El moment tan esperat

Ha arribat el moment tan esperat. Portes tota la vida desitjant aquest instant. És veritat que sovint t’has oblidat d’ell, però periòdicament t’has sorprès a tu mateix mirant el rellotge ansiós per si per fi el veies aparèixer.

Fins ara no ho havies entès. Creies que s’havien d’unir un munt de factors. Feies càlculs que calia tranquil·litat, estabilitat, parella, feina, temps… però per fi entens que res d’això era necessari. També comproves que no havies de netejar res del passat ni preparar res per al futur. Com havia passat tan desapercebut si sempre havies estat immers en ell?

El moment era ara. I ara. I ara. Veus perfectament que cada instant és l’adequat per començar a viure com de veritat vols viure. Comences, t’equivoques, i tornes a començar, doncs torna a ser un altre cop el moment tan esperat. Entens que, al cap i a la fi, res era tan important, ja que al final sempre hi ha la mort que ho relativitza tot, sobretot la por. Ho relativitza tot excepte el viure. Però el viure de veritat, posa-hi majúscules: Viure.

Ja era hora. Fas una ullada al teu voltant i a la teva mirada està la consciència de cada segon. A partir d’ara, i ara, dirigeixes la teva vida cap a on tu vols que vagi. No obstant això, facis el que facis, surti bé o malament, estàs vivint.

Ara és el moment que tan esperaves

Il·lustració d’Anna Llopis.

    Sud o no sud

    Recordo aquells temps gairebé mitològics en què “Espanya anava bé”. Eren temps de vaques grasses i autocomplaença en moltes converses. Entre alguns existia un convenciment que aquell era l’ordre natural de les coses. Com a ciutadans del nord, érem la raça triada per al benestar. Als del sud, en canvi, els havia sortit la creu de la moneda. Contra aquest fet no es podia lluitar més enllà que amb la caritat o la condescendència.

    D’entre els que pensaven d’aquesta manera, hi havia una minoria que a tot això li sumava la mala idea. Em vaig trobar enmig d’algunes de les seves converses en què, utilitzant un to burlesc, es mofaven de la manera de ser o la imatge dels negres, sudaques o panchitos. Amb les seves paraules reflectien el convenciment que la pobresa d’aquests era deguda a la seva inherent personalitat. Solets, amb mandra i poca intel · ligència, creaven el seu propi stablishment.

    Com qualsevol persona que hagi visitat amb els ulls oberts altres països, sabia que tot allò eren mentides conseqüència del mínim raonament sobre una situació que ni tan sols s’havia arribat a olorar.

    quino_sur_o_no_sur.jpg

    Il·lustració de Quino.

    Per desgràcia, ara, gran part d’Europa també està veient com les arrels d’aquests problemes abans aliens (en realitat sempre presents, però en menor mesura) creixen amb força. Ens estem veient sorpresos pel fet que, en molt pocs anys, estem descendint per un abisme amb un horitzó que no es pot discernir. Som els mateixos que abans, però hi ha alguna cosa que ho està canviant tot. De sobte, l’Estat té un deute gegantina que ens ofega i la qual, si seguim obstinant en no declarar il · legítima, ens aixafarà durant les pròximes dècades. Allò del deute extern ara és també el problema d’Europa. Si no es fan polítiques diferents, per conèixer el futur de Grècia, Portugal o Espanya tan sols cal llegir un llibre d’història econòmica d’Argentina, Perú o Equador.

    Com a mínim això ens hauria de servir per aprendre alguna cosa. La culpa de la misèria mai la tenen els pobles per la seva forma de ser, el problema sempre és el mateix: allò que aixafava i aixafa el sud i que ara es desplaça també cap al nord. El problema és l’home contra l’home, no la raça contra la raça. L’avarícia d’uns pocs malalts i la manca de convicció en el seu poder de canvi d’una massa gegantina formada de petits cossos i ànimes.

    Sur o no sur, de Kevin Johansen.

      Què queda de tu si et treuen la cultura?

      Fa uns dies que he tornat d’un viatge una mica llarg. Dos mesos i mig pel sud-est asiàtic. He trepitjat set països o regions autònomes que, tot i que l’evolució del món està aplanant qualsevol diferència, tenen encara cultures força diferents de la nostra.

      Sempre que retorno d’un viatge així, els primers dies estic una mica descol·locat. Caminant pels carrers de la ciutat que sempre he sentit com a meva, Barcelona, no puc evitar sentir-me estrany, aliè al que veig i, en un sentit, diferent a la resta dels meus conciutadans.

      Em sento com un viatger a casa meva. Igual que quan trepitjo per primera vegada un país estranger, em costa distingir els matisos. Totes les persones em semblen iguals, tallades pel mateix patró. Com si totes tinguessin la mateixa personalitat.

      La paraula personalitat ve de persona, que en llatí significa màscara i fa referència al costum que els actors romans van adoptar dels grecs de sortir a escena amb la cara coberta. A través (per) de la màscara l’actor feia sonar (sonat) el seu paper. A la Xina tothom camina ràpidament, parla fort i menja arròs. A Barcelona tots utilitzen les mateixes paraules per un moment determinat, subjecten la cervesa d’una forma particular i volen comprar el mateix producte. Al final, ens creiem el nostre paper.

      arroz_chino.png

      Arròs xinès, per Anna Llopis.

