui no ho és, però a la ciutat et trobes amb cares que simulen ser amigues però que a la que poden et roben. Un cop el va atropellar un cotxe o, segons ell diu, ell va atropellar un cotxe. Tenia el sol a contrallum i no el va veure fins a l’últim instant, moment en el qual tan sols va tenir temps de posar el peu i destrossar el para-xocs del vehicle. No va voler anar a l’hospital, ja que el cos ha de curar els seus dolors sinó es fa feble, però, més tard, quan estava venent la seva artesania, no va poder més que estirar-se i demanar als seus companys que li vigilessin els seus articles. Mentre meditava, immòbil, sobre el seu dolor, veia com els que li havien promès cures s’apropiaven del que era seu. Ell no va voler interrompre la seva meditació per uns metalls, però després els va informar que encara que els seus ulls semblaven morts havia vist el que havien fet.

Hi va haver una vegada que se li va acostar un home i li va dir: “Sóc milionari. Estic convidant als pobres a menjar.” L’Ashkco no va voler la seva almoina. Li va dir que ell ja tenia treball i que marxés amb la seva prepotència i es fiqués els seus bitllets pel cul. Però n’hi va haver que sí van acceptar la invitació i al final van beure i beure, i van acabar barallant-se tacant la plaça de sang, mentre els milionaris ja desapareixien. L’Ashkco afirma no tenir molta riquesa material però no ser pobre, doncs disposa de moltíssims amics i d’una rica vida espiritual, però que sí que ho són els que van acabar barallant-se a la plaça.

La selecció argentina acaba de guanyar 4-1 a Corea del Sud en el mundial de Sud-àfrica. Ampolla de cervesa en mà i remera argentina incorporada, una noia li diu que ja pot rabiar, que l’Argentina ha guanyat. “I què has guanyat? -li respon ell- Una borratxera? Què ha canviat per a tu?” Més d’un passa pel seu costat i li refrega per la cara la victòria de l’Argentina, com si a ell li afectés. Simplement no comparteix aquest nacionalisme de l’Argentina oficial. Les milers de banderetes blaves i blanques que surten per tot arreu representant l’oficialitat argentina, aquella que es gasta milions i milions en els actes del bicentenari de la independència però que deixa morir de fam, literalment, a la població de certes parts del Gran Chaco.

Els calors d’Àfrica

Fa un parell d’anys, vaig tenir l’oportunitat de tastar un glop de l’apassionant i gairebé inabastable cultura de l’Àfrica subsahariana. Fixeu-vos que em deixo portar per la tradició simplificadora europea d’aglutinar tota la cultura d’aquell continent en una sola, quan en realitat el que vaig tenir la sort de conèixer va ser tan sols una petita part de la cultura de dos països, Burkina Faso i Mali, mentre que segueixo nedant en la més completa ignorància respecte de la resta de territori.

De lluny, aquest va ser el viatge més cansat que he fet mai. Viatjar a Mali i Burkina Faso va suposar un salt de diversos graons pel que fa a la dificultat lògica que comporta viatjar per compte propi, utilitzant els mateixos mitjans de transport que la població local. L’altíssima calor feia del pas del dia un suplici, augmentat pel fet que anava acompanyat de llargs trajectes per carreteres plenes de sots, moltes vegades en camionetes amuntegades de gent fins l’impossible, i sempre respirant i empassant la sorra vermella que ho cobreix tot. Arribat a l’equador del viatge, em va sorprendre l’atac de gana més ferotge que mai hagi tingut, doncs la sufocació amagava de forma eficaç la gana latent i feia que mengés molt poc.

Camió a Djenné, Mali.

Jo, escanyolit europeu, amb un horitzó ben definit de tornada a les que en aquells moments se’m revelaven com obscenes però desitjades comoditats del “primer món”, estava al límit de les meves forces. Mentrestant, els burkinesos i els malians seguien com si res en el seu dia a dia, sense aigua embotellada ni pastilles anti-malària, i molts d’ells coneixent la fam de veritat.

