Ha arribat el moment tan esperat. Portes tota la vida desitjant aquest instant. És veritat que sovint t’has oblidat d’ell, però periòdicament t’has sorprès a tu mateix mirant el rellotge ansiós per si per fi el veies aparèixer.
Fins ara no ho havies entès. Creies que s’havien d’unir un munt de factors. Feies càlculs que calia tranquil·litat, estabilitat, parella, feina, temps… però per fi entens que res d’això era necessari. També comproves que no havies de netejar res del passat ni preparar res per al futur. Com havia passat tan desapercebut si sempre havies estat immers en ell?
El moment era ara. I ara. I ara. Veus perfectament que cada instant és l’adequat per començar a viure com de veritat vols viure. Comences, t’equivoques, i tornes a començar, doncs torna a ser un altre cop el moment tan esperat. Entens que, al cap i a la fi, res era tan important, ja que al final sempre hi ha la mort que ho relativitza tot, sobretot la por. Ho relativitza tot excepte el viure. Però el viure de veritat, posa-hi majúscules: Viure.
Ja era hora. Fas una ullada al teu voltant i a la teva mirada està la consciència de cada segon. A partir d’ara, i ara, dirigeixes la teva vida cap a on tu vols que vagi. No obstant això, facis el que facis, surti bé o malament, estàs vivint.
Il·lustració d’Anna Llopis.
