L’alegria de morir (a Săpânța)

Hi havia gana i el cel amenaçava a Săpânța, per tant, segurament, era un bon moment per anar passant cap a l’hostal. Caminant direcció a la carretera, vam creuar per entre mig d’un grup de dones grans vestides amb les típiques robes negres d’aquesta part rural del nord de Romania. En deixar-les enrere, de la anònima massa es va separar i definir una de les figures, la qual va començar a seguir les nostres passes.

- Food? (menjar en anglès) -, ens va dir sense deixar de caminar.

Vam pensar que, segurament, tenia un restaurant o bé en coneixia l’amo, i que, potser, sí que era millor menjar quelcom en aquell moment, atès el difícil que és de vegades trobar restaurants a Romania.

- Yes, yes, food. Restaurant?

- No restaurant. My house!

L’Anna i jo ens vam mirar entre sorpresos i suspicaços. Pel que semblava, la dona ens estava convidant a casa seva… Vam pensar que podia ser enriquidor i que, si resultava ser alguna cosa estranya, sempre podíem arrencar a córrer.

La senyora va prendre la davantera i, en un moment donat, va creuar el carrer cap a una de les cases de l’altre costat. Obrint la porta del jardí, ens va convidar a passar. Al moment, ens vam ficar dins d’una petita estada que feia les funcions de cuina, sala d’estar i dormitori. Dins hi era una dona més jove i de mirada tímida, la seva filla, entre els atuells d’una petita cuina de llenya. La diferència tèrmica amb l’exterior era abismal. Fora feia un fred mes de març, però dins el foc de la cuina ho inundava tot d’una calor molt agradable. Semblava que, tot i haver just al costat una casa més gran i de nova construcció, les dues dones preferien, sàviament, passar l’hivern en aquests tot just quinze metres quadrats.

La veritat és que necessitàvem reconfortar-nos una mica després d’haver estat caminant força estona. Havíem vingut a Săpânța per conèixer l’anomenat Cementiri Alegre. Aquest cementiri ve a ser una nota dissonant en el concert de penes i laments amb què la cultura occidental sol encarar la mort. El cementiri és un bosc de centenars d’acolorides creus de roure de metre i mig d’alçada. En elles, uns dibuixos mostren escenes de la vida o del moment de la mort dels que jeuen just a sota. Els epitafis, escrits en llengua local, són una barreja d’humor, sàtira i nostàlgia que narren les aventures, defectes i desgràcies dels que ens han precedit en l’infortuni.

Cementiri Alegre

El Cementiri Alegre és un bosc de d’acolorides creus

Qui va començar a donar vida a aquest cementiri va ser l’ebenista Stan Ioan Pătraş (1908-1977), qui als 14 anys ja es podia trobar gravant creus. No obstant això, va ser a partir de 1935 quan realment va començar a dotar-les d’aquest toc tan personal. Jugant amb els colors va saber donar simbolisme als seus dibuixos: verd per a la vida, groc per a la fertilitat, vermell per a la passió, negre per a la mort.

Quan Ioan Pătraş va poder estrenar la seva pròpia creu i l’epitafi, que ja tenia preparats, el va substituir el seu aprenent Dumitru Pop, qui segueix actualment mantenint un alegre veïnat.

En els escrits de les tombes es descriuen també intimitats i vergonyes dels qui ja no poden protestar. L’afició per la beguda, per les faldilles… Săpânța és un poble petit, on tot s’acaba sabent. Tant és així que, al poc d’entrar a la casa on havíem estat convidats, la senyora ja ens va assenyalar, amb cert desdeny, que la seva filla estava separada.

És difícil posar edat a qui ha viscut al camp tota la vida, però l’anciana tenia una energia molt superior a la que semblava correspondre-li. És admirable com, podríem dir que gairebé aïllada de la resta del món, xipolleja paraules d’anglès, francès, italià i espanyol. Tot a força d’haver anat abduint cap a les seves quatre parets a espècimens de turistes com nosaltres. Ens va convidar a compota de poma i ens va metrallar amb preguntes diverses. Al cap d’una estona ens va ensenya la casa nova del costat, on va obligà l’Anna a vestir-se amb roba tradicional i a mi a fotografiar-la.

En un menjador de mobles antics va buscar i trobar una fotografia:

- Mama…-, ens va assenyalar. Kaput!

- I aquest? -, Li vaig dir assenyalant la foto d’un home en un quadre alt.

- Oh! Papa… Kaput!

