Tu i jo som còmplices d’assassinat

L’última setmana als grans mitjans els va passar inadvertida la publicació d’un nou decret llei contra l’atur. Segons aquest, a partir d’ara, tota persona que es trobi sense feina pot ser detinguda per la policia i privada de la seva llibertat en uns centres que seran construïts especialment amb aquest objectiu. Aquestes presons estaran envoltades d’altes tanques amb ganivetes i vigilades per un cos especial de policia al qual, de manera excepcional, no li seran aplicades les lleis espanyoles per tal que així puguin utilitzar qualsevol mesura per evitar que els interns escapin.

Si la notícia del paràgraf anterior fos certa, vull pensar que la nostra societat no ho permetria. Es convocarien protestes a totes les ciutats contra la brutalitat de la llei, s’escriurien un munt d’articles clamant al cel… El govern, encara que fos per la por a perdre vots, es veuria obligat a retirar la mesura i es podria veure forçat a dimitir a causa de les pressions internes i internacionals.

Llavors, per què està passant ja una cosa terriblement semblant a Melilla i a la resta de la frontera amb l’Àfrica? Quines poden ser les raons per les quals permetem que milers de joves que no han comès cap delicte siguin privats de la seva llibertat, apallissats i molts morin pel simple fet de buscar un futur millor?

Legalisme? No crec que la raó de fons sigui l’assumpció miop que, per viure en un país, calen papers. Les lleis s’han de fer per a l’home i no en contra d’ell. A més, en qualsevol cas, el decret sobre els aturats també s’hagués convertit en llei injusta però l’haguéssim tombat.

Por? Sí, segurament hi ha bastant d’això. Ens envaeixen. Ens quedarem sense feina. Por sol ser sinònim d’ignorància. Per començar, sense feina ja ens hem quedat i el culpable no ha estat la immigració. L’argument de la invasió cau pel seu propi pes. Excepte uns pocs aventurers, molt poca gent al món abandona la seva llar si no és impulsat per la necessitat de guanyar-se la vida. Ja va sent hora d’adonar-se que cal començar a repartir, a deixar de viure a costa d’altres. Si al món hi ha per a tots però només ho gaudim uns poquíssims, i ho fem a través de l’extorsió, és clar que la justícia no està de la nostra part.

Crec que el motiu principal de la impassivitat davant del crim a tanques i pasteres és la manca d’identificació amb els joves que intenten arribar fins aquí. Amb els aturats, que som nosaltres mateixos o algú molt proper, ens veiem molt més reflectits que amb un paio de Guinea-Bissau. Per començar són negres. O sigui, diferents; uns altres. Què sabem dels seus països? Entre poc i res. Han de ser molt diferents a nosaltres. Gairebé tant com ho és un animal.

Hi ha un experiment realitzat l’any 1963 i que mostra de forma tenebrosa fins a quin punt el grau d’empatia que sentim cap a una persona ens fa tolerar el seu dolor, tot i que siguem nosaltres mateixos els que l’infligim. En l’experiment Milgram, un voluntari és incitat per part de l’experimentador a sotmetre descàrregues elèctriques progressivament més fortes a un altre participant cada vegada que aquest comet errors en un exercici de memòria. El participant que rep les descàrregues és un actor i, en realitat, no pateix cap dany, però això no ho sap el voluntari. Encara que l’objectiu principal de l’experiment és explicar com la majoria de persones som capaces de fer coses horribles per obediència deguda (el 65 % dels voluntaris van aplicar la descàrrega màxima de 450 volts, quan ja feia estona que l’actor fingia estar inconscient) , els resultats també van mostrar que com més identificat socialment se sentia el voluntari amb l’actor, menys procliu era a sotmetre’l a les descàrregues.

Les persones que intenten arribar aquí i són colpejades, violades, o moren al desert, al mar o als peus d’una tanca, són com tu i com jo . No només això, són els millors representants de les seves societats , els més vàlids, doncs cal ser jove i emprenedor per atrevir-se a això. La desgràcia dels seus països d’origen és doble, doncs a la desestructuració crònica se li suma la fuga de cervells que, ironia, aquí no deixem entrar.

Als governants d’allà ja els va bé la situació, ja que és una via d’escapament per a gent que, d’una altra manera, iniciaria protestes internes. Però les responsabilitats vénen sobretot d’aquest costat. Recordem que primer els vam esclavitzar per tal d’obligar-los a construir el nostre progrés, per després atorgar-los una independència de paper mullat que serveix d’excusa per tornar a esclavitzar-los només de forma una mica més subtil, gràcies a dictadors amics i polítiques de segrest. Ara que hem destruït les seves societats ja no volem que entrin?

