Sort a Porto

Hi ha ciutats que marquen la seva personalitat basant-se en la modernitat, o en tot el contrari. Altres destaquen per estar a prop del mar o a les muntanyes. Porto és especial. Aquesta ciutat sembla que, a propòsit, no hagi volgut definir-se. Sigui per les cases a mig derruir, per la increïble visió d’un futurisme ja passat en el pont Don Luís I creuant el Duero, pels seus carrerons costeruts o pel seu modern i eficient metro, Porto el que vol és no deixar-se etiquetar tan fàcilment. Al contrari, prefereix anar sorprenent canviant sobtadament d’humor.

Un d’aquests rampells de la ciutat pren forma en unes empinades escales que, en pocs minuts, transporten de la turística ribera del Duero a l’amplitud altiva del costat de la Sé (la catedral). Per fer-ho en tan poc temps, les escales són una espècie de túnel màgic, amb un estat d’ànim propi definit per una absorbent decrepitud.

Aquest carrer és també una imatge de la dignitat de qui resisteix. Aquí el cel està emmarcat per la base del mastodòntic pont Don Luís I, el qual s’obre pas a cops de colze entre els antics edificis que resisteixen. Altres cases confrontants van ser derruïdes a finals del S. XIX per fer pas a l’ufanós i indiferent pont, però encara algunes es mantenen dempeus, mirant-li als ulls i resistint els tremolors que les assalten cada cop que passa el metro pels seus caps.

En la meva segona visita a Porto, aquest surrealista punt era un dels marcats pel retrobament. Quan al final el vaig trobar, vaig aixecar la mirada per deixar-me portar pel remolí d’emocions que irradia. Tant vaig aixecar la mirada, que no vaig poder veure com la meva sabata trepitjava una brillant i sobirana merda que s’havia autoproclamat reina de l’esglaó.

Empès temporalment fora del viatge, amb trossos de pinces d’estendre intentava oblidar la profunda impressió que, jove ella, havia deixat a la meva sola. Alhora, un territorial gos, potser l’autor de l’obra d’art, resseguia els meus passos marcant-me a la seva manera a casa de qui estava. En un moment donat, una bona senyora va aparèixer per la finestra i em va oferir una mica de paper de cuina, sentint llàstima per mi amb la mirada i, segurament, amb una mica d’aquell patriotisme compungit que ens envaeix quan a un estranger li passa alguna cosa al nostre país.

Amb paciència vaig poder reprendre el camí, assimilant que aquest era, precisament, un altre dels encants de la ciutat; un tret d’una de les seves múltiples personalitats. Porto és una ciutat fascinant, que val la pena recórrer mirant a banda i banda. Encara que millor no oblidar, de tant en tant, fer una ullada a baix.

L’escena d’aquest carrer sempre m’ha recordad a la casa i el pont de la meravellosa película d’animació Les Triplettes De Belleville que, tot i estar ambientada al barri parisenc de Bellville, ben bé ho podria estar a Porto per les seves pujades i les llambordes.

    El moment per l’optimisme

    Les notícies polítiques dels últims temps estan caient, l’una rere l’altra, com a lloses que van aixafant l’esperit d’aquells a qui ens agradaria veure un món amb valors solidaris. La tragèdia humana a Síria i l’indecent menyspreu polític europeu, el vot del Regne Unit per matar el projecte de la Unió Europea, la derrota del procés de pau a Colòmbia, la traïció de l’elit del PSOE a allò que fa temps que no representa. La victòria de Trump als Estats Units sembla, per ara, la penúltima estacada a l’espera del que pugui passar a les properes eleccions de països com França o Alemanya.

    La primera reacció a aquest seguit de punyalades és abaixar els braços. Sembla que no hi puguem fer res. La majoria d’aquests esdeveniments han sorgit a partir del vot de la gent; precisament el que sempre estem reclamant. Si així ho vol la majoria del poble, quins arguments podem contraposar-hi? Paga la pena seguir intentant-ho?