La nostra anfitrona

La nostra anfitrona a Săpânța

Realment, aquesta gent no li té massa respecte a la mort. Tampoc a la pròpia. Amb quina alegria ens va mostrar el tros de meteorit que, ens va explicar, feies uns mesos li havien tret del ronyó! En acomiadar-nos, la senyora ens va insistir a què li enviéssim per correu algun pot de xampú i sabó de casa nostra. Pel que semblava li agradava col·leccionar fragàncies, així que, en tornar, li vam enviar el paquet promès.

S’ha teoritzat amb què aquesta falta de solemnitat davant la mort pot explicar-se a través de les arrels dàcies de la zona, i, concretament, amb el fet de considerar-la com un feliç pas a l’eternitat al costat del déu Zalmoxis. Qui sap… El que sí que està clar és que, prenent-se la vida com se la pren qui va ser la nostra amfitriona -amb energia, generositat i curiositat- no queda res per lamentar una vegada arriba l’inevitable.

Sub această cruce grea
Zace biata soacră-mea
Trei zile de mai trăia
Zăceam eu și cetea ea.
Voi care treceți pă aici
Incercați să n-o treziți
Că acasă dacă vine
Iarăi cu gura pă mine
Da așa eu m-oi purta
Că-napoi n-a înturna
Stai aicea dragă soacră-mea
  

Sota aquesta pesada creu
Jeu la meva pobra sogra
Tres dies més hagués viscut
Jo jauria i ella llegiria (aquesta creu)
Vosaltres, que per aquí passeu
Si us plau, no proveu de despertar-la
Perquè si a casa ella torna
Més em criticarà
Però jo bé em portaré
Per a que ella de la tomba no torni
Queda't aquí, estimada sogra!
  

Així resa un dels epitafis.

    Sort a Porto

    Hi ha ciutats que marquen la seva personalitat basant-se en la modernitat, o en tot el contrari. Altres destaquen per estar a prop del mar o a les muntanyes. Porto és especial. Aquesta ciutat sembla que, a propòsit, no hagi volgut definir-se. Sigui per les cases a mig derruir, per la increïble visió d’un futurisme ja passat en el pont Don Luís I creuant el Duero, pels seus carrerons costeruts o pel seu modern i eficient metro, Porto el que vol és no deixar-se etiquetar tan fàcilment. Al contrari, prefereix anar sorprenent canviant sobtadament d’humor.

    Un d’aquests rampells de la ciutat pren forma en unes empinades escales que, en pocs minuts, transporten de la turística ribera del Duero a l’amplitud altiva del costat de la Sé (la catedral). Per fer-ho en tan poc temps, les escales són una espècie de túnel màgic, amb un estat d’ànim propi definit per una absorbent decrepitud.

    Aquest carrer és també una imatge de la dignitat de qui resisteix. Aquí el cel està emmarcat per la base del mastodòntic pont Don Luís I, el qual s’obre pas a cops de colze entre els antics edificis que resisteixen. Altres cases confrontants van ser derruïdes a finals del S. XIX per fer pas a l’ufanós i indiferent pont, però encara algunes es mantenen dempeus, mirant-li als ulls i resistint els tremolors que les assalten cada cop que passa el metro pels seus caps.

    En la meva segona visita a Porto, aquest surrealista punt era un dels marcats pel retrobament. Quan al final el vaig trobar, vaig aixecar la mirada per deixar-me portar pel remolí d’emocions que irradia. Tant vaig aixecar la mirada, que no vaig poder veure com la meva sabata trepitjava una brillant i sobirana merda que s’havia autoproclamat reina de l’esglaó.

    Empès temporalment fora del viatge, amb trossos de pinces d’estendre intentava oblidar la profunda impressió que, jove ella, havia deixat a la meva sola. Alhora, un territorial gos, potser l’autor de l’obra d’art, resseguia els meus passos marcant-me a la seva manera a casa de qui estava. En un moment donat, una bona senyora va aparèixer per la finestra i em va oferir una mica de paper de cuina, sentint llàstima per mi amb la mirada i, segurament, amb una mica d’aquell patriotisme compungit que ens envaeix quan a un estranger li passa alguna cosa al nostre país.

    Amb paciència vaig poder reprendre el camí, assimilant que aquest era, precisament, un altre dels encants de la ciutat; un tret d’una de les seves múltiples personalitats. Porto és una ciutat fascinant, que val la pena recórrer mirant a banda i banda. Encara que millor no oblidar, de tant en tant, fer una ullada a baix.