Superar aquest sot d’indiferència és realment senzill. Només cal fer un petitíssim esforç mental. Per començar cal preguntar-se, faríem nosaltres el mateix? Posa’t que ets tu, i que neixes en un lloc que en moltes coses és més un infern que un país, sense cap possibilitat de canviar. No intentaries emigrar? Si la resposta és sí però tot i així vols que s’eviti l’entrada dels immigrants, l’única justificació que pots esgrimir és l’egoisme. Així que accepta-ho i no intentis colar falsos arguments si parles sobre aquest tema. Pregunta’t també si vols ser egoista tota la vida. A més, no som ara, una altra vegada, un poble emigrant? Com pot un poble emigrant negar a un altre el mateix dret que a ell s’atorga?

    Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (i II)

    T’imagines estar celebrant el Nadal, reunit amb la família, i de forma imprevista convidar als torrons i al cava a dos turistes que passen per davant de casa teva? Crec que, en general, ens hem convertit en una societat massa tancada per aquestes improvisacions. Però això és precisament el que ens va passar a l’Anna i a mi quan passejàvem pels carrers de Kon Tum.

    Quan la dona ens convida a passar, ens trobem a tota una quadrilla asseguda a terra al voltant d’una catifa plena de gots i plats buits. Resulta que ja han dinat, però ràpidament ens ofereixen galetes, una espècie de cogombre fregit i boles d’arròs. Ara bé, sembla que el què la família més ens estava reservant és el beure.

    Primer una i després una altra, ens porten dues cerveses a cadascú que anem prenent amb interrupcions constants al crit de yuuuuuu! (una mena de salut! en vietnamita). Això és només el preàmbul per el què ve. No sabem d’on, treuen un gerro enorme ple de quelcom alcohòlic i es comença el típic joc en què tothom ha de beure (l’equivalent al duro, per a què ens entenguem). En aquest cas, el joc consisteix en beure d’una llarga palleta fins al punt en què se sobrepassa el nivell marcat per un palet de fusta vertical que penja d’un altre d’horitzontal, reposant aquest últim a les vores de la boca del gerro. Un cop aconseguit, es torna a omplir amb llimonada i es passa al de més a la dreta. Tot i que som unes 15 persones, per algun misteri de les matemàtiques vietnamites a l’Anna i a mi ens toca beure cada 2 o 3 cops.

    El duro de Vietnam.

    Poc acostumats a l’art del vi barat, acabem per ballar i cantar un mix inspirat en les nostres riques arrels culturals: l’himne del Barça, els Segadors, l’ Estaca, la macarena i l’aserejé. Alhora, aplaudim les seves cançons, tan fervents com les nostres. Per rematar-ho, ballem una conga que recorre el seu saló i surt fins al pati. No vull saber que pensarien els veïns.

    Tant líquid i tan poc acostumats, ens cal anar al bany sovint. Ens indiquen que és al final de la casa, però anem sols cap allà. És diferent al què ens hem anat trobant. Normalment es tracta d’un forat ben rodó al sòl de terra, però en aquest cas és de diàmetre més petit i està tocant a la paret. Bé, com hi ha una aixeta al costat suposem que amb l’aigua fan que marxi tot. Tranquil·litat. Però en una de les nostres diverses anades i vingudes de necessitat, un dels membres de la família ens veu (les parets no arriben fins al sostre) i riu fent-nos senyals que no és aquí on se suposa que hem d’estar. Tot d’una, comprenem que ens hem estat pixant a la dutxa dels nostres amfitrions, cosa que podríem considerar de molt mala educació. Entre el fet en si i l’alegria dels yuuuuus, l’atac de riure és tal que ens fan mal una bona estona les costelles.

    Aquell dia em fa pensar en la classista i condescendent campanya siente un pobre en su mesa que, als anys cinquanta, la dictadura franquista va promoure per festes. L’objectiu era netejar consciències burgeses i disfressar el brutal règim amb un translúcid vestit de caritat cristiana. Al contrari, pels nostres amics vietnamites, degut a la il·lusió que desperta Occident, va ser una mena d’assegui dos rics a la seva taula, i això sí que té un veritable mèrit.

    Van ser unes quantes hores. En elles no vam poder comunicar-nos més que per senyes. Vam aconseguir preguntar els noms, brindar, establir els seus parentius familiars i poc més. No obstant això, quan les bones intencions són les que manen, no es necessita res més per apropar-se a una altra persona. Gràcies per convidar-nos.

    Els nostres.

      Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (I)

      L’any passat vaig tenir la gran sort de celebrar l’any nou dos cops. No, no vaig aprofitar el canvi de fus horari en dos països fronterers. Tampoc vaig celebrar-ho un primer cop i vaig agafar a continuació un avió que em dugués en una cursa cap a l’oest per avançar altre cop la nit. Amb més calma, ho vaig celebrar primer el dia 31 de desembre a casa meva i, després, el 10 de febrer al Vietnam.