    És cert que el primer que hem de fer és acceptar el moment actual. El present ja no el canviarem. Però no és menys cert que hi ha una explicació racional al perquè sembla que el món s’ha tornat boig. A més, i això és il·lusionant, podem canviar les coses amb menys temps del que ara ens pot semblar.

    Com explica molt bé l’activista i escriptor George Monbiot, el neoliberalisme ha fet perfectament la seva feina. Amagat en l’anonimat i en la confusió de les paraules, on benefici serveix tant per definir allò que és productiu a nivell social com allò que només és un joc de cartes, ha acabat per fer-nos creure que el sistema actual és l’únic possible. No només la dreta sinó també la suposada esquerra -com ara el PSOE, el Partit Demòcrata dels EUA o el PS francès- parlen un mateix llenguatge que no se surt d’un marc inqüestionable. En un món on hi ha recursos per tothom, la qualitat humana més valorada és la capacitat de competir. La gent escolta als polítics però quan els toca fer no canvien res. En aquest escenari, és fàcil d’entendre com s’acaba votant més amb el fetge que amb el cap. S’acaba anant en contra de tot el que proposi l’establishment; sigui bo o dolent, tan se val. Si sumem a això el baix nivell educatiu de la societat, un altre dels assoliments del neoliberalisme, el còctel és explosiu.

    Ara bé, la victòria definitiva per part del neoliberalisme comença l’any 2007, quan a la seva crisis l’esquerra política no sap contraposar cap solució. De les boques d’aquells que representa que han d’oferir alternatives només en surt la paraula No. Un discurs negatiu contra tot però que en el fons s’ha cregut la gran mentida: que no hi ha alternativa. Per aquest motiu, crec que ara és el moment de l’optimisme. Un optimisme com a exercici de realisme, ja que la realitat és que si no aconseguim transmetre alternatives el futur és massa inquietant. Necessitem optimisme per tenir l’energia necessària per il·lusionar-nos i mobilitzar-nos. Cal un discurs positiu que, més que centrar-se en anar contra el que hi ha, sàpiga oferir coses noves. L’espècie humana és capaç de fer canvis de mentalitat col·lectius molt ràpidament, per tant, deixem enrere el pessimisme i comencem ja a construir. Encara hi som a temps, però ens hi hem de posar.

      33 hores a través dels segles

      Després de dues setmanes viatjant per la Xina dels han, l’ètnia majoritària del país i del món, la meva companya i jo necessitàvem un respir. És cert que el seu univers és fascinant. La seva història i saviesa són mil·lenàries, un món on les bogeries es fan realitat. Però, tot i això, almenys la part més urbana que havíem visitant fins aleshores, és també estressant i esgotadora. Rius de gent per tot arreu, contaminació, superfícies enormes construïdes a força d’abocar infinits cubells de ciment… Tot plegat difícil de pair.

      Si mirem el mapa de la Xina i imaginem que és una diana, el sud de la província de Gansu es troba dins del seu cercle més petit. La seva posició desperta certa intriga. Com pot ser el bell mig d’aquest gegant que és la Xina? Pels quatre costats cal recórrer milers de quilòmetres per tal de trobar la següent frontera. Com si fóssim un dard afortunat, cap allà vam anar.

      En arribar a la seva capital, Lanzhou, la primera impressió va ser la prevista. Un altre monstre de ciment. Com la majoria de ciutats xineses, Lanzhou és com un vell rondinetes. En veure’l per primer cop no t’ofereix una cara gens amable, així que cal anar furgant amb paciència fins trobar els primers somriures. No obstant, aquest no era el nostre destí final, ja que volíem anar a conèixer Xiahe i Langmusi, dos pobles pertanyents a un microcosmos tibetà proper (el Tibet històric és molt més gran que el que el govern xinès reconeix com a Regió Autònoma del Tibet. Concretament, aquesta zona pertany a la província històrica d’Amdo).