    L’escena d’aquest carrer sempre m’ha recordad a la casa i el pont de la meravellosa película d’animació Les Triplettes De Belleville que, tot i estar ambientada al barri parisenc de Bellville, ben bé ho podria estar a Porto per les seves pujades i les llambordes.

      El moment per l’optimisme

      Les notícies polítiques dels últims temps estan caient, l’una rere l’altra, com a lloses que van aixafant l’esperit d’aquells a qui ens agradaria veure un món amb valors solidaris. La tragèdia humana a Síria i l’indecent menyspreu polític europeu, el vot del Regne Unit per matar el projecte de la Unió Europea, la derrota del procés de pau a Colòmbia, la traïció de l’elit del PSOE a allò que fa temps que no representa. La victòria de Trump als Estats Units sembla, per ara, la penúltima estacada a l’espera del que pugui passar a les properes eleccions de països com França o Alemanya.

      La primera reacció a aquest seguit de punyalades és abaixar els braços. Sembla que no hi puguem fer res. La majoria d’aquests esdeveniments han sorgit a partir del vot de la gent; precisament el que sempre estem reclamant. Si així ho vol la majoria del poble, quins arguments podem contraposar-hi? Paga la pena seguir intentant-ho?

      És cert que el primer que hem de fer és acceptar el moment actual. El present ja no el canviarem. Però no és menys cert que hi ha una explicació racional al perquè sembla que el món s’ha tornat boig. A més, i això és il·lusionant, podem canviar les coses amb menys temps del que ara ens pot semblar.

      Com explica molt bé l’activista i escriptor George Monbiot, el neoliberalisme ha fet perfectament la seva feina. Amagat en l’anonimat i en la confusió de les paraules, on benefici serveix tant per definir allò que és productiu a nivell social com allò que només és un joc de cartes, ha acabat per fer-nos creure que el sistema actual és l’únic possible. No només la dreta sinó també la suposada esquerra -com ara el PSOE, el Partit Demòcrata dels EUA o el PS francès- parlen un mateix llenguatge que no se surt d’un marc inqüestionable. En un món on hi ha recursos per tothom, la qualitat humana més valorada és la capacitat de competir. La gent escolta als polítics però quan els toca fer no canvien res. En aquest escenari, és fàcil d’entendre com s’acaba votant més amb el fetge que amb el cap. S’acaba anant en contra de tot el que proposi l’establishment; sigui bo o dolent, tan se val. Si sumem a això el baix nivell educatiu de la societat, un altre dels assoliments del neoliberalisme, el còctel és explosiu.

      Ara bé, la victòria definitiva per part del neoliberalisme comença l’any 2007, quan a la seva crisis l’esquerra política no sap contraposar cap solució. De les boques d’aquells que representa que han d’oferir alternatives només en surt la paraula No. Un discurs negatiu contra tot però que en el fons s’ha cregut la gran mentida: que no hi ha alternativa. Per aquest motiu, crec que ara és el moment de l’optimisme. Un optimisme com a exercici de realisme, ja que la realitat és que si no aconseguim transmetre alternatives el futur és massa inquietant. Necessitem optimisme per tenir l’energia necessària per il·lusionar-nos i mobilitzar-nos. Cal un discurs positiu que, més que centrar-se en anar contra el que hi ha, sàpiga oferir coses noves. L’espècie humana és capaç de fer canvis de mentalitat col·lectius molt ràpidament, per tant, deixem enrere el pessimisme i comencem ja a construir. Encara hi som a temps, però ens hi hem de posar.

        33 hores a través dels segles

        Després de dues setmanes viatjant per la Xina dels han, l’ètnia majoritària del país i del món, la meva companya i jo necessitàvem un respir. És cert que el seu univers és fascinant. La seva història i saviesa són mil·lenàries, un món on les bogeries es fan realitat. Però, tot i això, almenys la part més urbana que havíem visitant fins aleshores, és també estressant i esgotadora. Rius de gent per tot arreu, contaminació, superfícies enormes construïdes a força d’abocar infinits cubells de ciment… Tot plegat difícil de pair.

        Si mirem el mapa de la Xina i imaginem que és una diana, el sud de la província de Gansu es troba dins del seu cercle més petit. La seva posició desperta certa intriga. Com pot ser el bell mig d’aquest gegant que és la Xina? Pels quatre costats cal recórrer milers de quilòmetres per tal de trobar la següent frontera. Com si fóssim un dard afortunat, cap allà vam anar.