Per això i per mil coses més, m’indigna veure com moltes vegades són tractats en els països rics les persones arribades de l’Àfrica subsahariana. Li puc assegurar a qualsevol que, en la seva situació, tots faríem el mateix. No cal recordar les causes de la desestructurada societat africana i de la seva pobresa. No cal parlar de colonialisme ni de préstecs xantatgistes del Banc Mundial i del FMI per a sufragar deutes contrets il.legítimament. Només cal preguntar-se de quina justificació es pot algú autoconvèncer per impedir a altres persones fer el mateix que ell faria en la seva situació.

Riu Bani, a Mali.

Per descomptat, la solució als problemes d’Àfrica no passa pel drama de l’emigració. Drama que són els seus països els que pateixen doncs significa que els seus joves més actius dediquen els seus esforços a intentar arribar com sigui fins al somiat “primer món”, en lloc d’emprar la seva imaginació per transformar les seves societats des de dins. Però, des dels països receptors, el mínim que es pot oferir als que aconsegueixen el seu objectiu és una mica d’humanitat i acompanyament perquè puguin desenvolupar-se com a persones i així aconsegueixin dedicar els seus esforços a treure del pou a les seves societats.

La doble moneda de Cuba

Sovint, se sol parlar de l’existència de “dues Cubes”: la Cuba revolucionària dels germans Castro i la Cuba anti-revolucionària de l’oposició a Miami. A més d’aquestes, dins del mateix país existeixen unes altres “dues Cubes” que, deixant de banda ideals polítics, són conseqüència directa de les dues monedes de curs legal a l’illa: el peso cubà i el peso convertible.

El peso cubà, també anomenat moneda nacional, (CUP), és la moneda més “autòctona” de Cuba. Té un valor molt baix (al voltant de 26CUP=1$) i és la divisa que utilitzen els cubans per a les necessitats més bàsiques: comprar verdures, fruites, pagar el transport urbà… D’altra banda, existeix el peso convertible, o chavitos, (CUC), el qual, per definició, val el mateix que un dòlar i que a la pràctica s’utilitza per comprar qualsevol producte importat: des de pasta de dents a unes sabatilles esportives.

Als agros (mercats) de Cuba es ven fruita, verdura i cerals en pesos cubans.

Encara que al país hi ha una taxa d’atur molt baixa (un 2% al 2010), els sous són pagats en moneda nacional, per la qual cosa aconseguir alguna cosa més enllà de l’estrictament necessari, que cal pagar en convertibles i a preus europeus, es converteix en un repte. És la lluita diària de la qual parlen molts cubans que se les han d’arreglar per poder aconseguir algun chavito de la manera més enginyosa possible (cosa que moltes vegades passa pels parents de fora o els turistes de dins).

La doble moneda cubana determina, forçosament, una doble economia i, per tant, dues vies diferents a seguir. De fet, molts turistes que arriben a l’illa sense més intenció que conèixer els mojitos i les platges, l’abandonen creient que és il·legal que un turista utilitzi els pesos cubans. Això no és així si, per exemple, decideix comprar-se una cajita d’arròs amb fesols al carrer o pujar a una guagua (un bus) a l’Havana.

La història de la simultaneïtat de les dues monedes comença després de la caiguda del millor aliat del govern cubà, la URSS, els efectes econòmics de la qual es veuen agreujats amb la tremenda asfíxia de les sancions inhumanes dels EUA. El govern va legalitzar llavors el dòlar, per després, al 1994, substituir-lo pel seu equivalent peso convertible. Aquest fet va provocar que s’accentuessin la presència de classes socials a Cuba, diferenciant les que es poden permetre circular per la carretera del peso convertible i les que no. Malgrat això, la situació no arriba ni de lluny a la d’altres països d’Amèrica Llatina, on milions de persones no poden ni tan sols arribar al més necessari.

L’alegre caràcter cubà ho fa tot una mica més fàcil.

Parafrasejant una de les expressions més escoltades a Cuba: “no es fácil”. Perquè ens fem una idea, us explicaré que en el meu viatge per Cuba vaig perdre la motxilla tot just aterrar. Les urgències em van obligar a comprar uns calçotets de recanvi, els quals em van costar tant com el sou mensual mínim cubà (uns 7 o 8 CUC’s). Per sort, els cubans tenen un especial sentit de l’humor i no dubten a riure’s de si mateixos, cosa que és un dels millors antídots per superar els problemes.