      Fent camí a Xiahe és fàcil observar la tàctica de conquesta per “progrés” que utilitzen les autoritats. Noves i modernes carreteres per les quals fer arribar milers d’immigrants de l’ètnia han, amb l’objectiu que els tibetans quedin dissolts com un terròs de sucre a l’aigua. Tanmateix, sembla que més aviat es comporten com l’aigua i l’oli, formant capes immiscibles que no es barregen entre elles. Sigui com sigui, per ara no han aconseguit ofegar els desitjos de llibertat dels seus habitants, els quals van confraternitzar al 2008 amb les protestes de Lhasa tot i ser ,de la mateixa forma, brutalment reprimits.

      Peregrins caminant la kora.

      Un cop vam arribar, no oblidaré la impressió en veure els pelegrins fent la kora (fer la volta a un lloc sagrat, en aquest cas un monestir, que és també una forma de meditació). Sens dubte, aquella va ser la glopada d’atmosfera més mística que fins ara he respirat. Persones de totes les edats emprenen la volta a qualsevol hora del dia, recitant mantres en veu baixa en un ambient carregat pel fum de la crema d’ofrenes i acompanyat pels càntics dels monjos o el ressò d’un gong a les muntanyes. El més impressionant d’aquesta tradició són aquells que fan la kora a força de postracions completes, com si volguessin mesurar el perímetre de la volta en cossos. És un exercici d’humilitat i força de voluntat sorprenents. Molts d’ells són d’edat avançada i fan un entrenament que molt difícilment podrien seguir fins i tot persones en bon estat físic.

      S’acabaven els dies i, tot i que la tranquil·litat trobada ens va tornar a la vida, no podíem marxar de la Xina sense visitar una de les seves estrelles més brillants: Xangai. En 33 hores de tren (i podrien haver estat menys a més pressupost), vam passar de l’ambient atemporal tibetà a l’any 3000 de Xangai. Del món sense ego al món on aquest és el més important. A un dels costats del riu Huangpu, trobem el Bund, la zona més emblemàtica de l’època colonial. Els seus edificis encarnen la lluita que en aquell temps van tenir els seus propietaris per ser el més ric i famós. Ara, tots ells queden ridiculitzats pel nou camp de batalla d’egos a la riba contrària, el Pudong, la zona financera farcida de gratacels futuristes. Però, com una faula budista, els edificis poc a poc s’estan enfonsant (literalment) sota la seva pròpia il·lusió, ja que el Pudong s’assenta sobre uns inestables aiguamolls.

      Mentrestant, sorgien unes quantes preguntes. Com és possible que tant aquesta part tibetana com Xangai formin part del mateix país? El sentit comú es resistia a acceptar un contrast tan bèstia trobat en tan poc temps. Pot un sol govern central ser capaç de complir amb les necessitats d’un i altre? Pot proclamar-se pare legítim de tots dos?

      Increïble Shanghai.

        Tu i jo som còmplices d’assassinat

        L’última setmana als grans mitjans els va passar inadvertida la publicació d’un nou decret llei contra l’atur. Segons aquest, a partir d’ara, tota persona que es trobi sense feina pot ser detinguda per la policia i privada de la seva llibertat en uns centres que seran construïts especialment amb aquest objectiu. Aquestes presons estaran envoltades d’altes tanques amb ganivetes i vigilades per un cos especial de policia al qual, de manera excepcional, no li seran aplicades les lleis espanyoles per tal que així puguin utilitzar qualsevol mesura per evitar que els interns escapin.

        Si la notícia del paràgraf anterior fos certa, vull pensar que la nostra societat no ho permetria. Es convocarien protestes a totes les ciutats contra la brutalitat de la llei, s’escriurien un munt d’articles clamant al cel… El govern, encara que fos per la por a perdre vots, es veuria obligat a retirar la mesura i es podria veure forçat a dimitir a causa de les pressions internes i internacionals.

        Llavors, per què està passant ja una cosa terriblement semblant a Melilla i a la resta de la frontera amb l’Àfrica? Quines poden ser les raons per les quals permetem que milers de joves que no han comès cap delicte siguin privats de la seva llibertat, apallissats i molts morin pel simple fet de buscar un futur millor?