        En arribar a la seva capital, Lanzhou, la primera impressió va ser la prevista. Un altre monstre de ciment. Com la majoria de ciutats xineses, Lanzhou és com un vell rondinetes. En veure’l per primer cop no t’ofereix una cara gens amable, així que cal anar furgant amb paciència fins trobar els primers somriures. No obstant, aquest no era el nostre destí final, ja que volíem anar a conèixer Xiahe i Langmusi, dos pobles pertanyents a un microcosmos tibetà proper (el Tibet històric és molt més gran que el que el govern xinès reconeix com a Regió Autònoma del Tibet. Concretament, aquesta zona pertany a la província històrica d’Amdo).

        Fent camí a Xiahe és fàcil observar la tàctica de conquesta per “progrés” que utilitzen les autoritats. Noves i modernes carreteres per les quals fer arribar milers d’immigrants de l’ètnia han, amb l’objectiu que els tibetans quedin dissolts com un terròs de sucre a l’aigua. Tanmateix, sembla que més aviat es comporten com l’aigua i l’oli, formant capes immiscibles que no es barregen entre elles. Sigui com sigui, per ara no han aconseguit ofegar els desitjos de llibertat dels seus habitants, els quals van confraternitzar al 2008 amb les protestes de Lhasa tot i ser ,de la mateixa forma, brutalment reprimits.

        Peregrins caminant la kora.

        Un cop vam arribar, no oblidaré la impressió en veure els pelegrins fent la kora (fer la volta a un lloc sagrat, en aquest cas un monestir, que és també una forma de meditació). Sens dubte, aquella va ser la glopada d’atmosfera més mística que fins ara he respirat. Persones de totes les edats emprenen la volta a qualsevol hora del dia, recitant mantres en veu baixa en un ambient carregat pel fum de la crema d’ofrenes i acompanyat pels càntics dels monjos o el ressò d’un gong a les muntanyes. El més impressionant d’aquesta tradició són aquells que fan la kora a força de postracions completes, com si volguessin mesurar el perímetre de la volta en cossos. És un exercici d’humilitat i força de voluntat sorprenents. Molts d’ells són d’edat avançada i fan un entrenament que molt difícilment podrien seguir fins i tot persones en bon estat físic.

        S’acabaven els dies i, tot i que la tranquil·litat trobada ens va tornar a la vida, no podíem marxar de la Xina sense visitar una de les seves estrelles més brillants: Xangai. En 33 hores de tren (i podrien haver estat menys a més pressupost), vam passar de l’ambient atemporal tibetà a l’any 3000 de Xangai. Del món sense ego al món on aquest és el més important. A un dels costats del riu Huangpu, trobem el Bund, la zona més emblemàtica de l’època colonial. Els seus edificis encarnen la lluita que en aquell temps van tenir els seus propietaris per ser el més ric i famós. Ara, tots ells queden ridiculitzats pel nou camp de batalla d’egos a la riba contrària, el Pudong, la zona financera farcida de gratacels futuristes. Però, com una faula budista, els edificis poc a poc s’estan enfonsant (literalment) sota la seva pròpia il·lusió, ja que el Pudong s’assenta sobre uns inestables aiguamolls.

        Mentrestant, sorgien unes quantes preguntes. Com és possible que tant aquesta part tibetana com Xangai formin part del mateix país? El sentit comú es resistia a acceptar un contrast tan bèstia trobat en tan poc temps. Pot un sol govern central ser capaç de complir amb les necessitats d’un i altre? Pot proclamar-se pare legítim de tots dos?

        Increïble Shanghai.

          Tu i jo som còmplices d’assassinat

          L’última setmana als grans mitjans els va passar inadvertida la publicació d’un nou decret llei contra l’atur. Segons aquest, a partir d’ara, tota persona que es trobi sense feina pot ser detinguda per la policia i privada de la seva llibertat en uns centres que seran construïts especialment amb aquest objectiu. Aquestes presons estaran envoltades d’altes tanques amb ganivetes i vigilades per un cos especial de policia al qual, de manera excepcional, no li seran aplicades les lleis espanyoles per tal que així puguin utilitzar qualsevol mesura per evitar que els interns escapin.

          Si la notícia del paràgraf anterior fos certa, vull pensar que la nostra societat no ho permetria. Es convocarien protestes a totes les ciutats contra la brutalitat de la llei, s’escriurien un munt d’articles clamant al cel… El govern, encara que fos per la por a perdre vots, es veuria obligat a retirar la mesura i es podria veure forçat a dimitir a causa de les pressions internes i internacionals.