      Llavors, aquesta persona que veig a Barcelona, tan igual a la resta pels meus ulls, si hagués nascut a la Xina, seria llavors patró 100% xinès?

      Què queda de nosaltres si ens treuen la nostra cultura? Quina és la nostra part invariable que és igual tant si naixem a Barcelona com a la Xina? En quina mesura aquesta part invariable és igual a les parts invariables dels demés? Dirigir-se cap al coneixement d’aquest lloc interior és el viatge més emocionant que es pot emprendre mai.

        L’ambició dels bons

        Si entenem la societat com un mirall de la seva classe dirigent, segur que arribem a la conclusió que el món és una merda. Però no una merda qualsevol, sinó una bona merda. Llevat de comptadíssimes excepcions, els que manen no ho fan pensant en el bé comú, doncs només es dediquen a vendre la seva ànima i sa mare al millor postor. Enganyen, roben i assassinen. L’engranatge que mou la roda està podrit però sembla molt difícil de trencar, ja que l’única emoció de conèixer un determinat successor és saber si només arribarà a ser tan lladre com l’anterior o aconseguirà superar-lo.

        Però, passant molt més desapercebudes, hi ha un altre tipus de persones: els eriçons1. Coberts per un mantell de pues que els protegeix de la podridura externa, són éssers molt vàlids que senten un amor infinit cap a alguna cosa i que no estan gens interessats en corrompre’l. Són grans coneixedors d’un determinat tema que, no obstant això, es guanyen el pa en alguna cosa que no hi té res a veure.

        erizo.png

        L’elegància de l’eriçó, per Anna Llopis.

        L’altre dia vaig tenir la sort de presenciar la descoberta d’un d’ells. Els detalls no tenen cap importància i no els donaré per preservar la voluntat que sempre té un eriçó de seguir-ho sent. Només cal saber que era una persona amb una feina de les que anomenen poc qualificades, i que tenia un coneixement i un amor sorprenents sobre un cert camp cultural. En el moment en què em vaig creuar amb ell a la vida, s’estava despullant de la seva carcassa davant d’una altra persona socialment més reconeguda. Portaven anys creuant-se a la feina de forma casual, però fins a aquell moment no havia reunit la confiança necessària per sincerar-se d’aquella forma. Les seves paraules eren un autèntic raig de passió i saviesa sobre allò que tant li agrada.

        Per què aquest eriçó no és ministre de Cultura? Per què no tenim un millor lloc en el món gràcies a ella i, al contrari, tenim un de pitjor per culpa d’una altra? Crec que la resposta és l’ambició. En general, les bones persones no tenen ambició. O potser és molt difícil deslligar-la de l’ego. Algú que estima alguna cosa, l’estima de veritat i es fon amb ella. Per contra, altres persones, menys sanes mentalment, tenen la necessitat de pujar, pujar i pujar. Tenir i tenir. Per desgràcia, també per a elles, només s’estimen a si mateixes. Per tant, com deia Pocho, els bons han de fer la feina de les formigues per poder canviar la societat. No hi ha altre remei.

        Vaig aprendre el que és un eriçó gràcies a la pel·lícula L’elegància de l’Eriçó.

          Guiri de Barcelona

          Que lluny queda ara l’oficina! Aquí, entre la rutina dels últims 15 anys, et sents segur. Sents que hi has crescut i saps què fer-hi tothora. Quan allargar la mà per agafar la grapadora, quan fer passar dins el client preocupat pels seus estalvis. En quin moment sortir amb pit i estómag inflats a fumar una cigarreta, amb els ulls mig tancats de l’orgull de saber que res se t’escapa. Tot ho coneixes, no hi ha lloc a la sorpresa. Mentre dura el tabac, com deia Víctor Jara, la Vida es eterna a cada minuto. Però no d’amor, sinó de costum, seguretat i complaença.

          Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara.

          Que maldestre se’t veu ara! Quins passos tan poc convençuts que fas. La teva dona, eterna companya, al costat. Intentes mostrar-te segur com sempre, però no és fàcil, un munt de coses et desconcerten. Alternes la mirada a la guia que portes oberta entre les mans amb ullades als edificis que hi ha al voltant. Et preguntes, què he de fer per a què la meva visita a Barcelona es consideri ben feta, per no haver fracassat com mai faig a la meva feina? Suposo que he de visitar això, això i això. És aquí? No, és un xic més enllà. Aquí, sí, aquí és. Trec la càmera. Foto a la placa del Museu Picasso. Ja està. Missió acomplerta. Per què sento que falta alguna cosa?

          La camisa recorre de manera cenyida la corba de la felicitat que t’has guanyat amb els durs anys de treball. Els pantalons curts deixen veure les teves cames desertes als turmells de tants anys de mitjons de seda. No ho vols pensar però et passa com a tothom. Un cop tota aquesta roba queda fora, només queda una personeta indefensa que, com tots, no durarà per sempre. Que s’aferra al que és, quan, en realitat, no té el control de res. Una bona persona, però que no sap que ho és.

          Il·lustració per Anna Llopis.