        Legalisme? No crec que la raó de fons sigui l’assumpció miop que, per viure en un país, calen papers. Les lleis s’han de fer per a l’home i no en contra d’ell. A més, en qualsevol cas, el decret sobre els aturats també s’hagués convertit en llei injusta però l’haguéssim tombat.

        Por? Sí, segurament hi ha bastant d’això. Ens envaeixen. Ens quedarem sense feina. Por sol ser sinònim d’ignorància. Per començar, sense feina ja ens hem quedat i el culpable no ha estat la immigració. L’argument de la invasió cau pel seu propi pes. Excepte uns pocs aventurers, molt poca gent al món abandona la seva llar si no és impulsat per la necessitat de guanyar-se la vida. Ja va sent hora d’adonar-se que cal començar a repartir, a deixar de viure a costa d’altres. Si al món hi ha per a tots però només ho gaudim uns poquíssims, i ho fem a través de l’extorsió, és clar que la justícia no està de la nostra part.

        Crec que el motiu principal de la impassivitat davant del crim a tanques i pasteres és la manca d’identificació amb els joves que intenten arribar fins aquí. Amb els aturats, que som nosaltres mateixos o algú molt proper, ens veiem molt més reflectits que amb un paio de Guinea-Bissau. Per començar són negres. O sigui, diferents; uns altres. Què sabem dels seus països? Entre poc i res. Han de ser molt diferents a nosaltres. Gairebé tant com ho és un animal.

        Hi ha un experiment realitzat l’any 1963 i que mostra de forma tenebrosa fins a quin punt el grau d’empatia que sentim cap a una persona ens fa tolerar el seu dolor, tot i que siguem nosaltres mateixos els que l’infligim. En l’experiment Milgram, un voluntari és incitat per part de l’experimentador a sotmetre descàrregues elèctriques progressivament més fortes a un altre participant cada vegada que aquest comet errors en un exercici de memòria. El participant que rep les descàrregues és un actor i, en realitat, no pateix cap dany, però això no ho sap el voluntari. Encara que l’objectiu principal de l’experiment és explicar com la majoria de persones som capaces de fer coses horribles per obediència deguda (el 65 % dels voluntaris van aplicar la descàrrega màxima de 450 volts, quan ja feia estona que l’actor fingia estar inconscient) , els resultats també van mostrar que com més identificat socialment se sentia el voluntari amb l’actor, menys procliu era a sotmetre’l a les descàrregues.

        Les persones que intenten arribar aquí i són colpejades, violades, o moren al desert, al mar o als peus d’una tanca, són com tu i com jo . No només això, són els millors representants de les seves societats , els més vàlids, doncs cal ser jove i emprenedor per atrevir-se a això. La desgràcia dels seus països d’origen és doble, doncs a la desestructuració crònica se li suma la fuga de cervells que, ironia, aquí no deixem entrar.

        Als governants d’allà ja els va bé la situació, ja que és una via d’escapament per a gent que, d’una altra manera, iniciaria protestes internes. Però les responsabilitats vénen sobretot d’aquest costat. Recordem que primer els vam esclavitzar per tal d’obligar-los a construir el nostre progrés, per després atorgar-los una independència de paper mullat que serveix d’excusa per tornar a esclavitzar-los només de forma una mica més subtil, gràcies a dictadors amics i polítiques de segrest. Ara que hem destruït les seves societats ja no volem que entrin?

        Superar aquest sot d’indiferència és realment senzill. Només cal fer un petitíssim esforç mental. Per començar cal preguntar-se, faríem nosaltres el mateix? Posa’t que ets tu, i que neixes en un lloc que en moltes coses és més un infern que un país, sense cap possibilitat de canviar. No intentaries emigrar? Si la resposta és sí però tot i així vols que s’eviti l’entrada dels immigrants, l’única justificació que pots esgrimir és l’egoisme. Així que accepta-ho i no intentis colar falsos arguments si parles sobre aquest tema. Pregunta’t també si vols ser egoista tota la vida. A més, no som ara, una altra vegada, un poble emigrant? Com pot un poble emigrant negar a un altre el mateix dret que a ell s’atorga?

          Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (i II)

          T’imagines estar celebrant el Nadal, reunit amb la família, i de forma imprevista convidar als torrons i al cava a dos turistes que passen per davant de casa teva? Crec que, en general, ens hem convertit en una societat massa tancada per aquestes improvisacions. Però això és precisament el que ens va passar a l’Anna i a mi quan passejàvem pels carrers de Kon Tum.

          Quan la dona ens convida a passar, ens trobem a tota una quadrilla asseguda a terra al voltant d’una catifa plena de gots i plats buits. Resulta que ja han dinat, però ràpidament ens ofereixen galetes, una espècie de cogombre fregit i boles d’arròs. Ara bé, sembla que el què la família més ens estava reservant és el beure.

          Primer una i després una altra, ens porten dues cerveses a cadascú que anem prenent amb interrupcions constants al crit de yuuuuuu! (una mena de salut! en vietnamita). Això és només el preàmbul per el què ve. No sabem d’on, treuen un gerro enorme ple de quelcom alcohòlic i es comença el típic joc en què tothom ha de beure (l’equivalent al duro, per a què ens entenguem). En aquest cas, el joc consisteix en beure d’una llarga palleta fins al punt en què se sobrepassa el nivell marcat per un palet de fusta vertical que penja d’un altre d’horitzontal, reposant aquest últim a les vores de la boca del gerro. Un cop aconseguit, es torna a omplir amb llimonada i es passa al de més a la dreta. Tot i que som unes 15 persones, per algun misteri de les matemàtiques vietnamites a l’Anna i a mi ens toca beure cada 2 o 3 cops.

          El duro de Vietnam.

          Poc acostumats a l’art del vi barat, acabem per ballar i cantar un mix inspirat en les nostres riques arrels culturals: l’himne del Barça, els Segadors, l’ Estaca, la macarena i l’aserejé. Alhora, aplaudim les seves cançons, tan fervents com les nostres. Per rematar-ho, ballem una conga que recorre el seu saló i surt fins al pati. No vull saber que pensarien els veïns.

          Tant líquid i tan poc acostumats, ens cal anar al bany sovint. Ens indiquen que és al final de la casa, però anem sols cap allà. És diferent al què ens hem anat trobant. Normalment es tracta d’un forat ben rodó al sòl de terra, però en aquest cas és de diàmetre més petit i està tocant a la paret. Bé, com hi ha una aixeta al costat suposem que amb l’aigua fan que marxi tot. Tranquil·litat. Però en una de les nostres diverses anades i vingudes de necessitat, un dels membres de la família ens veu (les parets no arriben fins al sostre) i riu fent-nos senyals que no és aquí on se suposa que hem d’estar. Tot d’una, comprenem que ens hem estat pixant a la dutxa dels nostres amfitrions, cosa que podríem considerar de molt mala educació. Entre el fet en si i l’alegria dels yuuuuus, l’atac de riure és tal que ens fan mal una bona estona les costelles.

          Aquell dia em fa pensar en la classista i condescendent campanya siente un pobre en su mesa que, als anys cinquanta, la dictadura franquista va promoure per festes. L’objectiu era netejar consciències burgeses i disfressar el brutal règim amb un translúcid vestit de caritat cristiana. Al contrari, pels nostres amics vietnamites, degut a la il·lusió que desperta Occident, va ser una mena d’assegui dos rics a la seva taula, i això sí que té un veritable mèrit.

          Van ser unes quantes hores. En elles no vam poder comunicar-nos més que per senyes. Vam aconseguir preguntar els noms, brindar, establir els seus parentius familiars i poc més. No obstant això, quan les bones intencions són les que manen, no es necessita res més per apropar-se a una altra persona. Gràcies per convidar-nos.

          Els nostres.