      És clar, es tracta de dos anys nous diferents. El primer, el 2013 del calendari gregorià. El segon, un nou any de la serp en el calendari vietnamita, molt semblant al xinès. El Têt, com es coneix aquesta celebració, és una bogeria col·lectiva que periòdicament s’espera entre finals de gener i principis de febrer i que dura prop d’una setmana. És la festassa de l’any. Per a que ens entenguem, és com un Nadal, any nou i els aniversaris de tota la població alhora. Molts vietnamites compten la seva edat com a têts viscuts. Durant aquests dies, les penúries de l’any anterior s’obliden. Des d’allà on siguis, tornes al teu poble d’origen per celebrar-ho amb la teva família, agafant-te a l’esperança que l’any vinent serà millor.

      L’any nou al Vietnam comporta una infinitat de costums i celebracions. Il·lustració per Anna Llopis.

      Per fi, 10 de febrer. De tots ells, el dia més assenyalat. L’Anna, la meva companya, i jo som a Kon Tum, una ciutat poc turística de l’interior muntanyós del país. És l’hora de dinar i estem passejant pels carrers desolats propis d’un dia en què tothom es reuneix amb la família. De sobte, d’una de les cases anònimes una dona ens crida i ens fa amb la mà per a què ens apropem. Intrigats, anem cap allà. Ens convida a passar i desapareixem de la grisor impersonal dels carrers solitaris per endinsar-nos a la proximitat de la celebració de les festes amb els que, de sobte, es converteixen amb els nostres de Vietnam.

      Molt s’ha parlat dels dos vietnams, de la diferència que encara es nota entre el nord comunista i el sud capitalista. Segur que hi són però, com a visitants ocasionals, la diferència més exagerada que es pot percebre no és entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud sinó entre el turístic i el no turístic.

      A molts llocs del món s’ha pervertit totalment la interacció que poden dur a terme un foraster i un autòcton, sobretot si aquesta és breu. Entre uns quants turistes prepotents que se saben segurs de poder aconseguir el que vulguin amb els seus diners, i uns quants local desitjosos d’arreplegar d’allà on puguin, qualsevol dels dos que vulgui sortir d’aquests papers preconcebuts no ho tindrà gens fàcil. A la majoria de llocs, però, tan sols en saltar-se la primera línia de contenció aquests vicis desapareixen. En uns poquets indrets, però, no n’hi ha prou amb això i s’ha d’anar alerta amb el preu fins i tot quan es compra una ampolla d’aigua en una petita parada no cèntrica. Vietnam té algun llocs d’aquests, com Hoi An, allà d’on veniem abans d’arribar a Kon Tum. En canvi, el Vietnam no turístic és totalment diferent. Tranquil·litat. Mirades rialleres i nervioses, molta humilitat. La humilitat, que sempre va lligada amb la dignitat.

      Les cases de Hoi An són precioses, però és un lloc saturat de turisme. Il·lustració d’Anna Llopis.

      A la propera entrada explicarem què pot passar per a què dos catalans més aviats tímids acabin ballant la macarena amb una família vietnamita a la que acaben de conèixer.

        La pilota a la teulada de Cuba

        Cuba, un matí assolellat de juliol. Bé, a Cuba això d’assolellat sobre. Ya tu sabes, una calor infernal. Com ahir i com demà. El gran viatger i millor compadre Jaume i un servidor hem comprat un parell d’entrades per un pesito cadascuna (uns 3 cèntims d’euro) per presenciar el joc de pelota (beisbol) entre l’Holguín i el Gibara. D’acord, no és el partit del segle, i tampoc de l’any. La lliga nacional va acabar amb les finals d’abril. Aleshores, a la calor ambiental se li va sumar la calor passional dels seguidors de cada equip. A les esquinas calientes de cada població (reunions informals a les places on l’exercici és discutir ) cada analista va donar la seva opinió i l’animós caràcter cubà es va burlar més que mai de l’equip rival.

        Prenem seient a les grades. A punt de començar el partit, el públic ens dóna la seva reprimenda per la nostra distracció en no aixecar-nos amb l’himne nacional cubà. Com si ens cremés el cul, ens alcem ben rígids per paliar el nostre error. ¡Asere, tremenda cagada!

        Holguín vs. Gibara

        El joc comença i aprofitem per intentar desxifrar com funciona això de la pelota. Ja ens perdonaran, nosaltres venim d’un país futboler i res més. Segons sembla, es tracta d’aconseguir més carreres que el rival, i aquestes s’obtenen quan un atacant (els que bategen) aconsegueix tornar al punt de sortida passant abans per les diferents bases. Si l’atacant aconsegueix batre comença el moment d’èxtasi, aquell que dóna sentit a un esport de masses. Aleshores, l’ordre es transforma en un aparent caos en què els atacants avancen bases mentre els defensors intenten tornar a fer seure al públic. Però bé, no cal dramatitzar. El partit no és important, fa calor… Els pocs que han vingut, tot homes, aparenten ser uns quants més pel fet de tenir cada extremitat en un seient diferent. Sembla que el moment orgull nacional va acabar amb l’himne.