          Llavors, per què està passant ja una cosa terriblement semblant a Melilla i a la resta de la frontera amb l’Àfrica? Quines poden ser les raons per les quals permetem que milers de joves que no han comès cap delicte siguin privats de la seva llibertat, apallissats i molts morin pel simple fet de buscar un futur millor?

          Legalisme? No crec que la raó de fons sigui l’assumpció miop que, per viure en un país, calen papers. Les lleis s’han de fer per a l’home i no en contra d’ell. A més, en qualsevol cas, el decret sobre els aturats també s’hagués convertit en llei injusta però l’haguéssim tombat.

          Por? Sí, segurament hi ha bastant d’això. Ens envaeixen. Ens quedarem sense feina. Por sol ser sinònim d’ignorància. Per començar, sense feina ja ens hem quedat i el culpable no ha estat la immigració. L’argument de la invasió cau pel seu propi pes. Excepte uns pocs aventurers, molt poca gent al món abandona la seva llar si no és impulsat per la necessitat de guanyar-se la vida. Ja va sent hora d’adonar-se que cal començar a repartir, a deixar de viure a costa d’altres. Si al món hi ha per a tots però només ho gaudim uns poquíssims, i ho fem a través de l’extorsió, és clar que la justícia no està de la nostra part.

          Crec que el motiu principal de la impassivitat davant del crim a tanques i pasteres és la manca d’identificació amb els joves que intenten arribar fins aquí. Amb els aturats, que som nosaltres mateixos o algú molt proper, ens veiem molt més reflectits que amb un paio de Guinea-Bissau. Per començar són negres. O sigui, diferents; uns altres. Què sabem dels seus països? Entre poc i res. Han de ser molt diferents a nosaltres. Gairebé tant com ho és un animal.

          Hi ha un experiment realitzat l’any 1963 i que mostra de forma tenebrosa fins a quin punt el grau d’empatia que sentim cap a una persona ens fa tolerar el seu dolor, tot i que siguem nosaltres mateixos els que l’infligim. En l’experiment Milgram, un voluntari és incitat per part de l’experimentador a sotmetre descàrregues elèctriques progressivament més fortes a un altre participant cada vegada que aquest comet errors en un exercici de memòria. El participant que rep les descàrregues és un actor i, en realitat, no pateix cap dany, però això no ho sap el voluntari. Encara que l’objectiu principal de l’experiment és explicar com la majoria de persones som capaces de fer coses horribles per obediència deguda (el 65 % dels voluntaris van aplicar la descàrrega màxima de 450 volts, quan ja feia estona que l’actor fingia estar inconscient) , els resultats també van mostrar que com més identificat socialment se sentia el voluntari amb l’actor, menys procliu era a sotmetre’l a les descàrregues.

          Les persones que intenten arribar aquí i són colpejades, violades, o moren al desert, al mar o als peus d’una tanca, són com tu i com jo . No només això, són els millors representants de les seves societats , els més vàlids, doncs cal ser jove i emprenedor per atrevir-se a això. La desgràcia dels seus països d’origen és doble, doncs a la desestructuració crònica se li suma la fuga de cervells que, ironia, aquí no deixem entrar.

          Als governants d’allà ja els va bé la situació, ja que és una via d’escapament per a gent que, d’una altra manera, iniciaria protestes internes. Però les responsabilitats vénen sobretot d’aquest costat. Recordem que primer els vam esclavitzar per tal d’obligar-los a construir el nostre progrés, per després atorgar-los una independència de paper mullat que serveix d’excusa per tornar a esclavitzar-los només de forma una mica més subtil, gràcies a dictadors amics i polítiques de segrest. Ara que hem destruït les seves societats ja no volem que entrin?

          Superar aquest sot d’indiferència és realment senzill. Només cal fer un petitíssim esforç mental. Per començar cal preguntar-se, faríem nosaltres el mateix? Posa’t que ets tu, i que neixes en un lloc que en moltes coses és més un infern que un país, sense cap possibilitat de canviar. No intentaries emigrar? Si la resposta és sí però tot i així vols que s’eviti l’entrada dels immigrants, l’única justificació que pots esgrimir és l’egoisme. Així que accepta-ho i no intentis colar falsos arguments si parles sobre aquest tema. Pregunta’t també si vols ser egoista tota la vida. A més, no som ara, una altra vegada, un poble emigrant? Com pot un poble emigrant negar a un altre el mateix dret que a ell s’atorga?