        El dictador Batista va escapar de la revolució amb la cua entre les cames i un bon botí sota del braç. Els guerrillers van aconseguir acabar amb la mà invisible però negra dels Estats Units. No obstant això, la passió per la pelota, que va ser introduïda per mariners nord-americans i per cubans que tornaven d’aquest país, va romandre intacta. De fet, el mateix Fidel Castro presumeix d’haver estat en el passat un gran pelotero, abans de canviar bat per fusell. Però la veritat, veient el següent vídeo, impagable document, sembla deduir-se el contrari…

        Escena del documental Fidel!, de Saúl Landau.

          El Alto, la inquietud de La Paz

          Quan es tracta de conèixer la idiosincràsia de El Alto, potser el millor és començar posant el focus a La Paz, la capital comercial de Bolívia. A 3650 metres d’altura, La Paz és una de les ciutats més altes del món. La raó per la qual els conqueridors espanyols van decidir assentar-se en aquest lloc, l’any 1548, va ser la cobdícia de l’or que baixava per les aigües del riu Choqueyapa. Però l’or es va anar i La Paz va romandre en el seu lloc, doncs va resultar estar situada en un punt estratègic sobre la ruta Potosí-Lima, transitada amb la plata obtinguda a canvi de vides indígenes en el vell volcà Potojsi.

          La Paz té un avantatge per resistir millor les inclemències del temps de les altures que habita. Està enfonsada en la terra, envoltada per una banda pels esplèndids sis mils de la Cordillera Real i, de l’altra, per la paret vertical del congost format pel riu. Amb aquest recer, la vida és més fàcil.

          Doncs bé, El Alto es troba al cim d’aquesta paret, a més de 4000 metres d’altura. Dos dels paisatges urbans més impressionants que he vist han estat en aquest lloc. Un d’ells, la visió des de baix de les llums nocturnes de les cases que s’enfilen per la paret del congost, amenaçant amb abalançar a sobre d’un. L’altre, la panoràmica de la Paz des de El Alto, tal com si hagués estat enterrada a causa de la seva pròpia gravetat, amb les majestuoses muntanyes al fons.

          La Paz des de El Alto

          Vista de La Paz des de El Alto, amb els 6.438 metres del triple cim del Illimani al fons. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

          A La Paz i El Alto, la posició econòmica va en contradicció a la que es té sobre el mapa. Les que se solen conèixer com classes altes viuen arrecerades en el més baix de la vall, mentre que l’altiplà és ocupat per centenars de milers d’immigrants interns que han abandonat el camp (o ho van fer els seus ascendents) a la recerca de les oportunitats que sempre promet la ciutat.

          El Alto , seu de l’aeroport i lloc per on gairebé sempre cal passar per arribar a La Paz, és un lloc estratègic per al setge d’aquesta última . Així va ser durant la rebel·lió indígena el 1781 de Túpac Katari i la seva dona Bartolina Sisa (en record a la mort de la qual es va instituir el Dia de la Dona Indígena). Dues vegades van assetjar la ciutat des de El Alto i van fer falta tropes de Lima i Buenos Aires, a més de traïcions, per sufocar-la. Amb la bestialitat habitual dels conqueridors, com a càstig exemplar Túpac Katari va ser executat per desmembrament, lligant les seves quatre extremitats als respectius cavalls, mentre que Bartolina Sisa va ser violada, assassinada i també esquarterada.

          El setge s’ha anat repetint diverses vegades. L’últim de major importància va ser el 2003, quan la revolució indígena contra les polítiques neoliberals va aconseguir fer fora al president Gonzalo Sánchez de Losada (Goni), al qual els Estats Units es nega a extradir per ser investigat sobre les morts que llavors es van produir. Però fins i tot el govern d’Evo Morales ha viscut aquesta situació. La més forta al 2010, quan es van bloquejar les carreteres en protesta per uns plans que haurien provocat l’augment del preu de la gasolina.

          El Alto

          Els carrers de El Alto. Tots els drets reservats © Jordi Busqué.

          Per desgràcia, segur que aquestes situacions se seguiran repetint en un país tan espectacular com ple de desigualtats. De fet, segons diu la tradició, ja ho va avisar Túpac Katari en les seves últimes paraules abans de morir: Naya saparukiw jiwayapxitata, nayxarusti waranqa, waranqanakaw kut’anixa. o, traduït de l’Aymara, A mi només m’estan matant, sobre mi, milers de milions tornarem!

          Tema Funeral de Tupac Katari, de Los Kjarkas.